Número 64 (març de 2017)
De gran vull ser bibliotecària!
Sandra Sanz Martos, Ana Isabel Bernal Triviño
Fa uns dies, a IweTel, el principal fòrum electrònic sobre biblioteques i documentació que existeix en llengua castellana, es va fer referència a un article de Daniel Gil Solés (2017) en què es parla de la valoració de la professió de bibliotecària/i i de com el fet que estigui ocupada majoritàriament per dones podria influir negativament en aquesta valoració. Dues premisses perillosament juntes. La primera parteix de la idea que la professió de bibliotecària/i està mal valorada i, la segona, de tan ofensiva com és, de moment és millor obviar-la.
Si partim de la primera idea, sobre la valoració de la professió, la primera pregunta que ens fem és en què podem basar-nos per plantejar-la. En la formació que reben? En que no tenen prou reconeixement social? En que els sous són baixos? En les tasques que exerceixen?
 
Comencem per la formació. Quan preparàvem la selectivitat i algú deia que volia estudiar Biblioteconomia, alguns companys no sabien què era. I els qui sí que ho sabien, no podien evitar fer el clàssic comentari: "Almenys no seràs la típica bibliotecària lletja i antipàtica". En aquell moment, el 1990, l'Escola de Biblioteconomia i Documentació tenia una nota d'accés altíssima, similar a la de la Llicenciatura en Periodisme perquè era una escola adscrita a la Universitat de Barcelona tot i que depenia de la Diputació. La seva vocació era formar les/els futures/s bibliotecàries/is de la xarxa de biblioteques de la Diputació de Barcelona i això convertia aquestes/s diplomades/ts en professionals amb un alt nivell de capacitats i competències. En contra, per exemple, del que podia passar amb la diplomatura de Magisteri (una altra professió de les considerades femenines) que, a diferència d'altres països com Finlàndia, a Espanya sempre ha tingut una nota de tall baixa.
 
La primera Escola de Bibliotecàries va néixer a Barcelona el 1915. La formació de bibliotecàries/is a Espanya va tenir el seu punt de partida el 1856 amb la fundació de l'Escola Superior de Diplomàtica dins la qual es va crear el Cos Facultatiu d'Arxivers Bibliotecaris. Per entrar-hi, calia haver obtingut el títol d'arxiver-bibliotecari expedit per l'Escola Superior. Les dones, com que no tenien accés al títol de Batxiller, tampoc podien accedir a l'Escola Superior. Però el reduït nombre d'alumnes que cursaven la carrera a l'Escola Superior de Diplomàtica, de mitjana l'acabaven uns dotze joves l'any, no era prou per cobrir les necessitats dels Arxius i Biblioteques de l'Estat. I d'aquesta manera es va iniciar la possibilitat d'accés de les dones a la feina de bibliotecàries (Muñoz, 2015). "Aquesta consideració, molt pràctica i objectiva perquè les joves s'incorporin al món laboral, la segueix una altra que assigna a les noies els estereotips sexuals propis o característics de l'època qualificant-les d'ordenades, minucioses, pacients, netes i escrupoloses, i que recollim textualment:
 
«Inútil és dir que les tranquil·les funcions d'Arxivers i Bibliotecaris, en el recolliment i assossec dels establiments del seu càrrec, són molt a propòsit per a la dona i estan molt en harmonia amb les seves aptituds, ja que l'ordenació i arranjament d'Arxius i Biblioteques exigeixen principalment la minuciositat, paciència, ordre i neteja que d'ordinari predominen en el caràcter del sexe. Per a la còpia de documents paleogràfics, per exemple, sempre serà més escrupolosa la dona que l'home. (Projecte arxiveres i bibliotecàries, 1894)»" (Muñoz, 2015)
 
El 1900, va desaparèixer l'Escola Superior de Diplomàtica, amb la integració dels ensenyaments que impartia a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Madrid. A partir d'aquest moment, i fins a la creació de les escoles universitàries de Biblioteconomia i Documentació el 1983, no hi va haver cap altre intent oficial d'institucionalitzar una formació específica en aquest àmbit. El 1915, la Mancomunitat de Catalunya va fundar a Barcelona l'Escola Superior de Bibliotecàries, la segona d'Europa i la primera i única escola de bibliotecàries de l'Estat que ha tingut continuïtat fins avui dia. La seva missió fonamental va consistir a preparar les bibliotecàries de la xarxa de biblioteques populars que es va crear a Catalunya entre el 1914 i el 1923. (Muñoz, 2015). Més endavant, es va convertir en l'Escola de Biblioteconomia i Documentació.
 
Després, amb l'aparició de la Llicenciatura en Documentació, primer a la Universitat Carlos III de Madrid i a la Universitat de Granada, les escoles de diplomatura es van convertir en facultats i la Universitat de Barcelona també es va sumar a aquesta evolució oferint la llicenciatura l'any 1999, alhora que la Universitat Oberta de Catalunya. Des de 2009, les dues universitats ofereixen el Grau d'Informació i Documentació.
 
De la mà de l'evolució de la titulació, també ha evolucionat el perfil dels alumnes. Tot i que encara continuen sent uns estudis cursats majoritàriament per dones, com podria ser Magisteri o Infermeria, cada vegada hi ha més homes compartint espai a les aules.
 
Fent un petit resum, es tracta, doncs, d'una professió ben formada a la qual durant molts anys, almenys a Catalunya, es va accedir partint d'uns boníssims resultats acadèmics, i que aquests estudis han anat evolucionant primer cap a una llicenciatura (a diferència de Magisteri o Infermeria) i que, finalment, s'han consolidat en un grau.
 
Pel que fa al reconeixement social, som davant d'una professió prou valorada, fins i tot envejada, perquè hi ha qui la considera la menys estressant del món. Bromes a banda, es valora les/els bibliotecàries/is en funció de l'ús que es fa de la biblioteca. Hi ha qui sacrificaria una biblioteca a favor d'un pavelló esportiu, però les famílies amb nens, estudiants, investigadors, i fins i tot molts polítics (les bibliotecàries i documentalistes del Congrés juguen un paper molt important per elaborar qualsevol proposta de llei) les valoren molt positivament.
 
L'altre aspecte clau de l'article de Daniel Gil Solés (2017) entra de manera directa en la construcció ideològica que sosté la feminització de les professions. Encara que el text, en principi, parteix d'una idea que sembla defensar el paper de la dona en la professió, no es pot exercir una crítica laboral supeditada a la base del gènere. Ni s'hi poden introduir millores carregant d'una responsabilitat extra les dones pel fet de ser-ho.
 
Ens agradi o no la idea que persisteixi en el subconscient col·lectiu, no podem obviar que el desenvolupament del mercat laboral ha estat sempre determinat per la concepció de la societat patriarcal. Una professió no pot ser considerada de segona per una qüestió de gènere, insinuant que la seva escassa visibilització es deu al paper relegat de la dona. Ningú pensaria, en el cas d'altres professions amb menor reconeixement social exercides majoritàriament per homes, que sigui el factor del sexe la raó d'aquesta situació, oi?
 
En conseqüència, la major feminització del mercat laboral de les bibliotecàries no és un argument que justifiqui la consideració de professió de segona, perquè cau en una idea misògina a la qual costa molt fer front. És innegable que vivim en una societat patriarcal carregada d'estereotips i rols, amb un mercat laboral sostingut per una segregació vertical i horitzontal que deriva en una construcció ideològica d'espais.
 
En aquesta construcció no podem evitar fer referència a la visió de les dones que ha ofert la cultura, també amb un marcat estigma i una marcada visió masclista. El cinema no ha tractat bé les bibliotecàries —perquè la majoria han estat dones— reflectint aquesta imatge de dona aspra amb vestimenta sòbria i monyo, a diferència, per exemple, de les mestres i les infermeres, encara que hi ha de tot. Deduïm que és una qüestió d'imatge associada a un lloc seriós i amb normes estrictes, concebut per a la lectura i l'estudi i on cal guardar silenci, tot i que l'aparença física sempre és qüestionable. Hi ha una excepció: la pel·lícula La mòmia (Stephen Sommers, 1999) on apareix una bibliotecària intrèpida i guapa capaç de resoldre enigmes i jeroglífics.
 
El salari mitjà de les/els bibibliotecàries/is espanyoles/s és de 37.000 euros, una xifra que el posiciona en una franja raonablement solvent. No obstant això, als Estats Units, els bibliotecaris homes perceben uns 58.000 dòlars de mitjana i les dones 51.000. No és cap novetat que els sous en qualsevol professió als EUA siguin superiors als espanyols. Això sí, els facultatius homes i dones a Espanya cobren el mateix.
 
Finalment, les tasques que desenvolupen les/els bibliotecàries/is traspassen cada dia més l'activitat de la ciutadania. Les iniciatives de dinamització cultural i la funció social que exerceixen estan sent de molta utilitat en aquests temps de crisi.
 
Recapitulant, ens trobem davant d'una professió molt ben formada, ben valorada per aquells que coneixen i es beneficien dels seus serveis, que percep uns honoraris raonables (tant homes com dones) i que està desenvolupant activitats que cada vegada tenen més repercussió social. Tot aquest debat fa plantejar-nos diverses qüestions: tot plegat, no deu ser cosa d'uns quants acomplexats? Si hi ha una menor visibilització, no pot ser per altres i múltiples variables allunyades del gènere? L'èxit de la professió depèn del nombre d'homes que l'exerceixen? En aquest cas, les dones s'han de quedar sempre en segon lloc i deixar que ells ocupin la primera plana? Són els homes garantia d'èxit laboral al sector?
 
No es pot, per una banda, pretendre fer una denúncia de la societat patriarcal i, per l'altra, que els propis arguments i solucions subordinin el paper de les dones. Renegar de la feina que durant anys han exercit les dones en benefici d'aquesta professió, així com responsabilitzar-les de la menor visibilització, no només és ingrat per l'escàs reconeixement per la feina feta, sinó que a més és injust, si volem crear una societat menys patriarcal i més igualitària.
 
Les millores en la professió han de passar pels mèrits professionals de cadascú, per la igualtat d'accés i de condicions, pel desenvolupament tecnològic i les múltiples variables econòmiques i socials que la puguin afectar. I només existiran millores si anem tots a l'una, pensant en el millor per a la professió, en comú, entre homes i dones, i no plantejant una batalla de sexes que no beneficia ningú.
 
Tant docents com professionals, fem que aquesta professió sigui imprescindible per a la societat, una professió que les futures generacions admirin de manera que acabin dient: de gran vull ser bibliotecària!
 
Per saber-ne més: 
 
Gil Solés, Daniel (2017). "Cuestiones de género bibliotecario y prestigio de una profesión". [Consulta: 19/02/2017].
 
Muñoz-Muñoz, Ana M.; Argente Jiménez, Montse (2015) “La formación de las bibliotecarias y las bibliotecas de mujeres en España". Revista General de Información y Documentación, vol. 25, no.1, p. 47—67.
 
 
Rubio Pérez, Emiliana (2009). "Feminización de las profesiones". Andalucía educativa y liberal, p.6.  
 
biblioteconomia;  gènere; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???