Número 74 (febrer de 2018)
Cinema a l'abric del reconeixement
Carlos Gurpegui Vidal

El nostre cinema és insospitat. Va arrencar l'any amb la notícia que Alejandro Amenábar rodarà aquesta primavera un film sobre la Guerra Civil i la seva memòria històrica, aquí i en castellà, cosa que no feia des de Mar adentro (2004). Torna, per tant, un dels dos temes clàssics que se suposen al cinema espanyol: el conflicte entre les dues Espanyes. L'altre és la comèdia, no solament madrilenya.  

Aquest tornar als temes clàssics contrasta, perquè l'últim any del cinema espanyol, que ha lliurat ja tots els premis haguts i per haver, s'ha caracteritzat per tot el contrari: per la diversitat de temes i de llengües, en el que és el reflex d'un fort i sa relleu d'autors, especialment joves. 
 
Excepte El bar i Perfectos desconocidos d'Álex de la Iglesia en comèdia i Incerta glòria d'Agustí Villaronga en Guerra Civil, l'acostament a històries i gèneres s'ha obert amb gran amplitud d'horitzó. Els territoris en disputa es desenvolupen ara a l'Afganistan de 2012 de Zona hostil d'Adolfo Martínez, o a la Primera Guerra Carlista del segle XIX a Handia d'Arregi i Garaño. Aquesta forma de veure la vida que és la comèdia es representa per altres camins: a manera de sàtira, sigui el viatge a l'interior i a la bogeria d’El autor de Martín Cuenca, sigui el musical millennial dels Javis La llamada, sobrepassant la paròdia, o el disbarat documental i familiar de Gustavo Salmerón amb Muchos hijos, un mono y un castillo.
 
Les successives gales celebrades han estat una mostra de les diferents veus que han fet cinema aquest any, en el qual, d'una banda, han triomfat les llengües de la nostra cinematografia més independent —amb els premis d’Estiu 1993 de Carla Simón, Handia i La librería d'Isabel Coixet, produccions rodades des de “diferents cultures”— i de l’altra s’ha fet sobresortir el món de les lletres —curiós va ser donar ex aequo el Premi Forqué a El autor i La libreria, dit i fet per un Julio Medem apassionat dels desdoblaments—, fins a coincidir en la recta final la convivència de dues “pel·lícules amb monges” —amablement terrorífiques, com succeeix en Verónica de Paco Plaza, o més enllà de l'estereotip, com apareixen en La llamada, ambdues cintes mereixedores de més guardons—.
 
Per damunt de tot, els premis són el reconeixement social d'un col·lectiu plural, sensible i preocupat, una indústria que segons els seus protagonistes va titllant els seus accents sobre els films de més mereixement. Els Forqué dels productors van ser àgils. Els ajuda el nombre reduït d'estatuetes a lliurar. Els Feroz de la crítica van resultar equilibrats, intensos i sincers, gairebé familiars. Els Gaudí van cuidar l'escenografia, el detall i altres veus. Els Goya van repetir massa el model pautat de gags, reivindicacions i lliuraments, amb poc marge per a la sorpresa. I és que hi ha quelcom en comú, més enllà del cansament, que succeeix en bastantes d'elles.
 
Sota l'ombra allargada d'Oscars i Globus d’Or, aquestes gales són els grans contenidors, cerimònies que gairebé sempre surten perjudicades en autoestima i reputació. Per molta cura i preocupació que hi posin organitzadors i convocants, el resultat final acostuma a ser pesat, fins i tot amarg per a gran part del respectable. Deu ser per la falta d'un bon guió, d'originalitat, o l'absència de connexió amb els espectadors? Més televisius que cinematogràfics, Boris Izaguirre i Elena Sánchez (Forqué), Julián López (Feroz), David Verdaguer (Gaudí) i Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla (Goya) van ser-ne els presentadors, amfitrions que van aportar el seu carisma al to dels esdeveniments, sent els chanantes els que mantenien el seu pacte amb la irreverència.
 
Aquestes cites sempre han necessitat conjuminar agilitat i ritme, però també empatia, glamur, lluentor i entertainment dins del que de vegades arriben a ser tres hores d'esdeveniment. Excepte casos com els de Rosa Maria Sardà, conductors i gales acusen un misteriós problema d’encaix amb les audiències i, ara en un més difícil encara, de gestió de l'altaveu de pulsions que suposen les xarxes socials, capritxoses i immediates enfront de l'aposta i risc d’allò guionitzat. I és que, com sàviament apunta Joaquín Reyes, l'humor és una cosa molt subjectiva… i els lliuraments de premis són per tot tipus de públics, els d’OT inclosos, com es va veure amb els Forqué.
 

Però entre tot sobresurt i llueix la pulsió i renéixer de les pròpies històries, la bandera de l'esperança. Com va apuntar Mariano Barroso en el discurs dels passats Goya al costat de Nora Navas, «aquest any les nostres pel·lícules expliquen històries de persones que no poden parlar, però que probablement són les persones a qui més hauríem d'escoltar. Aquesta adolescent de Verónica, paralitzada per la por a créixer. Aquest gegant amb cor de nen d’Handia. Aquesta nena d’Estiu 1993 que descobreix que la mort és part de la vida. Aquest “home qualsevol” d’El autor, que no pot viure sense la seva pulsió creativa. O aquesta dona obstinada a mantenir La libreria a qualsevol preu, malgrat tenir-ho tot en contra. Què seria de tots ells si no els donéssim l'oportunitat de parlar en una pel·lícula? Per a això serveix el nostre cinema. Perquè parlin aquells que no tenen veu».
 

 

Foto de família dels 32 Premis Goya.

© Ana Belén Fernández. Cortesia Acadèmia de Cinema

 
Els Goya s'estableixen com un fòrum postmodern, aparador d'intel·lectualitat, de visibilitat de causes —“més dones”, en cinema, en estètica, en ètica i en política— i debat moral, en què amb prou feines té cabuda la sorpresa i en el qual la intel·ligència col·lectiva dels premis acostuma a exercir-se amb bastanta justícia. Potser el nostre cinema hauria de declinar millor la seva rebel·lia —a la Rossellini, a la Benedetti— i mostrar amb majors dosis d'imaginació, almenys, els seus desitjos de desitjos. Darrere de l’estela d'aquesta imaginació, darrere de la purpurina, toca el torn de l’efecte taquilla. Dues de les pel·lícules més beneficiades, La libreria i Handia, es van emportar un total de tretze Goya i el primer divendres després dels guardons van tornar a il·luminar-se en més de cent cinquanta cinemes, i van demostrar ser una assignatura molt més que aprovada.
 
cinema;  esdeveniments;  televisió; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???
Articles relacionats