Número 71 (novembre de 2017)
Quant masclisme hi ha en el periodisme?
Ana Isabel Bernal Triviño

Hores de televisió, centenars de notícies, referències, comentaris en xarxes socials... El 25N és el dia de les violències masclistes i, precisament ara, el debat per la igualtat està recobrant força en els mitjans de comunicació. Però això no vol dir que la professió estigui exempta de masclisme. Tant des de la perspectiva laboral com en el tractament de la informació es detecten errors continuats. Quins són els punts febles de la relació entre periodisme i gènere? 

«La base material sobre la qual el patriarcat descansa se sustenta fonamentalment en el control que exerceixen els homes sobre el poder del treball femení.» Heidi Hartmann
 
Aquesta frase de la feminista Hartmann va servir com a punt de partida per al debat que vam plantejar al setembre en l'acte #GenderUOC sobre el paper de la dona en la professió. I ofereix dos punts de vista: com a professionals i com a protagonistes de les notícies.
 
Hi ha un sostre de vidre?
 
Hi ha un sostre de vidre i, més ben dit, un sostre de formigó. És transversal a totes les professions, amb la peculiaritat que el periodisme trasllada la visió de la realitat. I si les decisions dels consells d'administració i de redacció es prenen des d'una perspectiva masculina, el resultat serà un discurs parcial del que passa. Per tant, es produeix un engany a la ciutadania que afavoreix la permanència d'estereotips que alimenten la desigualtat.
 
Segons les dades de l'últim Informe Mundial sobre la Condició de la Dona en els Mitjans d'Informació (Global Report on the Status of Women in the News Media), les dones només ocupen el 27% dels càrrecs directius en mitjans en el món. Aquest informe no és intranscendent, representa les dades de més de cinc-cents mitjans de comunicació en seixanta països diferents.
 
Si ens centrem en dades de l'Informe Anual de la Professió Periodística 2015, els resultats també són evidents. Les dones representen...
 
• El 10% dels càrrecs de direcció en mitjans impresos
• El 7,8% en ràdio i televisió
• El 3,9% en mitjans digitals
 
Tot això en una professió en què el 64% de les estudiants universitàries són dones... Per tant, les xifres parlen per si soles.
 
A això li podem sumar aquest altre informe de l'American Society of News Editors sobre la diversitat de gènere en les redaccions dels EUA. La imatge, que reflecteix un resultat basat en mitjanes, mostra una balança molt descompensada.
 
 
Al fil d'aquest tema, vaig llegir aquest tuit centrat en El Confidencial sobre el sostre de vidre en la professió.
 
 
Si obrim la imatge, veiem que l'únic càrrec exercit per una dona de la redacció és en la secció de Cap de Setmana. La resta, tots homes. Només cal assenyalar que això és només un exemple i que no és representatiu només d'El Confidencial, sinó que és una realitat generalitzada, amb les dades vistes, del conjunt de les redaccions periodístiques.
 
Qui porta el pes de la precarietat en la professió?
 
No encapçalem ni les direccions ni càrrecs en els mitjans però, lamentablement, sí que encapçalem la precarietat laboral. Aquest mateix mes es va publicar la desigualtat salarial en la televisió pública espanyola: «Les dones cobren a RTVE un 8,6% menys que els homes i un 24% menys en complements salarials».
 
En les dades de l'Informe Anual de la Professió Periodística, trobem que del 77% dels contractes indefinits, els homes ens porten 12 punts d'avantatge. En canvi, en els contractes per obra (que són els més precaris) tenim un 3,6 en homes i un 10,7 en dones. La situació de fals autònom, hauria de passar a dir-se «la situació de falsa autònoma», ja que és més intensa en la dona, segons detalla el mateix informe. Encara queda una dada més. Les xifres d'atur a la professió:
 
• Dones periodistes a l'atur (5.029)
• Homes periodistes a l'atur (2.861)
 
No només és qüestió de diners ni de posicionament dins de l'estructura laboral, sinó també de la manca de respecte o consideració a la qual s'enfronten les dones en les redaccions i en el seu dia a dia, només per ser-ho: amb el qüestionament dels seus reportatges, dels articles d'opinió, i amb múltiples micromasclismes que s'han normalitzat en aquesta i en altres professions. Gran exemple n'és el que comenta Rosa Maria Calaf en aquest vídeo de Micromasclismes, en eldiario.es.
 
Cobertura de la dona en la informació
 
Podríem parlar d'això amb detall, però abans que pugui qüestionar-se la denúncia feminista respecte a aquest punt, només cal remetre'ns a la Llei 1/2014, de mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere i comparar amb el que cada dia veiem en els mitjans:
 
• CAPÍTOL II. En l'àmbit de la publicitat i dels mitjans de comunicació. Article 10. D'acord amb el que estableix la Llei 34/1988, de l'11 de novembre, General de Publicitat, es considerarà il·lícita la publicitat que utilitzi la imatge de la dona amb caràcter vexatori o discriminatori.
 
 
  
  
• CAPÍTOL II. Article 11. L'Ens públic al qual correspongui vetllar perquè els mitjans audiovisuals compleixin les seves obligacions ha d'adoptar les mesures que siguin procedents per assegurar un tractament de la dona d'acord amb els principis i valors constitucionals, sense perjudici de les possibles actuacions per part d'altres entitats.  
 
 
 
• Article 14. Mitjans de comunicació. Els mitjans de comunicació fomentaran la protecció i salvaguarda de la igualtat entre home i dona, evitant tota discriminació entre ells. La difusió d'informacions relatives a la violència sobre la dona garantirà, amb la corresponent objectivitat informativa, la defensa dels drets humans, la llibertat i dignitat de les dones víctimes de violència i dels seus fills. En particular, es tindrà especial cura en el tractament gràfic de les informacions.  
 
 
  
 
L'assetjament en xarxes socials
 
Si bé les xarxes socials ha estat per a les feministes un espai de conquesta, també ho ha estat per al masclisme. Com s'esmenta en aquest article de Verne, d'El País, just en els mateixos anys s'ha produït un repunt en les recerques del concepte «feminazi», un dels insults més recurrents en xarxes socials per desprestigiar el feminisme. Etapa que no està exempta d'amenaces directes a companyes feministes, o assetjament. 
 
 
En aquest article s'assenyalen només quatre pilars. És cert que la desigualtat salarial, la precarietat i els sostres de vidre són comuns a totes les professions. Però també és cert que la representació de la realitat i la creació d'una opinió pública depèn, en gran mesura, de la visió que ofereixen els mitjans de comunicació. La cultura de la violació i l'assetjament, o el secretisme al voltant dels assassinats de violència de gènere no es fonamenten en el no-res. Dediquem un dia a la violència masclista, com el 25N, però hauria d'anar acompanyat d'una autocrítica en la professió, per les violències que perpetuen els mitjans en les seves notícies, per l'assetjament i precarietat que pateixen companyes de professió només per ser dones, i per les violències simbòliques que es reprodueixen.
 
La premsa no és tolerant contra el terrorisme, contra la discriminació per raça, contra l'assetjament escolar, contra la corrupció... però en la violència de gènere s'ofereix informació manipulada diàriament. Potser, per això, sí que hi ha un repudi social davant d'un acte terrorista o davant d'un atac racista, però no hi ha el repudi social davant el masclisme. Si els mitjans transmeten estereotips sexistes, frivolitzen els assassinats i culpabilitzen les víctimes contribueixen a perpetuar les causes de la violència.
 
Una publicitat i informació sexistes en què es cosifiqui, s'instrumentalitzi, es desprestigiï, i es revictimitzi els que la pateixen recau en la desinformació. I desinformar sobre les causes de la violència masclista i de la configuració social del patriarcat allunya el periodisme de la seva funció social i de contribuir a la igualtat amb una interpretació correcta del masclisme. 
 
periodisme;  gènere; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???