Número 55 (maig de 2016)
Entreteixint la Xarxa
Silvia Martínez Martínez

La connectivitat és una de les característiques pròpies de la societat actual. Els nous dispositius i les millores comunicatives amplien les possibilitats d'enviar i rebre continguts en un entorn on les barreres físiques i temporals es dilueixen. No obstant això, tot i els avantatges que ens ofereix la Xarxa global, la seva consolidació es va cobrint d'un entreteixit complex en el qual drets, obligacions i responsabilitats marquen el dibuix del teler informatiu.

Internet es presenta com una eina de comunicació que permet posar en contacte a milions de persones incrementant així les opcions d’intercanvi informatiu. Institucions, mitjans de comunicació i també usuaris poden participar activament en la comunicació pública amb missatges instantanis que, al mateix temps, poden continuar accessibles per temps indefinit i des de pràcticament qualsevol part del món. Aquest escenari ha obert nous reptes per a l’aplicació i defensa dels diferents drets en joc. Referent a això, ja al desembre de 2014, a propòsit de la reflexió sobre la sentència de maig d’aquell mateix any del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre el cas Google Spain contra l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD), avançàvem al COMeIN que “el conflicte entre el dret a l’oblit i el rastre informatiu” donaria molt a parlar en el futur. En aquesta sentència, a més de dirimir aspectes relatius a l’abast i àrea d’aplicació, es va declarar que el “gestor de un motor de búsqueda está obligado a eliminar de la lista de resultados obtenida tras una búsqueda efectuada a partir del nombre de una persona vínculos a páginas web, publicadas por terceros y que contienen información relativa a esta persona”.   

 

Amb aquesta decisió, la sentència del TJUE s’ha convertit en un referent clar en aquesta matèria batejada com “dret a l’oblit” i que apel·la a la possibilitat d’esborrar la petjada que determinats continguts referits a una persona poden deixar amb el pas del temps. És aquest un àmbit que pot resultar una mica difús atès que el dret a l’oblit és més aviat un compendi de drets i normatives existents. Entre d’altres es poden citar el relatiu a l’honor, la intimitat i la pròpia imatge o la legislació aplicable en matèria de protecció de dades personals. El problema ve quan el seu exercici entra en col·lisió amb un altre dret, com el dret a la informació, i cal dirimir quin d’ells preval. En aquests últims mesos s’han succeït sentències que han ajudat a conèixer alguns criteris essencials que contribueixen a valorar aquest tipus de situacions. L’ interès públic del contingut, el perfil de la persona afectada o el factor temporal són alguns d’aquests criteris. De fet, alguns d’ells els vam veure en aquesta mateixa revista, en un article publicat al novembre de 2015, on s’analitzava la sentència 545/2015 adoptada per la Sala Civil del Tribunal Suprem referida en aquest cas al material contingut en una hemeroteca d’un diari digital i on es remarcava el valor i la funció d’aquesta. 

 

La doctrina semblava avançar en una línia clara però el passat mes de març alguns mitjans de comunicació van anunciar que el Tribunal Suprem donava la raó a Google Spain a la que no feia responsable del tractament de les dades que gestiona el cercador. Així, diaris com El País es van fer ressò d’aquesta notícia destacant en ella que l’activitat relacionada amb la indexació, l’arxiu i, per tant, el tractament de dades el determina Google Inc. i no la filial situada en territori espanyol. De fet, durant el mes de març el Tribunal Suprem, en la secció sexta de la Sala contenciosa-administrativa, es va pronunciar en aquest mateix sentit en distintes sentències accessibles des del cercador de jurisprudència CENDOJ del Consell General del Poder Judicial. En essència aquesta Sala interpreta en aquestes sentències que la decisió del TJUE en tant que estableix la connexió entre Google Inc. i Google Spain perseguia explicar l’abast o la possibilitat d’aplicar la normativa davant determinades activitats encara que la companya tingui la seu fora del territori europeu. Així mateix en el text de les decisions s’arriba a explicar que en cas de reclamació sobre un tractament que pugui resultar controvertit s’haurà de dirigir al responsable sent en aquests casos particulars Google Inc. 

 

Atès el tenor d’aquestes decisions, la filial espanyola del cercador va voler aportar-les a un altre litigi que es mantenia obert per a què els membres del Tribunal les tinguessin en compte a l’hora d’adoptar una decisió. En concret les va presentar a la Sala Civil del Tribunal Suprem la resolució de la qual es recull en la sentència posterior amb número 210/2016. En aquest cas, en resposta a aquesta petició específica, el tribunal va destacar la diferència entre una resolució en un procediment administratiu enfront d’un procés civil i va subratllar la importància de l’objecte tractat en el cas concret del qual s’encarregava, això és “la protección de los derechos fundamentales del demandante, en concreto los derechos al honor, a la intimidad y a la protección frente al tratamiento automatizado de sus datos de carácter personal”. En la sentència, la Sala es torna a recolzar en la resolució adoptada pel TJUE en la que assenyala que es destaca el concepte de “responsable del tractament”, en un sentit ampli que es desprèn de la Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell, la vinculació existent entre les activitats de Google Inc. i Google Spain així com el fet que les cerques es realitzen en el marc del territori espanyol on la companyia disposa d’un establiment i filial a Google Spain. La Sala comenta a més que si el ciutadà hagués d’indagar la funció que cada unitat desenvolupa dins de grups empresarials internacionals i hagués de litigar amb aquelles que es troben en països estrangers (amb els que pogués haver-hi una major o menor cooperació en termes judicials) això podria dificultar molt l’exercici efectiu de la seva protecció. Amb tot desestima el recurs interposat per Google Spain i considera que pot estar legitimada passivament en situacions com les que en aquell procés s’estaven abordant. 

 

Si bé fins ací ens hem centrat en l’aplicació del dret a l’oblit, els debats relatius a la responsabilitat així com l’abast de la norma afecten, en aquest entorn de comunicació global, a altres drets i obligacions. Així mateix, les singularitats pròpies del context actual han destapat nous problemes als quals s’intenta atendre des d’una perspectiva legislativa (amb nous reglaments o reformes de lleis existents) i judicial. Amb tot, la Xarxa es cobreix d’un entreteixit complex en el qual a vegades resulta complicat entreveure l’ordit.

 

gestió de la informació;  règim jurídic de la comunicació; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???