Número 80 (setembre de 2018)
Fotografia analògica: la renaixença dels romàntics fotosensibles en l'era digital
Sandra Martorell

Després d'anys anunciant-se la seva mort imminent, la fotografia analògica ha recobrat la vitalitat de dècades enrere per convertir-se en una pràctica de culte entre col·lectius d'artistes i professionals de la imatge que veuen en ella tant un recurs d'expressió com un element de diferenciació. 

Eren els últims romàntics. Miraven a través del visor, adoraven l’olor de químics i sofrien una mena d’ASMR (Resposta Sensorial Meridiana Autònoma) altrament anomenada brainsgasm (orgasme cerebral) en sentir el so de l’obturador de càmera seguit del del rodet córrer. 
 
Coincidia en l’època en què per alguna estranya raó em dedicava a visitar laboratoris fotogràfics. No parlo ja com a clienta (que també) sinó com a exploradora de selves de papers emulsionats, d'estanys on fer plaents banys d’aturada i de fotogrames que només poden veure la llum pocs segons sota pena de morir d’una revelació quasi mística. En un d’aquells viatges als antípodes de les còpies de qualitat dels àlbums familiars que encara guardem en algun indret, un expert de bata blanca ens donà la tràgica notícia: allò s’acabava. Les empreses estaven esgotant l’estoc i en poc anys tot aquell procés hauria desaparegut fagocitat per l’epidèmia de zeros i uns que dominava el món. El digital feia un escac a l’analògic.
 
Es recorden neveres plenes de botelles de químics i rodets. Alguns es compraven a l’estranger perquè a casa ja no se’n trobaven d’aquella marca o d’aquella altra sensibilitat. Ja no hi havia papers de totes les mides i característiques que volies i el cost de l’emulsió cada cop s’acostava més al del barril de Brent. 
 
I de sobte comencen a brollar romàntics. Apareix l’Impossible Project (avui anomenat Polaroid Originals) per tornar a fabricar recanvis de Polaroid, i no d’un model, no: amb el marc rodó, de colors, estampats... estampats! Arribà també la febre Lomography i amb ella la tornada popular del carret de 35 mm i, d’associar l’analògic al blanc i negre, vam passar a entendre la pel·lícula com un món de colors, arcs de Sant Martí i unicorns (de fet, després d’analitzar una mostra de cent mil rodets, hem observat que només un 20% d’ells són de blanc i negre). Avui, una mica més amansades aquestes modes urbanes, vivim una tornada a l’ús de pel·lícula des d’una vessant més reflexiva, però no per això menys en voga. A partir d'una sèrie d’entrevistes realitzades, afirmem que molts d’ells la fan servir com a mitjà per aturar-se, per dedicar temps a mirar, sense presses, amb cura, subvertint les regles de les societats contemporànies marcades per ritmes frenètics a les quals estem sotmesos.
 
La fotografia analògica va viure el seu gran segle, que fou el segle XX, però al segle XXI també li hem deixat un petit espai. I aquest no és un espai de nostàlgia, sinó d’experimentació, de fusió de mitjans, de barrejar tradició i modernitat, de jugar amb l’art fotogràfic a l’antull de la creativitat i de contar històries servint-nos d'un nou-vell vehicle. 
 
 

  Autor: Edgar Torras

 

 
Al voltant d’aquesta filosofia s’ha creat una comunitat de membres d’arreu del món que es troben gràcies a internet. Allà comparteixen, exhibeixen el seu treball i fan recerca en comú en qüestió de tècnica i processos fotogràfics. Així és com es van conèixer per exemple els dos romàntics que en 2012 van crear Carmencita Film Lab, un dels referents europeus en matèria de revelat de pel·lícula. Els separaven centenars de quilòmetres però els unien les seves quimeres sobre com escanejar negatius i un fòrum qualsevol de fotografia a internet. Sis anys i més de cent cinquanta mil carrets després revoquen amb convicció aquell missatge apocalíptic de l’expert de la bata blanca de quinze anys enrere. I així ho demostren les xifres, les quals han anat creixent any rere any de la mà no només de romàntics amateurs sinó també de romàntics professionals que han vist en la pel·lícula un tret diferencial pel qual el client està disposat a pagar a vegades vint voltes més del que pagaria pel mateix treball fet en digital. És el preu de l’adrenalina que suposa el risc. El risc a jugar-te-la a un sol tret (i sortir amb els ulls tancats), el risc a perdre un moment clau del reportatge perquè just tocava canviar el rodet, el risc que la imperfecció romangui eternament en el negatiu... la vida és tan humana i excitant corrent riscos!
 
Ara bé, com a curiositat, s’escanegen (digitalitzen) el 95% de les fotos que es revelen al laboratori. Així és la fotografia analògica del segle XXI. Només cal veure Instagram, una plataforma digital repleta de fotos analògiques digitalitzades. Hashtags com #Ishootfilm té més de quatre milions d’entrades. 
 
I en aquest context fronterer entre el món digital i l’analògic neixen esdeveniments com Traveling Light, que tindrà lloc a la gironina Torroella de Montgrí del 31 d’octubre al 4 de novembre i que comptarà amb la col·laboració de la UOC.
 
Aquest esdeveniment, punt de trobada de la comunitat d’artistes i professionals que treballen la fotografia analògica, pretén servir d’espai de debat i divulgació. No es tracta només de xerrades o tallers sobre tècnica analògica, sinó que s’aborden qüestions artístiques i socials de caràcter universal que van més enllà de la mateixa fotografia. Tot això és possible a través de les diferents conferències però també mitjançant una convivència que fa encara més sòlids els vincles professionals i emocionals que un dia es crearen en xarxes i plataformes digitals.
 
 

Autor: Jan Scholz 

Fuente: Traveling Light

 

fotografia;  mitjans socials;  art; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???