Número 54 (abril de 2016)
Periodisme gastronòmic i altres delicatessen
Amalia Creus

En l'actualitat, es fa estrany trobar un mitjà de comunicació que no tingui una secció dedicada al menjar: receptes, crítiques gastronòmiques, entrevistes a celebrities del món foodie, curiositats i últimes tendències... Escriure sobre el menjar no és res nou i remunta, probablement, a l'inici de l'escriptura, o fins i tot abans, ja que els primers gargots dels homes prehistòrics eren dibuixos de bisons i d’altres “plats” l'època. 

Els historiadors grecs i romans escrigueren sobre els seus propis hàbits alimentaris o els de les poblacions veïnes; per exemple, compilant  receptes o promocionat certs tipus de dietes. A més d'historiadors i filòsofs, poetes i escriptors de ficció també han escrit sobre el menjar al llarg de la història. Exemples clàssics són les descripcions dels esmorzars d'Ulisses en La Odisea d'Homer, els banquets romans en El Satiricón de Petronio o la cèlebre madeleine de Proust.  
 
Però per parlar de “periodisme gastronòmic” tal com ho entenem en l'actualitat potser hem de dirigir-nos a la França del segle XIX, que és justament quan sorgeix el terme “gastronomia”, utilitzat per primera vegada per Joseph Berchoux en el llibre Gastronomie, un poema en quatre cants sobre la història de l'alimentació i el plaer del menjar. Aquest interès emergent per les arts culinàries s'ha d'entendre en el context d'efervescència cultural i bonança econòmica que vivia França al segle XIX, època en què les converses sobre el gust, l'etiqueta i els plaers del bon menjar ocupaven un lloc destacat en els salons de la bourgeosie.  
 
El desenvolupament de la premsa i l'emergència d'una classe mitjana àvida de novetats portarien la gastronomia al gran públic. L’Almanach des Gourmands, o almanac dels llaminers, és possiblement la primera revista gastronòmica de la qual es té notícia. Publicada entre els anys 1802 i 1823 per Alexandre Grimod de la Reyniere, incloïa receptes de cuina, crítiques de restaurants, classificacions de botigues de menjar o tipus d'aliments, a més d'escrits que tenien com a finalitat “educar” al públic sobre el que llavors es considerava millor o més elegant. 
 
Fem ara un salt al present. Tecnoxefs, gastroblocaires, restaurants pop-up, propostes culinàries que s'exhibeixen en reality-shows, llocs web i vídeos en línia. Sembla llunyà el temps en què la informació gastronòmica es limitava al petit univers de les revistes especialitzades. Avui el bon menjar està de moda, està en els mitjans i està, sobretot, a la xarxa. I en un context en el que la saturació d'informació és la norma, experts del sector comencen a alertar de l'excés de continguts gastronòmics i la dificultat d'establir criteris de qualitat informativa.  
 
Què podem aprendre del passat? Si més no, a mirar la nostra actualitat amb una mica més de perspectiva. Té sentit parlar de periodisme gastronòmic? O el que es cou, com assenyalen alguns experts, és en realitat una sofisticació fashionista, i en molts casos interessada, d’una experiència tan humana, universal i quotidiana com és l'acte de menjar? 
 
Penso que hi ha prou raons per escriure sobre el menjar, per difondre informació que ens ajudi a comprendre en profunditat els nostres hàbits alimentaris, les nostres experiències, els nostres gustos o les relacions que s'estableixen al voltant d'una taula. El food writing està de moda i val la pena assaborir-ho però, igual que en la cuina, el secret del bon periodisme gastronòmic resideix en l'autenticitat dels seus ingredients.

Per a saber-ne més:
 
 
comunicació alimentària;  periodisme; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???