Número 69 (setembre de 2017)
Ana Pardo de Vera: ''Tothom vol controlar el missatger''
Ana Isabel Bernal Triviño

Defensa la funció social del periodisme, assenyala els poderosos que condicionen, vigila els qui posen en perill la llibertat de la informació, i defensa una professió compromesa amb la igualtat. Des del setembre del 2016, Ana Pardo de Vera és la directora del diari Publico.es, un càrrec directiu que poques dones ocupen en els mitjans de comunicació espanyols. Ella, al costat de tres directores més, serà una de les ponents de l'acte que els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC organitzen a Madrid per analitzar el sostre de vidre en la professió. Parlem amb Pardo de Vera sobre l'evolució del periodisme, els interessos, models de negoci i feminisme. 

 Ana-Pardo-de-Vera
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ana I. Bernal (AB): Què és el periodisme avui en dia?
 
Ana Pardo de Vera (AP): El periodisme són moltíssimes coses, però sens dubte és un compromís que s'adquireix des del mateix moment en què decideixes fer informació. I fer informació és no posar-te al servei de cap interès, sinó escoltar, analitzar, publicar... independentment del que et diguin que has de fer.
 
AB: Això és la teoria, però i la pràctica?
 
AP: Al final el periodisme és un cúmul d'interessos. Comporta informació sobre molts temes delicats, persones i poders. Sobretot, persones que tenen una influència en la vida de la gent. I són tants els interessos amb els quals es juga que es pot convertir en moltes coses però, des d'aquest instant, deixa de ser periodisme. El periodisme es pot convertir en una mena de campanya per a un partit, en un anunci publicitari d'una empresa, en una injúria contra algú... Periodisme és la informació que els poderosos no volen que expliquis, encara que tot s'ha de dir, també hi ha poderosos que assumeixen la seva funció pública i opten perquè s'expliqui.
 
AB: Com es guanya independència?
 
AP: Es guanya independència si s'és lliure, i s'és lliure si no tens dependències o interessos econòmics, partidistes, polítics... i fins i tot si no tens interessos personals. Em refereixo al fet que encara que hagis de publicar una informació delicada que afecta un familiar directe, com a periodista has de saber que has de fer-ho. Però, quin és el problema? Que els mitjans de comunicació, llevat els públics, són negocis.
 
AB: I sota aquesta condició, com es genera?
 
AP: Depèn en aquest cas dels empresaris i amos dels diaris. Cal preguntar-se: Què busquen els amos dels diaris? Ho saps quan entres a treballar per un mitjà? En coneixes l'ètica? Quins valors defensen? Estan d'acord amb els teus? Això cal saber-ho des del principi. Hi ha empresaris que no busquen el lucre, sinó un producte sostenible. Assumeixen que tenen aquest compromís i funció social sobre el periodisme, un factor imprescindible. Jo no ho entenc d'una altra manera.
 
AB: Està descompensada la balança dels mitjans a Espanya?
 
AP: Hi ha molts mitjans nous, però a Espanya l'important no és el nombre. Aquest país tendeix a monopoli informatiu i hi ha dos grups que l'encapçalen: Mediaset i AtresMedia. I, a més, són els que tenen més poder perquè són els que tenen la televisió.
 
AB: El millor aparador...
 
AP: Exacte, perquè aquest és el problema. Que també parlem d'empreses, com Prisa, que cotitzen en borsa. Quan hi entres saps que a la llarga et tocarà enfrontar-te a aquest poder i quan facis informació política saps que et condicionarà. Perquè saps que Prisa està endeutat, i tenir deutes significa demanar crèdits als bancs, i demanar crèdit als bancs moltes vegades vol dir que aquest banc entri en el teu accionariat. I, si entra en l'accionariat, no pots mossegar la mà que et dona de menjar. Així és impossible fer periodisme rigorós.
 
AB: Com fer periodisme en aquestes circumstàncies?
 
AP: O fas periodisme intentant capejar els temes com pots o, de vegades, t'ho hauràs d'empassar. Posar-te al costat del poder és embolicar-te amb el que no és periodisme, sinó unir-te al poder econòmic i polític per treure les prebendes que puguis. Deixa de ser periodisme quan el poder de l'empresari et condiciona a dir el que ell vol. Si tal polític et diu de no filtrar aquest contingut, ho fas. I si et diu de filtrar alguna cosa, encara que segui mentida, també.

AB: Hi ha molts periodistes manejats com si fossin titelles?
 
AP: Sí, molts, encara que jo no els diria titelles. Els anomeno sicaris perquè saben el que es fan. A fer diners i poder.
 
AB: La gent sap identificar-los? Sap detectar aquests missatges interessats?
 
AP: No. Potser s'acaben destapant però tard, al cap de molt temps, o pot ser que no es destapin mai. Sempre hi ha alguna raó per la qual un periodista d'aquest tipus estigui en un mitjà, encara que no comparteixi informació, sinó que la prostitueixi o se la inventi. O és per audiència, que no ho tinc tan clar, o aquest periodista és un instrument del poder. I tot perquè, encara que la informació sigui falsa, sempre hi haurà algú que se la creurà.
 
AB: Com s'arriba en aquest punt en el qual es posen límits? Va ser el seu cas després de l'enfrontament a la televisió amb Eduardo Inda.
 
AP: S'hi arriba d'una manera molt desagradable i, en el meu cas, va ser molt radical. Però més enllà del que digués de mi, que no m'importa perquè no tinc res a amagar, l'important és que no estàvem en igualtat de condicions. I no només pel fet de ser dona, perquè és conegut per tothom com una persona masclista, sinó perquè hi ha un límit. Mai entraré en la vida personal d'un periodista i entenc que igual que a mi no m'interessa, tampoc ha d'interessar ningú. I com que jo no hauria entrat en aquestes desqualificacions i ell estava disposat a tot, no estàvem en igualtat de condicions. I com que aquesta igualtat no es garantia des del programa, la solució era marxar.
 
AB: La precarietat del periodisme a què es deu? A la tecnologia, com molts han comentat?
 
AP: En un sector com el nostre les novetats sempre són un revulsiu i és cert que, d'alguna manera, suposen un terratrèmol, però calen per a reinventar-se i innovar. En aquesta crisi hi va haver també una crisi de publicitat que va fer que els ingressos dels mitjans caiguessin en picat. Però és que tota aquesta devaluació porta associada una crisi del periodisme de qualitat, perquè es fa amb els recursos mínims. I fins i tot amb menys d'aquest mínim. Periodisme no és que un ciutadà expliqui a través de les xarxes socials què ha vist. És fonamental que la gent ho entengui perquè per a això nosaltres estudiem, ens especialitzem i treballem com a rucs. En el periodisme, potser, una notícia de quatre paràgrafs necessita un dia de feina perquè tens molta cosa a contrastar. La tecnologia no ha provocat la crisi del periodisme, però una altra cosa és que els seus responsables s'hi resisteixin, la qual cosa és inútil. El futur de la professió demana contractar la gent que en sap, integrar-la en les redaccions, fusionar-ho amb el periodisme i aprofitar-ne les possibilitats.
 
AB: Com s'aconsegueix la rendibilitat en aquesta professió?
 
AP: Aquesta és la gran pregunta. Jo encara l'estic buscant. És un dubte constant perquè la publicitat continua sent escassa i molt barata comparada amb la publicitat de paper. I com encara hi ha crisi, no estem en l'època daurada on les institucions posaven tanta pasta per publicitat. D'una banda hi ha les subscripcions, que nosaltres no tenim però que estem debatent. I una vegada que decidim, tenim clar que no cobrarem per la informació, de manera que caldria donar un valor afegit. Pocs aposten per això, perquè tothom busca enriquir-se.
 
AB: La funció social de la premsa és un pilar bàsic. Vam complir amb aquesta funció durant la crisi? En vam ser còmplices?
 
AP: Probablement ho vam ser i té a veure amb aquesta part de crisi econòmica. Quan les coses van bé econòmicament, se sol mirar cap a un altre costat. Jo mai he tingut responsabilitat en aquesta etapa, però sí que és cert que si les coses van bé et relaxes més. Hem tingut responsabilitat perquè sempre hi ha hagut persones o institucions intocables en aquest país. La monarquia, sobretot en l'etapa de Joan Carles I. O el Poder Judicial, que és poc transparent. Són claus que van quedar pendents de resoldre en la Transició i que es van anar tapant. També els poders empresarials. La crisi ens ha obert els ulls i crec que hem assumit tots que no pot tornar a passar, però tampoc hem tingut controls ni lleis prou dures contra la corrupció. Dubto també de si s'haguessin fet perquè és una crisi estructural, fins al moll de l'os del sistema. La qual cosa fa una mica de vertigen.
 
 
AB: Quan estàveu sent assetjats a Publico.es, l'associació de la premsa de Madrid (APM) no us va fer costat. En quina mesura està protegida la professió?
 
AP: El periodisme segueix estant absolutament desprotegit, vull dir qui treballa amb la informació, qui signa, no els amos. Està desprotegit sobre aquelles persones de les quals informa, els poders públics, però també de la mateixa professió. Només cal veure com va reaccionar l'APM en el nostre cas. A aquesta redacció hi van venir dos policies, que no sabien ben bé ni què venien a buscar, perquè portaven caixes pensant que trobarien cintes de gravació. Tot per demanar les gravacions de l'aleshores ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, que estava en un pendrive. Les coses s'han de judicialitzar i aquí van enviar la policia política. Creus que l'APM va dir alguna cosa? No. La federació d'associacions de periodistes d'Espanya (FAPE)? Tampoc. I reben subvencions. Nosaltres no tenim un col·legi de periodistes nacional, pagat per nosaltres, que ens protegeixi en aquests casos.
 
AB: El periodisme està en una situació més vulnerable que abans?
 
AP: El periodisme està absolutament desprotegit. La nostra redactora Patricia López va rebre amenaces i vam dubtar de publicar-ho o no. Primer perquè el periodista no pot ser protagonista i alguns podien pensar que fèiem una ostentació de victimisme; però vam decidir donar-ho a conèixer perquè reflecteix la situació de la institució policial, amb amenaces a la premsa i a tot allò que s'hi posi per davant.
 
AB: El pròxim 21 de setembre debatrem a Madrid sobre el sostre de vidre en la professió. Sempre has defensat que el periodisme ha de ser feminista.
 
AP: És una qüestió molt senzilla i es deu només a una raó. Primer, perquè la gent quan escolta la paraula feminisme té molts prejudicis. El poder de decisió dels diaris ha estat sempre masculí i la prova és que només hi ha un 10% de llocs directius ocupats per dones a Espanya. Qui decideix sobre els continguts? Els homes. Quin criteri tenen? Masculí. Llavors, on queda el 51% de la realitat? Enlloc. No consta. La dona només existeix si és una notícia destacada, i això no pot ser. Fins i tot, per costum cultural, quan es busquen experts es tendeix a buscar l'home perquè és el que se'ns ha ensenyat. El mateix passa amb la història, en la qual els noms femenins estan absents. Hi ha d'haver una igualtat de posicions, perquè llavors deixem que la realitat estigui fora.
 
AB: Però assumir aquesta postura feminista és titllada de radical.
 
AP: Es veu radical allò que hauria de ser normal. Això només demostra que queda molt per fer. La meva aposta com a directora és fer un periodisme feminista. De fet, quan em van nomenar directora el primer que vaig fer va ser que el meu número dos també fos una dona. Sempre em vaig dir que si mai arribava a ser responsable, entre diversos candidats en igualtat de condicions, triaria una dona.
 
AB: Has notat el masclisme en la professió?
 
AP: Sí, i en tots els sentits. Des de fora, amb gent que havia de contactar com polítics o empresaris; i en la mateixa redacció.
 
AB: I com es reacciona?
 
AP: Molt malament. De vegades expressant desgrat, i d'altres, assumint-ho. Jo he aguantat molt. No sempre m'he aixecat o fer-hi front. Quan per al teu cap ets només una "plumilla" i has de menjar, jo reaccionava com altres dones, abaixant el cap o amb mig somriure a qui et violenti. Però sempre em vaig dir que si assumia un càrrec de responsabilitat, faria el possible per canviar-ho.
 
AB: Té visió de gènere la societat?
 
AP: No existeix. Hi ha molta ignorància perquè la gent té por que se'ls titlli de radicals i davant d'això no es vol molestar, però tampoc hi ha un compromís en les institucions. Cal dir les coses pel seu nom. Cal escriure que són assassinats, que és el masclisme, i que té unes causes i unes conseqüències; i evitar expressions com ''morir a mans de...'' perquè confonen la realitat.
 
AB: Així es redueix a l'àmbit del privat.
 
AP: És un autèntic drama perquè quan vam començar a bussejar en les històries, en les mares, en els fills, en les famílies... és terrible i no som conscients de la seva dimensió. I aquí defensem que cal narrar amb tota la cruesa. Davant dels que diuen ''que desagradable'' o "ens feu sentir culpables" els responem que es tracta d'això, de remoure consciències. Això forma part de la nostra feina.
 
AB: Ha vist desigualtat salarial durant la seva carrera?
 
AP: Alguna vegada sí que ho he notat però perquè venia acompanyat del fet que a les dones se'ls assignava treballar en el que es deien seccions "toves", que eren societat i cultura. Que de toves no en tenen res, però bé, es considerava així. I estaven més mal pagades. Era estrany que una dona fes política o crònica internacional. No obstant això, aquí es tractaven temes crucials com la sanitat, l'educació, la migració... Això de "societat" no m'inspira gens.
 
AB: Cap a on va el futur del periodisme?
 
AP: Beneïda pregunta. El segueixo veient precari mentre no hi hagi un model de negoci sostenible. El veig amb el monopoli informatiu de dos grups: Mediaset i AtresMedia, que no descarto que acabin incloent més mitjans. D'aquesta manera quedarien aquests dos grans planetes, d'altres de mitjans com Prisa, i uns satèl·lits que són la resta de mitjans, que no quedaran tots però que són els que garanteixen la independència del periodisme. Això a mitjà termini. A llarg termini, no sé cap a on anirem perquè el context polític està canviant i això determina també la llibertat de premsa, però el que estic veient no m'agrada. Només cal veure la postura del Fiscal General de l'Estat, la llei mordassa, que si fas una piulada o un article d'opinió pots acabar a la presó. He vist que Podemos va treure una proposició de llei que no em va agradar i així ho reflectim en la Plataforma en Defensa de la Llibertat d'Informació. Em fa la sensació que tothom vol controlar el missatger i espero que el missatger sigui fort.
 
Ana Pardo de Vera serà una de les ponents de ''Periodisme i Dona, hi ha un sostre de vidre?'', el 21 de setembre a Medialab Prado. També hi seran Montserrat Domínguez (El Huffington Post), Magda Bandera (La Marea), Cristina Fallaràs (exdirectora del Diario 16). Inscripció gratuïta, aquí.

 

periodisme;  gènere;  esdeveniments; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???