Número 73 (gener de 2018)
Carn, sorra i altres realitats
Amalia Creus

En la intersecció de les arts i l'activisme, cada vegada són més els creatius i realitzadors socialment compromesos que recorren a la realitat virtual per interpel·lar la nostra consciència i enfocar la nostra atenció en els immensos desafiaments humanitaris del nostre temps. En un moment històric en què l'aporofòbia, el populisme i les notícies falses estan a l'ordre del dia, les tecnologies virtuals sensorials i immersives es veuen com una eina poderosa per ajudar-nos a connectar emocionalment amb les experiències dels altres, generar compromís ètic i expandir la nostra capacitat d'empatia social.  

Carne y Arena, obra del mexicà Alejandro G. Iñárritu, és possiblement una de les propostes artístiques més conegudes i més ben aconseguides en l'emergent nou món de possibilitats narratives que ens brinda la realitat virtual. Una instal·lació que literalment submergeix l'espectador en l'experiència d'immigrants mexicans i centreamericans que intenten creuar la frontera amb els Estats Units. Aquesta obra, més enllà de la fascinació pròpia d'una nova tecnologia, ofereix una ficció humanista, genuïna i commovedora que col·loca qui l'experimenta ‘virtualment present’ en el dramàtic moment en què un grup d'immigrants és perseguit en el desert per una patrulla fronterera americana.
 
Propostes com la d'Iñárritu alimenten el debat, no exempt de polèmica, sobre les potencialitats de la realitat virtual per promoure la transformació social. Els que defensen aquest punt de vista centren la seva argumentació en la capacitat immersiva d'una narració que ens permet, de manera única, experimentar virtualment sensacions tan intenses com poden ser l'aïllament en una cel·la d'alta seguretat, l'explosió d'una bomba a Síria, un conflicte armat a Sudan o una protesta violenta a Brasil.
 
Sembla indubtable que la realitat virtual permet activar dimensions de la nostra experiència sensorial com a espectadors que difícilment podríem aconseguir amb narratives audiovisuals més convencionals. Potser per això, cada vegada més activistes i organitzacions sense ànim de lucre treballen en la creació de propostes de realitat virtual plenes de bones intencions. Entre aquestes, alguns exemples que val la pena explorar són Clouds Over Sidra, vídeo immersiu que ens posa en la pell de Sidra, una nena de 12 anys que narra la seva existència quotidiana en un camp de refugiats a Jordània; We Who Remain, vídeo documental en 360 graus que ens transporta a les muntanyes Nuba, al centre d'un dels conflictes armats més llargs i oblidats de la història; o 6x9 la primera experiència de realitat virtual promoguda pel diari The Guardian, que ens col·loca dins d'una cel·la de confinament en una presó als Estats Units.
 
No obstant això, alguns es pregunten en quina mesura aquests relats virtuals realment impacten en la nostra acció sobre el món. O dit d'una altra manera: poden aquestes experiències tan poderoses, a més de commoure'ns, moure'ns a l'acció?
 
El periodista i novel·lista argentí Martín Caparrós (val moltíssim la pena llegir el seu article Carne y Arena: el arte del futuro) es pregunta si té sentit treballar amb tants mitjans i tanta inventiva per explicar històries que d'alguna manera tots ja coneixem, però que, encara així, triem ignorar dia rere dia. «Sentir és la millor manera d'entendre?», es qüestiona. La pregunta em sembla suggeridora.
 
Des d'aquesta perspectiva, igual que les parets de formigó d'una cel·la d'aïllament, les ulleres de realitat virtual poden també servir per recordar-nos l'existència de relacions de poder asimètriques. Relacions de poder que priven algunes persones de les condicions per a una vida digna, mentre brinden a unes altres noves maneres de mirar —des de la seguretat d’una pantalla o la sala d'un museu— realitats que els són alienes. 
 
És innegable que l'empatia segueix sent fonamental per a la justícia social. També l'art i la cultura, més enllà de la ciència i la política, segueixen sent fonamentals en la construcció de les narratives que donen sentit al nostre món. En aquest context, les possibilitats expressives que aporta la realitat virtual s'albiren esperançadores. Que es consolidi com a forma creativa en les seves múltiples dimensions és una qüestió de temps. Però mentre les ulleres de realitat virtual ens ajuden a imaginar la pudor d'una cel·la de confinament, la calor i la desolació en un camp de refugiats, o la por d'una dona perseguida en el desert, convé no oblidar que als protagonistes d'aquests relats que tant ens commouen, no els queda més alternativa que les seves pròpies i irrefutables realitats.
 
cultura digital;  art; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???