Número 46 (juliol-agost de 2015)

L'univers fanfiction: entrevista a Marcos Muñoz (II)

Jordi Sánchez-Navarro

En el primer lliurament de l’entrevista a Marcos Muñoz reflexionem sobre les motivacions de la producció fan, sobre la necessitat de compartir allò que estimem amb altres persones i sobre com es conrea i es recull el prestigi en el si de les comunitats de fans. En aquesta segona i darrera part, Muñoz ens parla amb detall del procés de creació fanfiction d’El Ministerio del Tiempo i de les implicacions que té el seu compromís creatiu amb la sèrie.

Marcos-MuñozJordi Sánchez-Navarro: Explica'ns el procés de realització de fanfiction d’El Ministerio del Tiempo. Com decideixes emprendre l'aventura d'escriure ficció basada en la sèrie? 

 

Marcos Muñoz: Quan vam veure el primer parell de capítols... les possibilitats que ens va suggerir a casa... de seguida vam començar a esmentar moments de la història espanyola en els quals ens agradaria veure involucrats als personatges. Garbo, l'espia. La monja alferes. Terços versus samurais. Però llavors una cosa més va fer clic al meu cap, una cosa relacionada amb el transmedia de Doctor Who: les novel·les de Doctor Who es van dedicar, quan la sèrie no estava en antena, no senzillament a escriure noves aventures que podien haver estat televisades, sinó a aprofitar precisament que les noves aventures no eren televisades per anar més enllà dels límits que la BBC, el dissabte a la tarda, amb un pressupost ínfim, hagués permès. Hi havia sexe, drogues i alcohol, per descomptat. La part escandalosa és cridanera, però també hi havia temàtiques més complexes, mecàniques diferents a les de l'episodi convencional. I després en els audiodrames això també es va traslladar, en ocasions, trencant els motlles i aprofitant les virtuts i el pressupost “il·limitat” del nou mitjà. 

 

JSN: I després d'aquest clic al teu cap, ja tens clars els temes que tractaràs als teus relats. 

 

MM: De seguida em va venir a la ment el que va ser el meu primer relat, “A destiempo”: ja que El Ministerio del Tiempo era una sèrie aparentment de ciència ficció però, en el fons, de fantasia històrica, vaig decidir jugar amb el relat i donar-li un toc timey wimey, més propi de la ciència ficció. A més d'introduir un circ al que vull tornar més endavant en una altra història. El segon cas va ser diferent: “Cualquier tiempo pasado fue presente” va néixer senzillament d'una teoria que teníem des dels primers capítols. La teoria és que, en dir-li l’Amelia al Julián que truqui la seva dona Maite el mateix dia de la seva mort poc abans que morís, probablement l’Amelia havia fet que el Julián provoqués el timing exacte que va portar la Maite a la mort.

 

La Mari Nieves va començar llavors a treballar en la seva saga de terços contra samurais en el Cagayán (un fanfic fantàstic, com el que després ha escrit sobre el 2 de maig) i jo em vaig posar a trencar una mica els límits de la sèrie, de nou, amb la saga “Tempus Fugit” que sortia de les fronteres espanyoles i presentava a un nou enemic recurrent, Babel. Ja que El Ministerio és una organització de temps diversos, Babel havia de ser una organització de geografies (i també temps, és clar) diverses. 

 

“Tactus” va néixer com un divertiment, per mirar de donar una explicació a la regla que no es pot viatjar al futur, que Javier Olivares havia de repetir en cada entrevista. Amb “Tiempo de paz” volia explorar la possibilitat d'una Patrulla anterior a la que coneixem. I llavors ja em vaig atrevir amb “El jardín de los tiempos que se bifurcan”, del que tenia clara la base des del principi: una de les meves passions, els universos alternatius. La idea que alguna cosa terrible passa (i havia de ser [SPOILER] l'incident de Palomares, perquè és el més potencialment catastròfic que ha pogut passar a Espanya), que per efecte papallona comença a canviar més i més elements de la nostra cronologia que acaben reflectits en un mapa. Aquesta idea estava inspirada en moltes històries, però especialment en El planeta dels simis, Quàntum Leap, una saga de Superman, “Time and Time Again”, i el capítol d’Star Trek: TNG “La llum interior”. 

 

Encara tinc prevista una història bastant especial amb Garbo! I el circ tornarà! Això també passa: primer surten els moments especials, la “guia turística” d'èpoques i personatges, però després se m’acuden idees més complexes i potser una trama que tenies pensada salta i acaba trobant lloc en un relat posterior. Per exemple, en “El jardín” havia de ser-hi una aventura per salvar-li la vida a Isidoro de Sevilla en la Hispània visigoda, però la complexitat de tornar a ensenyar un idioma a la Patrulla després d'haver passat pel llatí de l'aventura amb l'emperador Teodosio ho feia massa farragós.  

 

JSN: El que ens expliques il·lustra perfectament la idea que la clau de la producció fan (en concret la fanfiction) pot ser no només reproduir per comentar o postil·lar el text original, sinó també reconstruir i desenvolupar aspectes que no han estat del tot explorats o simplement s'han obviat en el text original.  

 

MM: És clar. M'agrada explorar aspectes diferents, però mantenint el llenguatge dels personatges i sent fidels a ells i a les seves dinàmiques. Quan se m’acut una nova història, sempre em plantejo “entre quins capítols de la sèrie passa” per entendre com són els protagonistes en aquest estadi del seu camí i què els passa per la ment en aquests moments. Però precisament una de les senyes d'identitat de la sèrie és que no s'ha cenyit a un format únic, que ha anat canviant, i que en cada capítol ha utilitzat llenguatges audiovisuals i codis una miqueta diferents. Mirar de jugar amb tot això en els fanfictions em sembla que és part afegida del repte que proposa la sèrie.   

 

JSN: Relacionat amb el que estem parlant, sempre he pensat que la clau d’universos massius com els de Doctor Who, Star Trek, els còmics de superherois, El Ministerio del Tiempo… és precisament que deixen portes obertes a l'ampliació. Sempre els he vist com a productes incomplets, potencialment oberts, no resolts, però que alhora inclouen normes fèrries per a l'ampliació.  

 

MM: Aquestes històries que creixen tant fins a convertir-se en narratives, van creant, tàcitament, les seves pròpies regles. Si un guionista pot arribar i escriure una nova història, afegir un nou capítol a la “llegenda”, per què no nosaltres, si tenim la idea? Una bona història no és la que et diu “va passar això, allò i es va acabar així, i ja està”, sinó la que t'obre portes, suggereix camins, passa de puntetes per unes etapes i, és de desitjar, sempre té un “continuarà” al final. Perquè si aquesta paraula et genera la necessitat de llegir el capítol següent, ja ho tens tot guanyat. “Continuarà” és la paraula de la immortalitat d'una narrativa, i els aficionats a aquesta narrativa, que s'han banyat en els seus codis i en els seus arquetips, poden omplir ells mateixos aquesta necessitat d'estendre-la.  

 

JSN: Henry Jenkins va explicar amb tot detall com la producció fan trenca amb la radical separació entre escriptors (productors) i lectors (consumidors), desdibuixant-se de fet els límits entre categories tradicionals. Els fans demanden el seu dret a dur a terme les seves pròpies interpretacions lliures de restriccions i a compartir-les. Es parla, per tant, del dret a la interpretació, la qual cosa en el fons entraria en conflicte amb el dret de l'autor al fet que la seva obra sigui el que ell ha pretès. Quina és la teva visió sobre aquestes possibilitats de conflicte?  

 

MM: Crec que hi ha maneres diferents d'apropar-se a la creació dels fans: d'una banda, està la que intenta transgredir, canviant una mica l'essència del personatge per convertir-ho en el que el nou autor pretén. Els “shippeos” són en general el plat fort d'aquesta manera de “fanduir”, però no l'únic. Hi ha una projecció molt major del fan, no només de la narrativa cap al que podria ser, sinó al que el fan creu que ha de ser. Com si estigués corregint el material original. Aquí entenc que els autors originals puguin sentir-se molestos per la transgressió de les seves pretensions i la manipulació de la seva obra. Però en general, la gran majoria de productors fans s'apropen al material original amb més afecte fins i tot que molts autors professionals pels quals pot ser, senzillament, un treball més.   

 

JSN: En relació a la pregunta anterior, com et planteges aquest tema en la teva producció fanfiction d’El Ministerio del Tiempo? Has parlat alguna vegada amb Javier Olivares abans d'escriure un relat o ho poses en circulació i esperes la reacció posterior?  

 

MM: Quan estava escrivint un dels últims capítols d’“El jardín de los tiempos que se bifurcan”, vaig tenir la necessitat de presentar el marit de l’Angustias, la secretària del Salvador. Vaig revisar el capítol, però en cap moment es deia el nom del personatge. Així que, com el Javier és molt accessible, li ho vaig preguntar per Twitter –i resulta que no només és accessible sinó tremendament generós–, i em va dir: “No en té. Posa-li-ho tu, i si alguna vegada torna a anomenar-se al personatge, utilitzem aquest”. 

 

Si no recordo malament, crec que ha estat l'única vegada que he comentat amb els creadors un aspecte de la trama d'un fanfic abans d'escriure-ho. Ah, sí: a “Tempus Fugit” vaig decidir fer aparèixer a Aurelio Pimentel, el CM que signa els missatges i tuits d’El Ministerio. Així que li vaig preguntar, in character, en quina època vivia, sense dir-li per a què era. 

 

En general, tots els qui han format part de la creació d’El Ministerio són molt oberts i faciliten aquest tipus de possibilitats. 

 

JSN: En quina categoria col·locaries la teva producció? És una expansió de l'univers que presenta escenaris nous i personatges que amplien l'univers narratiu sent consistents amb el cànon? Crees universos alternatius, re-situant els personatges en un escenari nou que pot ser o no ser canònic? 

 

MM: Per enrevessat que sigui el que he escrit fins ara, per a mi la sèrie mana: busco buits entre episodis i miro de crear històries no narrades però plausibles. Quan més em llanço a la piscina (amb la Patrulla de 1938 o Babel), intento no contradir res que la sèrie hagi establert clarament, i fins i tot en el cas de l'Univers Alternatiu d’“El jardín”, l'objectiu final és restablir l’statu quo original. He jugat amb les joguines, però sempre recollint-les en acabar. 

 

JSN: Et planteges introduir personatges originals creats per tu o fer crossovers? T'imposes límits? Quines creus que són les implicacions ètiques o legals d'una activitat fan que s'allunya del cànon? 

 

MM: Sempre acabes necessitant secundaris o antagonistes que la sèrie, en vuit capítols que porta, no ha tingut temps de crear. Així que acabes per crear aquests personatges i de vegades amb la intenció de reutilitzar-los (per exemple, tinc intenció de reutilitzar el circ d’“A destiempo”, l'agent que acaba unint-se a El Ministerio en “Tempus Fugit” i, per descomptat, a l'organització Babel). De moment no tinc massa interès per fer crossovers, però és possible que, si fico a la Patrulla al segle XIV, utilitzi algun personatge de la meva novel·la 1387, encara que només sigui perquè els conec bé. Part del joc creatiu que em marco és cenyir-me al cànon. 

 

Com més s'allunya la narrativa del cànon, més pròpia de l'autor és, amb el que això implica: més fàcilment pot perdre l'interès dels fans de la sèrie, però més pot guanyar d'interès per la seva pròpia creació si és prou atractiva. 

 

JSN: Tot contemplant com a remota la possibilitat d'incorporar-se a la producció professional, molts fans no veuen la seva activitat com una passarel·la a la professionalització ni com a banc de proves, sinó com una sortida permanent per a la seva expressió creativa. Quina és la teva posició sobre aquest tema? 

 

MM: Crec que cadascú ha de donar-se llibertat absoluta en aquest sentit i escriure amb la intenció que el cos li demani, però sobretot escriure perquè el cos li ho demana. Jo escric a partir dels personatges i les regles d’El Ministerio perquè m'agrada, m'ho passo pipa fent-ho i m'omple: pensar les trames, ficar-me en la pell dels personatges, tractar de desenvolupar-los o enfrontar-los a situacions diferents. M'agradaria publicar-ho professionalment? Per descomptat! Si algú vol que deixi de fer-ho gratis, aquí estic! De debò: de cadascun dels meus fanfics per lliuraments d’El Ministerio tinc en el meu cap una versió més llarga, “mida novel·la”, que es desenvolupa d'una altra manera. Igual que tinc idees guardades perquè em semblen massa complexes per a la web (encara que els vint capítols d’“El jardín de los tiempos que se bifurcan” han estat un bon banc de proves). Però no és res que m’aturi: mentre això passa, o fins i tot si no passa, quan vingui una idea hi haurà un nou fanfiction

 

 I una de les virtuts d’El Ministerio del Tiempo, precisament, és que és una sèrie tremendament inspiradora.  

 

Per a saber-ne més:    

 

El senyor ministre d'assumptes fan: entrevista a Marcos Muñoz (I)  

 

Citació recomanada

SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. L'univers fanfiction: entrevista a Marcos Muñoz (II). COMeIN [en línia], juliol-agost 2015, núm. 46. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n46.1551

televisió;  cultura digital;  entreteniment; 
Números anteriors