Manllevo la famosa frase dels Dupond i Dupont, aprofitant que fou un 10 de gener que va aparèixer per primer cop en Tintín, per a continuar donant voltes com a eina de debat a l’article del company Dani Aranda, on venia a ser crític amb l’actual sistema de comunicació científica. Voldria aportar algunes reflexions més, no noves, sinó complementàries, a aquest debat.
Steven Bachrach, en un article de l'any 2001 anomenat “Journal crisis: redirecting the blame”, feia èmfasi en aquesta explosió documental però reflexionava si els científics no tenien part de culpa de tot plegat. És a dir, som més científics i som millors científics, però no estem col·laborant a inflar el nombre d'articles publicats de forma artificial? És una reflexió que apareix en diversos àmbits en observar totes les gràfiques exponencials d'articles publicats en els darrers anys. Per tant, una certa autocrítica haurem també de fer els científics.
Publiquem més, sí. Però, per quin motiu? És prou coneguda la pressió dels científics, el publish or perish. Cal dir, però, que en els darrers anys aquesta pressió ha crescut tant en quantitat, més articles, com en qualitat, més articles bons, de forma que es tendeix al publish in impact factor journals or perish.
El Journal Citation Reports (JCR), la base de dades que recull entre altres dades el factor d'impacte de les revistes, també està creixent en nombre de revistes. Això no és només indicatiu que les revistes estan estructurant de forma adequada la seva qualitat (tot millorant consells editorials i científics, el procés de revisió, la periodicitat i altres), sinó també que estem anant cap a un estat en el qual l'important, com succeeix ja en alguna de les ciències pures, no és si la revista és a ISI, sinó en quin quartil roman, és a dir, si dins de les revistes amb factor d'impacte se situa entre el 25% de les millors revistes.
L'augment de producció d'articles científics de qualitat a Ciències Socials en els darrers anys possiblement encara no ha trobat un nínxol de revistes adequat, en part perquè moltes tenen les limitacions que també hi ha edició en paper (i això els marca el nombre d'articles i la quantitat de paraules) i en part perquè no s'han creat prou revistes, o bé perquè hi ha un embut de filtre d'unes quantes revistes a les quals es dirigeixen els autors en primer lloc. Per a resoldre això, les Ciències Socials només tenen tres opcions: publicar menys, agrupar resultats i no optimitzar dades obtingudes; o bé augmentar el nombre de revistes reconegudes, per exemple, incorporant moltes més revistes al JCR; o bé –l'opció que entenc millor– crear de forma urgent i prioritària una o diversos megajournals en cada una de les diverses disciplines científiques. Parlem d'aquella barreja de revista/dipòsit digital on s'hi publiquen cada any milers d'articles.
Certament, la primera opció és difícil mentre continuï la pressió avaluadora i de qualitat/quantitat que els organismes de qualitat incorporen en la seva dinàmica actual. La segona ja es produeix però no pot fer-se a ritme infinit, doncs al final es pot desvirtuar encara més la pròpia idea del factor d'impacte. Per tant, la tercera opció és la que té més sentit, veient l'èxit que iniciatives com PLoS estan tenint en algunes disciplines científiques. Alguna iniciativa com Sage en Ciències Socials pretenen omplir aquest espai, però possiblement encara han d'aparèixer les que se'n surtin. Ens hi posem?
Per saber-ne més:
Aranda, D. “ISI ho cremem tot”. COMeIN, 2012, núm. 17, desembre.
Bachrach, S. “The Journal Crisis. Redirecting the blame”. J. Chem. Inf. Comput Sci., 2001, vol. 41, p. 264-268.
López-Borrull, A.. “MegaJournals, o la fi de les fronteres documentals”. COMeIN, 2012, núm. 13, juliol.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Jo encara diria més, senyor Dupont. COMeIN [en línia], gener 2013, núm. 18. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n18.1306
