Número 62 (gener de 2017)
Món postveritat i ús intensiu de la tecnologia
Víctor Cavaller

Amb les eleccions americanes del passat 2016, l’era de la postveritat ha nascut en política. Viure en un món postveritat o postfactual (de l’anglès post-truth) es defineix com una actitud o un estat d’opinió –aplicada principalment però no exclusivament en política– on els fets objectius tenen menys influència que les emocions o les creences personals. 

Dit així hom podria pensar que justament en política això no és cap novetat i podria semblar que el màrqueting o la publicitat són els amos en aquest territori reinventat com en bona part ja ho eren. Tanmateix, la novetat resideix en la pinça diabòlica que el món postveritat fa amb l’ús intensiu de la tecnologia.
 
Igual que Netflix fabrica telesèries adaptades al gust dels consumidors gràcies al detall de la informació obtinguda mitjançant l’anàlisi massiva de dades, en política interessa fabricar relats imaginatius ad-hoc que incloguin una equilibrada dosi de fets demostrats, ideologia, càrrega emocional i suspens gràcies a una bona estratègia informativa i comunicativa.
 
La combinació de l’espionatge electrònic i la filtració, interessada i a temps, de la informació obtinguda, i l’ús sistemàtic de dades massives (big data) o de les xarxes socials com a instruments polítics és un fet sense precedents que informa de com el control de la tecnologia s’està obrint camí com a factor decisori a l’hora de fer campanya en l’actual democràcia occidental.  
 
S’ha demostrat que relats basats exclusivament en fets, en emocions o en creences per separat tenen un efecte menor. La immensa projecció televisiva de Donald Trump o les preferències del Comitè Nacional Demòcrata (DNC) per la candidatura de Hillary Clinton són elements que no ens sorprenen. Que suposadament el president rus, Vladímir Putin, ordenés una campanya d'influència per soscavar la confiança pública en el procés democràtic dels Estats Units, denigrar la candidata Clinton danyant la seva elegibilitat i la seva presidència potencial també és quelcom que ens podem arribar a imaginar. 
 
El que realment sorprèn en la nova era postveritat és la sofisticació de les noves tecnologies per a obtenir i difondre informació i la combinació del seu ús amb el màrqueting basat en intel·ligència emocional, tot lligat amb una bona aliança amb els mitjans tradicionals. 
 
El factor que s’hi afegeix i que genera la política postveritat és el control tecnològic a l’ofensiva i a la defensiva. La filtració a Wikileaks dels correus electrònics d’alts funcionaris que participaven en la campanya presidencial americana del 2016, en particular de membres del Comitè Nacional Demòcrata (CND), posa dramàticament en evidència la vulnerabilitat de la seguretat informàtica dels sistemes que participen en la democràcia del país més poderós del món. “Un dels assalts més greus que ha patit la democràcia americana”, segons expressava el director de l’Oficina Americana d’Intel·ligència Nacional (DNI). Semblantment, el mateix poder hostil també va tenir accés als sistemes informàtics de diverses juntes electorals estatals i locals. 
 
Els fets no són aïllats, el passat 25 de novembre la Comissió Europea (CE) va reconèixer haver estat víctima d’un atac informàtic a gran escala. En les mateixes dates, a Alemanya, el nou president federal d’Informació (BND), Bruno Kahl, en declaracions al Süddeutsche Zeitung va alertar sobre la possibilitat que ciberatacs russos podrien influir en les eleccions alemanyes del 2017.
 
En l’altre extrem de la teoria de la conspiració, la ingenuïtat és imperdonable. Certament, en un món postveritat o postfactual la veritat dels fets compta però no tant com quan els fets es tergiversen per a adaptar-los a visions esbiaixades o de marcada ideologia. Ara bé, el factor diferenciador que fa que sigui novetat és que la construcció del relat es dissenya científicament gràcies a l’anàlisi massiva de dades i a la difusió sistemàtica d’informació en el marc d’un ús intensiu de la tecnologia.
 
Un darrer apunt sobre democràcia i informació asimètrica. Informació asimètrica –teoria per la qual els economistes Joseph Stiglitz, George Akerlof i Michael Spence van rebre el Premi Nobel d'Economia l’any 2001– fa referència a la posició desigual, quant a la quantitat i la qualitat de la informació disponible, per les parts que intervenen en una compravenda d’un producte o un servei.
 
Entenent la democràcia com a un contracte entre ciutadans i polítics, el món postveritat estarà marcat per un augment de l’asimetria informativa, la bretxa democràtica. Si les tecnologies de la informació estan guanyant així un enorme valor estratègic en política, similar al de la publicitat, cal recordar que ho fan jugant en dos fronts −davant de l’estat i de la societat, com a agents i víctimes− que afecten igualment la democràcia. El risc moral de qui té o exerceix una responsabilitat política és important.  
 
comunicació política;  big data xarxes socials; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???