Número 9 (març de 2012)
El relat infinit com a desafiament
Jordi Sánchez-Navarro

L'estrena al canal HBO, el juny de 2010, de Game of Thrones, basada en el primer lliurament de la voluminosa sèrie de llibres A Song of Ice and Fire de l'escriptor nordamericà George R. R. Martin, i el desplegament simultani en la web de guies de lectura i altres recursos que anunciaven la complexitat i vastitud de la trama de la sèrie, ha vingut a certificar que l'explotació radical de la infinitud potencial del relat s'ha erigit en un dels trets més destacables de l'actual narració audiovisual destinada al gran públic.

Resulta evident que aquesta explotació conscient de la massivitat o infinitud no és una estratègia exclusiva d'una sèrie o d'un univers ficcional concret. És, més aviat, un símptoma que tendeix a generalitzar-se en el camp de l'entreteniment. Poc cal afegir a les innombrables reflexions que els teòrics de la comunicació estan realitzant entorn dels conceptes de convergència, transmedialitat o remediació, en les quals es posa de manifest que ja no té sentit realitzar l'anàlisi de productes culturals per sectors, ja que ni la indústria ni els usuaris respecten els febles límits dels mitjans, que, d'altra banda, gairebé mai van ser compartiments estancs. Moltes d'aquestes reflexions sobre la transmedialitat tendeixen a ignorar (gairebé es podria dir que prefereixen ignorar) que sempre n’hi ha hagut de transvasaments entre novel·les, còmics, ràdio, joguines, videojocs, cinema i televisió. La novetat (relativa en qualsevol cas) és que Internet s'ha convertit en un meta-mitjà definitiu que afavoreix el trànsit errant entre mons, la qual cosa configura un nou camp de batalla per a les franquícies multimedials que existeixen des de temps immemorials. L'autèntica renovació que representen les explotacions transmèdia basades en Internet és que la combinació de la narració clàssica amb l'organització arborescent pròpia de la xarxa ha produït una forma mutant de ficció, en la qual l'acte de narrar no consisteix a ordenar un món possible, sinó a desordenar-lo de manera que representi un repte per al públic. El relat és la ruta, una senda incerta i sempre diferent, que el lector traça, arbitràriament o no, responent a aquestes apostes per oferir desconeguts plaers als públics de l'entorn digital, que ja som tots.


Per entendre millor l'atractiu cultural de la narració infinita recomano al lector oblidar per un moment que Internet és aquest meta-mitjà privilegiat del nostre consum cultural. L'exercici consisteix a imaginar el relat infinit amb independència de la seva presència a la xarxa. Per relat infinit entenc el producte d'un acte narratiu caracteritzat per quatre atributs: 1) l'extensió en termes absoluts, en nombre de pàgines o minuts de durada; 2) la continuïtat de personatges i mons possibles; 3) l'amplitud potencial de la diegesi o univers de la ficció, al marge de l'extensió real del relat, i 4) la capacitat del relat de desplegar-se en mitjans diferents d’aquell en el qual va néixer.


Cadascun d'aquests atributs és per si sol característic d'una certa massivitat i, com dèiem, no són fenòmens privatius de la contemporaneïtat. Ningú dubtaria a qualificar de massives novel·les com El senyor dels anells de J. R. R. Tolkien o Guerra i pau de Tolstoi, per no parlar del que probablement sigui el projecte més massiu de la història de la literatura: La comèdia humana de Balzac. Aquestes obres són indiscutiblement massives en termes de longitud, en nombre de personatges i en densitat de les trames. Són obres que, en efecte, tracen vasts mons i els poblen d'un enorme nombre de personatges. D'altra banda, la televisió ha familiaritzat als seus públics amb la massivitat narrativa al llarg de la seva història. Sèries com The Simpsons, amb els innombrables episodis de les seves més de vint temporades, o les grans soap operas com Eastenders o Neighbours en són la prova. Al cinema abunden les sagues o trilogies, amb exemples tan dispars com Back to the Future o The Godfather, així com altres formes de vastitud narrativa, com el macrodoumental Shoah de Claude Lanzmann, de nou hores de durada.


El segon i tercer atribut, la continuïtat de personatges i mons possibles i l'amplitud potencial de la diegesi, es troben també en nombrosos productes culturals. Però potser n’hi hagi prou, a manera d'il·lustració, a recordar que són característiques històriques d'un producte cultural que, tot i que va viure millors temps, encara gaudeix de la simpatia de certs públics: el comic book de superherois. Sobre el quart atribut, poc cal afegir: l'explotació transtextual en forma d'adaptacions i transvasaments és perfectament rastrejable en la història de la cultura pop.


L'existència d'un dels atributs esmentats no és suficient perquè existeixi un relat dels que hem denominat infinits. El veritablement interessant, per ser representatiu d'una tendència, és l'emergència de relats que integren en el seu propi esdevenir narratiu totes aquestes característiques. Convido al lector que, si disposa de temps i té cert interès, m'acompanyi en el repàs d'un cas concret que serveix com a exemple: Stargate.


Stargate és una franquícia inaugurada amb la pel·lícula del mateix títol de Roland Emmerich de 1994. El conjunt narratiu està integrat per la pel·lícula, la novel·la de Dean Devlin, altres cinc novel·les, quatre sèries de televisió (Stargate SG-1, Stargate Atlantis i Stargate Universe, així com la sèrie d'animació Stargate Infinity), dos llargmetratges distribuïts directament en DVD i diversos videojocs. Encara que el cànon ficcional ha estat sotmès a torsions i els múltiples equips creatius han tingut dispar sort a l'hora de mantenir la coherència de la franquícia, el conjunt narratiu de Stargate és un exemple d'èxit en la construcció d'un autèntic univers potencialment infinit. El punt de partida argumental de la saga és l'existència d'una xarxa de portals que permet salvar distàncies astronòmiques. A través del descobriment d'aquestes portes, la humanitat té la possibilitat de desplaçar-se literalment per tot l'Univers. La simplicitat de la premissa argumental conté en si mateixa la possibilitat d'una complexització creixent. A mesura que els diferents personatges van explorant racons llunyans de l'Univers, descobreixen restes de civilitzacions que passen a engrossir el catàleg de noves possibles derivacions argumentals, així com nous portals que amplien els marges de l'Univers conegut, fent que, en el curs d'aquesta ramificació potencialment infinita, l'espectador es vegi contínuament obligat a reformular no ja només les seves expectatives, sinó la integritat dels seus mapes cognitius.


Stargate només és un exemple, però serveix com a suficient il·lustració que, en els seus desenvolupaments potencialment infinits, incerts i desafiadors, alguns productes de la cultura pop posen a la picota qualsevol anàlisi realitzada a partir de les categories teòriques de la narratologia clàssica, alhora que demostra que molts dels nous enfocaments textuals nascuts de la necessitat d'estudiar les formes transmediàtiques emergents amb prou feines esgarrapen la superfície dels fenòmens complexos. La manera en què un producte aparentment intranscendent aconsegueix posar en escac tantes coses hauria de provocar que ens replantegéssim moltes de les idees que donem per sabudes en l'etern i ja obsolet debat de l'alta cultura contra la cultura popular, i que prestéssim major atenció a la capacitat transformadora de l'entreteniment.
 

cinema;  entreteniment;  televisió; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???