L'espectacular i molt visitada exposició dedicada al cineasta Tim Burton que la Cinémathèque Française acull fins al proper mes d'agost demostra, entre d’altres coses, que la dimensió material de l'expressió cinematogràfica no té per què seguir sent la gran desconeguda que fins ara ha estat.
El monumental edifici de la parisenca rue de Bercy mostra als espectadors que l'ADN del cinema és un conglomerat complex de materials de previsualització (esbossos, dibuixos, pintures, fotografia) i d'objectes profílmics (escultures) el gaudi dels quals pot expandir l'experiència audiovisual fins a un nivell insospitat. Una altra exposició que es va poder veure a principis de 2012 a Barcelona, Proto Anime Cut: Visions i espais en l'animació japonesa, insistia en la idea que darrere de la producció cinematogràfica hi ha un ingent treball de producció material, cosa que els afeccionats a l'animació tradicional saben prou bé.
L'exposició de Burton en la Cinémathèque, originalment una producció del si cap encara més prestigiós Museum of Modern Art (MOMA) de Nova York, submergeix al visitant en l'univers creatiu del cineasta mitjançant la projecció de seqüències del seu cinema, però també, i sobretot, mitjançant l'exhibició d'un nodrit conjunt d'objectes, com els llibres d'il·lustració que va produir en la seva primera joventut o les fotografies gegants, les pintures i les escultures que ha realitzat en paral·lel a la seva producció cinematogràfica. Altres elements que destaquen en l'exhaustiva posada en escena de la creativitat de Burton són els objectes utilitzats en les seves pel·lícules, coneguts en la terminologia de la producció audiovisual com props, terme que fa referència als objectes destinats a ser visibles en una pel·lícula, des de mobles fins a peces de vestir, passant per armes, enginys mecànics o qualsevol altra cosa que puguem imaginar.
Passejant entre el jersei d'angora rosa que tan bé va saber vestir Johnny Depp encarnant Ed Wood, els sinistres guants d'Eduardo Manostijeras, les pistoles marcianes de Mars Attacks! o els caps intercanviables que atorgaven expressivitat al Jack Skellington de Nightmare Before Christmas, al mateix temps que es fa una idea total del portentós talent del cineasta, no es pot deixar de pensar en com certs objectes materials relacionats amb els productes de la cultura audiovisual s'han convertit en fetitxes en els quals s'ha despositat bona part del plaer de l'experiència de consum. La rara espècie dels col·leccionistes d'objectes cinematogràfics no pot estar del tot equivocada quan inverteix, per exemple, més de quatre milions de dòlars en l'Aston Martin que Sean Connery va conduir a Goldfinger (1964), paga gairebé un milió pel vestit negre que Audrey Hepburn lluïa a Breakfast at Tiffany’s (1961) o licita fins als quatre-cents mil per l'estatueta del Falcó Maltès que activava la trama de la pel·lícula del mateix títol que John Huston va realitzar el 1941.
La majoria de nosaltres no pot aspirar a una relació tan íntima i exclusiva amb l'objecte cinematogràfic. No obstant això, si s'ha de jutjar per certes xifres de volum de negoci, molts han derivat aquesta experiència de fetitxització cap al consum de joguines relacionades amb l'audiovisual. Des de la figura de plàstic de dubtosa qualitat adjunta amb el happy meal de torn fins al més sofisticat bust de resina, milions de joguines expandeixen els universos ficcionals cinematogràfics en formes inèdites i indesxifrables pel que tenen de privades. Perquè privat i indescriptible és el plaer que ens produeix el contacte amb aquests objectes, encara que la forma més precisa de dotar-lo de sentit seria la d'explicar-lo com el rampell, aquella expansió delirant de la cinefília que el personatge de Pedro experimentava mirant cromos en la pel·lícula de 1980 Arrebato, d'Iván Zulueta.
Els personatges i objectes nascuts en les pel·lícules passen a habitar les nostres prestatgeries, afegint el tacte, el joc simbòlic o, simplement, l'exhibició a la nostra relació sentimental amb el cinema i incorporant, així, nous plaers vinculats al gaudi i a la distinció. L'èxit d'una determinada línia de joguines basades en personatges i props cinematogràfics ja no és una casualitat feliç, sinó que forma part essencial d'una estratègia de màrqueting integrat que s'ha dut a terme, almenys, des dels anys setanta del segle passat, quan es van afegir a la memorabilia dels còmics, el rock i l’esport en una nova fase de materialització de la cultura pop. A dia d'avui està plenament documentat que una de les grans transformacions del cinema contemporani té el seu origen en l'acord que George Lucas va establir amb 20th Century Fox, mitjançant el qual bona part del seu salari com a creador d’Star Wars depenia dels fruits de la comercialització del marxandatge associat a la pel·lícula. Els milions de joguines d’Star Wars escampats pel món i els milions de dòlars del compte corrent de Lucas formen part, des de llavors, de la història del cinema.
I, també des de llavors, en multitud de convencions d'afeccionats, en botigues especialitzades o en cadenes de restaurants de menjar ràpid les joguines ens recorden que l'audiovisual també es toca.
Citació recomanada
SÁNCHEZ-NAVARRO, Jordi. Tocar l'audiovisual. COMeIN [en línia], juliol 2012, núm. 13. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n13.1253
