Número 88 (maig de 2019)
La dimensió reconeguda
Antoni Roig

En termes televisius, l’any 2019 serà recordat en bona part per la finalització de sèries tan estimades i alhora amb etapes finals tan criticades des del propi fandom com Joc de Trons o Big Bang Theory. Però aquest cop vull fixar-me en una sèrie de llegat quasi infinit i tampoc  exempta de polèmica entre els fans. La vostra pròxima parada, de nou… La dimensió desconeguda.  

Com probablement ja sabeu, La dimensió desconeguda (The Twilight Zone) va ser una sèrie de la CBS, creada per Rod Serling i amb cinc temporades emeses entre 1959 i 1964. The Twilight Zone va assentar les bases no només de la ciència ficció i la fantasia modernes, sinó el propi concepte de sèrie de ficció televisiva. En total, 156 històries autònomes, algunes d’elles clàssics de ple dret, presentades com un ritual: uns títols de crèdit immersius, amb una veu afectada que ens ajudava a fer el pas d’una a altra dimensió i la presència d’un narrador, el propi Serling, que presentava en pantalla al personatge principal de cada història i, en off, feia l’epíleg.
 
1_Rodserling
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Rere la infinita varietat de temes que va presentar The Twilight Zone, setmana rere setmana es despullaven les pors i les incerteses de la societat nord-americana i del ciutadà mig del moment (això sí, en general de raça blanca i gènere masculí) a través d’històries sorprenents, moralment colpidores, imaginatives i posades en imatges de forma quasi cinematogràfica, amb la contribució de signatures de luxe al guió (com Charles Beaumont, Ray Bradbury o Richard Matheson) i comptant en la direcció amb noms de llarga trajectòria cinematogràfica junt a joves promeses (Mitchell Leisen, John Brahm, Robert Florey, Richard Donner, Don Siegel o Jacques Tourneur, incloent una única dona, la coneguda actriu Ida Lupino, qui va dirigir un capítol de la darrera temporada).
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Malgrat els anys transcorreguts, el culte a la dimensió desconeguda no s’ha esvaït, motiu pel qual no és d’estranyar que sorgissin nombroses sèries antològiques de misteri i terror que bevien directament del seu esperit (entre elles Galeria Nocturna, creada inicialment per Serling el 1969). També diferents revivals, el primer d’ells cinematogràfic (la fallida pel·lícula episòdica de l’any 1983 on, malgrat tot, hi havia alguns moments molt interessants de la mà de Joe Dante i George Miller), un de televisiu a mitjans dels 80 i un segon a principis dels 2000. 
 
3_Jordan_peele-petit
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Ara ens arriba una nova i ambiciosa reimaginació de la mà de Jordan Peele, director de cinema àmpliament reconegut pels seus films de terror amb transfons social Get Out (2017) i Us (2019). La nova Twilight Zone (com ja va fer l’anterior revival del 2002), intenta alhora rendir homenatge a la sèrie original de Serling i posar el focus sobre temes candents en la societat nord-americana contemporània, marcada per les lluites socials, el pensament conservador extrem i una presidència obertament distòpica. 
 
Aquesta és la força i alhora el llast de l’aposta de Jordan Peele. Per la seva naturalesa antològica, la nova Twilight Zone del 2019 no dubta en abordar temes socialment urgents, utilitzant la ficció i la fantasia per a bastir paràboles socials a compte dels límits de l’èxit, el racisme, el sexisme i la violència de gènere, el poder de les xarxes socials, les armes, la immigració il·legal, la xenofòbia o l’adveniment de presidències amb tendències capritxoses i dictatorials. I ho fa a través de premisses brillants que parteixen en general d’històries originals (de moment, només una és una adaptació molt lliure d’un episodi clàssic, Pànic a 20,000 peus, ja refet a la versió cinematogràfica). 
 
Tot i homenatjar al clàssic, la nova proposta és, de fet, molt diferent: més social que psicològica, més orientada a la crida a l’acció amb ressò col·lectiu que no als dilemes morals individuals. El missatge de Twilight Zone 2019 sembla fet per a ser debatut de forma extensiva i inclusiva, no per guardar-nos-el en privat. Ens interpel·la directament com a ciutadans, per això el famós off que acompanya els crèdits inicials es dirigeix directament a nosaltres (“les pors de l’home” de l’original són ara “les nostres pors”, eliminant exclusions de gènere). 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El problema rau en què molts cops, com de fet ja succeïa en el segon film de Peele, Us, el poder de suggerència propi del fantàstic xoca amb la voluntat d’explicitar de forma molt directa un tema, de manera que aquest condiciona la història, perdent en subtilesa (en aquest sentit una altra sèrie hereva de Twilight Zone, Black Mirror, ha sabut trobar un millor equilibri). Tenim el cas de Replay, on una mare lluitarà literalment contra el temps per a intentar evitar que el seu fill sigui abatut per un policia racista;  Not all men, on la caiguda d’un meteorit en un petit poble allibera l’agressivitat dels homes, en especial contra les dones; The wunderkind, on un nen aparentment simpàtic arriba a la presidència dels Estats Units gràcies a la seva popularitat a Youtube; o Point of origin, on una dona benestant viu en les seves carns el que és ser immigrant il·legal (en anglès, Illegal Alien). Aquest xoc estimula la reflexió però alhora la condiciona i això pot generar frustració, almenys és el que m’ha passat sovint. Tampoc ajuda que alguns finals s’entestin en donar algun tipus de clausura a històries que haurien quedat més rodones amb finals oberts, com la pròpia Nightmare at 30,000 feet, Six degrees of freedom o Replay. Ni que una obra adreçada a la reflexió i la inclusió sociodemogràfica s’emeti als EUA per la plataforma de pagament de CBS, no en obert. Per tot plegat, la sèrie està sent rebuda amb crítiques totalment dispars, en especial per fans de la sèrie original.
 
5_3000_feet-petit
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
  
Però el potencial del fantàstic per a situar en una altra dimensió els temes que més ens angoixen socialment és tan poderós que m’he emportat amb mi cada capítol que he vist fins ara, independentment que m’hagi agradat més o menys. Me l’he emportat pensant en el fons i en la forma, en els límits entre la crida a l’acció social i els mecanismes de la ficció i sí, amb moltes ganes de compartir-lo. No és perfecte, no complaurà plenament al fan però sap provocar-nos, i això no és poca cosa.
 
 
Per a saber-ne més:
 
 
 
 
 
Banda sonora:
 
 
 
 
televisió;  fandom; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???
Articles relacionats