Número 69 (setembre de 2017)
Terror real, notícies falses, àudios fraudulents
Antoni Roig
En moments tan dramàtics com un atemptat terrorista o una situació d'emergència, la confusió i la por, sumats a la immediatesa de les xarxes socials, semblen terreny adobat a l'engany, a la falsedat. Això ho vàrem patir de manera molt clara en les primeres hores després de l'atemptat del 17 d'agost a Barcelona i Cambrils, quan les xarxes socials es van omplir no només de missatges amb informació falsa, sinó fins i tot d'àudios amb testimonis tan enganyosos com creïbles. Un mes més tard saltava la notícia d'una dona detinguda per difondre una notícia falsa per WhatsApp sobre la presència de gihadistes a Màlaga. A partir d'aquestes experiències he volgut bolcar les meves reflexions personals sobre les conflictives assumpcions que duem a terme entre ficció, realitat, veritat i credibilitat

Tendim a donar per descomptada l'oposició entre realitat i ficció. De fet, en relatar la realitat informativa que ens envolta tendim a veure la presència de la ficció com una intromissió, com la inducció a l'engany. La realitat, però —si em disculpeu la redundància—, és més complexa. De forma genèrica es diu que la comunicació informativa, o gèneres audiovisuals com el documental, se sustenten en la presumpta captació directa i sense manipular de la "realitat", entesa com allò observable, pur i natural. En un pol oposat, la ficció —audiovisual— s'entendria llavors com un producte tangible de la imaginació, com una construcció a partir de materials que han estat recreats explícitament per ser filmats i que poden arribar a ser manipulats de totes les maneres necessàries durant el procés de postproducció. Per tant, com una cosa "no real" i fins i tot sospitosa. No obstant això, molts autors apel·len al fet que no podem ignorar que tot procés informatiu o documental és, d'una forma o una altra, construït en tant que hem de seleccionar imatges, ordenar-les per atorgar-los un cert sentit i introduir en el procés de muntatge elements d'interpretació (ordre, durada, ús de recursos com una veu en off o una determinada música són elements de construcció comuns entre ficció i no-ficció). D'altra banda, podem afirmar que la realitat és alguna cosa més que allò observable de forma "natural", diguem que "preindustrial". La realitat quotidiana està també composta de les nostres pròpies mediacions: les xarxes socials, la missatgeria instantània, els videojocs, les selfies, la televisió —fins i tot la telerealitat!— són també reals. I anant un pas més enllà, fins i tot la fantasia més desaforada és real en tant que presenta qüestions i emocions reals amb què podem identificar-nos. Si no podem empatitzar amb uns personatges, si no podem identificar-nos amb el que experimentem en relació a allò viscut, tant és que ens trobem en un carrer de Bombai o a la Terra Mitjana, no tindran cap sentit per a nosaltres. I aquí trobarem el motiu pel qual, en el nostre ecosistema mediàtic àvid d'atenció, projectes informatius i documentals recorren als mecanismes narratius i estètics propis de la ficció, fins i tot a una cosa tan poc "realista" com l'animació. I no passa res.

 
Contraposar ficció i realitat no ens proporciona una resposta vàlida a una dicotomia de fet inexistent. Tot acte de comunicació, al cap i a la fi, sorgeix d'un pacte implícit o explícit entre els participants i recau en primera instància en l'honestedat del seu creador. Tant en els gèneres de no-ficció com en els de ficció s'estableix un vincle de confiança. En el primer cas, confiança que el que se'ns mostra és fonamentalment veritable (no en termes absoluts sinó de fidelitat a un compromís personal amb la narració) i que per tant no obeeix a altres interessos ocults; en el segon cas, que els mecanismes i la forma d'expressió del relat són sincers i que, per tant, la "suspensió de la incredulitat" que acordem com a espectadors no es veurà traïda per una opaca manipulació emocional o ideològica. Les estratègies de la ficció i de la no-ficció són diferents, sens dubte, però el compromís i la lleialtat al pacte són les mateixes. I això és fonamental quan es juga en la frontera, com en els anomenats "falsos documentals" en què el "pacte" pot arribar a ser difús, però sorgeix tard o d'hora. Però no és com quan es creua, a través de la construcció de relats fraudulents.
 
Això és el que hem viscut arran dels atemptats gihadistes de Barcelona i Cambrils, i que no tinc cap dubte que seguirem vivint en situacions de crisi i de desconcert. En la meva vivència d'aquest fatídic dia d'agost, a més de tres-cents quilòmetres de la meva ciutat, els àudios que s'intercalaven entre la rumorologia arribada via WhatsApp em van resultar especialment pertorbadors. No obeïen a la credulitat i la bona fe de les persones sinó a un acte deliberat de generar pànic, trencant el pacte sagrat entre el creador i el seu públic. Es tracta d'un nombre ínfim de continguts, però la seva capacitat de fascinació i el seu potencial de propagació és enorme per la necessitat de notícies en temps real, per la proximitat i credibilitat que atorguem al testimoni de la veu humana i per la promesa d'explicar-nos el que encara no se sap, que sol ser molt. En aquests àudios, testimonis anònims ens relaten de primera mà, o mitjançant familiars o coneguts que treballen en poders públics o forces de seguretat, coses que estan succeint i no s'han fet públiques, o bé es volen amagar o són imminents. A través d'aquesta macabra tipologia de contingut generat per usuaris vam poder conèixer que s'estaven produint presumptes tirotejos al Paral·lel de Barcelona, que s'havien trobat plànols de centres comercials com Splau o la Maquinista per instal·lar-hi explosius («No us hi acosteu!»), o el pànic desfermat a comissàries després d'elevar-se l'alerta a nivell 5 davant la imminència de nous atemptats. Tot això relatat amb la urgència pròpia d'una situació a vida o mort. El resultat, la por convertida en viralitat.
 
 
 
En el cas posterior de Màlaga, encara amb l'ombra del terror gihadista, l'autora de l'àudio relatava una presumpta intervenció policial en un hotel de la ciutat, en el qual treballaria, i que hauria finalitzat amb l'entrada i registre del domicili dels terroristes. Però en aquesta ocasió no existia correlat i l'autora va resultar detinguda. Afortunadament, exposar aquest frau no s'ha quedat sol en mans de les forces de seguretat. Altres usuaris van respondre ràpidament amb les mateixes armes, apropiant-se de forma crítica i paròdica dels seus propis mecanismes («els meus contactes en el GEO i la Guàrdia Civil em diuen que compreu Calippos de llimona, que els de maduixa porten anthrax i la sida»), al pur estil youtuber. I és que fins i tot en els moments més foscos, la paròdia i l'humor poden contribuir a restablir aquest pacte entre creadors i usuaris basat en l'honestedat.
 
Per saber-ne més:
 
Jover Almirall, Àlex (2017, 18 d'agost). "Pánico en internet: Todas las informaciones falsas sobre la situación en Barcelona". La Vanguardia
 
 
 
Banda Sonora:
 
 
Sleep Well Beast – The National (2017)
 
mitjans socials;  viralitat;  comunicació de crisi; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???