Número 49 (novembre de 2015)
Simfonia en re menor per a passos precipitats
Amalia Creus

A les 7:51 d'un matí de gener un jove vestit amb camisa i texans va entrar en una estació de metro del centre de Washington DC, va treure un violí de dins l’estoig i, després de deixar caure unes quantes monedes de la seva pròpia butxaca, va començar a interpretar una obra clàssica de Johann Sebastian Bach. En els quaranta-tres minuts que va durar el seu improvisat concert, mil setanta persones van passar indiferents al seu costat, set es van parar a escoltar-ho, vint li van donar propina i una el va reconèixer. Quan va acabar de tocar Joshua Bell, un dels virtuosos més cotitzats i admirats del món, va guardar el seu Stradivarius de tres milions i mig de dòlars i va caminar plàcidament fins a l'hotel on acostumava a esmorzar. A l'estació van tornar a regnar el silenci i el so sord de passos precipitats. Ningú se’n va adonar. Ningú va aplaudir.

La història és real. Va tenir lloc l'any 2007 com a resultat d'un original experiment social sobre el gust, la percepció i les prioritats de la gent organitzat pel diari The Washington Post. La pregunta que proposava explorar el periodista Gene Weingarten, autor d'aquest reportatge que li valdria un premi Pulitzer, era simple i poètica alhora: en un ambient banal, en un moment inoportú, pot transcendir la bellesa?

 

Com tota gran obra periodística, la història que va explicar Weingarten va fer ressò en la premsa internacional, fent emergir debats apassionats sobre el sentit de l'art, el paper del públic i els complexos entramats de les nostres experiències sensibles. Per a alguns, potser els més fatalistes, l'escena de Joshua Bell tocant d’incògnit en mig de la capital americana era la prova definitiva que la societat occidental havia perdut la seva ànima, retratada en la trista indiferència dels transeünts, incapaços de reconèixer la bellesa fins i tot quan salta a la vista. Per a uns altres, com el propi Weingarten, allò realment interessant de l'experiment era fer-nos percebre el poder del context com a element definitiu i definitori de la nostra manera d'entendre i consumir art. El periodista es pregunta: ¿seríem capaços d'apreciar o fins i tot detectar una aquarel·la de Turner penjada en la paret del restaurant on habitualment mengem?, ¿ens pararíem a veure una gran pel·lícula de Godard si es projecta en les pantalles de Piccadilly Circus? I si no ho fem, ¿perden aquestes manifestacions el seu valor artístic?

 

S'ha escrit molt sobre l'aura en l'obra d'art o sobre com l'autoritat institucional dels espais expositius distancien el fet artístic d’allò quotidià. John Dewey va ser un dels molts pensadors que es va dedicar a reflexionar sobre aquesta qüestió. En el llibre L'art com a experiència ens convida a pensar els esdeveniments de la vida comuna en tant que experiències estètiques que generen plaer, curiositat o sorpresa de manera més vital i poderosa del que pot fer-ho un objecte tancat en un museu. Però, ¿sabrem reconèixer el seu valor? L'experiment de Weingarten, si més no, sembra alguns dubtes. El segle XXI es caracteritza, segons alguns experts, per la negació del gaudi del temps i l'emergència de l'home modern com algú que ja no es permet el plaer de les coses inútils. En una època caracteritzada per la velocitat, el consum frenètic i l'oferta sobrecarregada d'estímuls, continguts, oportunitats i béns de tot tipus, poques vegades ens parem a escoltar, sentir o divagar en els paisatges sonors que ens envolten.

 

El 30 de setembre de 2014, set anys després del seu concert d’incògnit, Joshua Bell va tornar a tocar en una estació de metro, aquesta vegada en un concert anunciat. Sota focus i càmeres de mitjans de comunicació, va interpretar durant trenta minuts peces clàssiques per a una audiència entusiasmada que va omplir el vestíbul principal d'Union Station. L'objectiu, va dir Bell, era promoure l'educació musical (nou dels seus estudiants el van acompanyar en el concert). Segurament va ser també una bona oportunitat per promocionar el seu àlbum nou, estrenat aquell mateix dia en un especial del canal de televisió HBO.

 

Oscar Wilde solia dir que tot art és completament inútil. També deia que els plaers senzills són el refugi últim de la complexitat. Defensor incansable i mordaç de la bellesa i de l'hedonisme, Wilde va ser també un home incomprès. Declarat culpable de difamació, va ser empresonat i obligat a realitzar treballs forçats, i va morir sol i indigent a París als quaranta-sis anys. No obstant això, ens va deixar la seva obra, i amb ella una invitació insistent a recordar que l'art no es pot comprendre a passos precipitats.
 

Per a saber-ne més:

 

Dewey, J. (2008). El arte como experiencia. Barcelona: Paidós Ibérica.

 

periodisme;  música;  esdeveniments; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???
Articles relacionats