Número 19 (febrer de 2013)
Una nova esfera pública?
Raquel Herrera

Entre el 12 de novembre i el 4 de desembre de l’any passat, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va oferir una sèrie de presentacions sobre les relacions entre ciutadania, Internet i democràcia. El ventall internacional de convidats es va concentrat a qüestionar idees generalitzades sobre la relació entre participació democràtica i tecnologies digitals.

 

L’esfera pública no es constituirà binària, analògica i digital, d’un dia per l’altre, i no ho farà sense considerar les bases de l’activisme i l’acció política tradicionals, així com dels mitjans digitals alternatius als predominants. Aquestes podrien ser les conclusions generals a extreure arran de les intervencions al cicle Ciutadania, Internet i democràcia, ofert de manera presencial, en streaming i a través del hashtag #netdemocracy. Les entrevistes realitzades als ponents també es poden consultar a l’apartat de vídeos (entorns virtuals) del CCCB Lab. Un cicle protagonitzat en quatre de les cinc sessions per especialistes de l’àmbit anglosaxó (James Curran, Geert Lovink, Nicholas Mirzoeff i Evgeny Morozov) i focalitzat en el desenvolupament de perspectives contrahegemòniques respecte la tecnofilia i el ciberoptimisme que semblen haver saturat els discursos sobre democràcia i tecnologia dels darrers anys.

 

Curran i Morozov van coincidir especialment a considerar Internet com a altaveu de l’activisme que necessàriament ha de desenvolupar-se al carrer. Mentre Curran va criticar que els mitjans digitals amplifiquen les opinions dels qui ja tenen poder (dels qui tenen accés i coneixement tecnològic per la seva posició socioeconòmica), Morozov, que també va ser convidat al Círculo de Bellas Artes de Madrid per parlar de ciberrealisme, va insistir en la crítica al solucionisme de Silicon Valley, on a canvi de rebre tecnologia es corre el risc d’enfortir els governs totalitaris i deixar les llibertats individuals i col·lectives en mans d’algorismes.

 

De la seva banda, Lovink i Mirzoeff es van concentrar en el comentari sobre alternatives tecnològiques. El primer, en les xarxes enfocades en l’explotació de dades personals, que considera es poden contrarestar amb un llistat de xarxes alternatives sense ànim de lucre. El segon, en el model econòmic d’endeutament que assetja avui en dia els EUA (i bona part d’Europa) mitjançant projectes digitals de condonació del deute. Mirzoeff va obviar el comentari històric, potser necessari, sobre com molts països de l’hemisferi sud han patit aquesta pressió recaptadora des de que es van iniciar els seus processos de descolonització i encara la viuen.

 

A més a més, va tenir lloc un debat amb el darrer guanyador del premi World Press Photo, Samuel Aranda, i dues especialistes en els països àrabs com Mayte Carrasco i Leila Nachawati. En aquest debat es va insistir en la necessitat de no confondre les diverses idiosincràsies i governs àrabs en relació a moviments revolucionaris coincidents, en els riscos d’apropiació de la tecnologia per part dels governs dictatorials mes enllà de l’activisme trencador i en el paper –molt important– que juguen els activistes com a informadors subjectius sumats als periodistes professionals. També es van fer algunes crítiques als usos i costums occidentals (ulleres de sol com a forma occidental de niqab, denúncia de les ingerències estrangeres però defensa de governs àrabs amb valors universalistes...) que podien recordar al tipus de simplificacions i contradiccions denunciades al mateix debat respecte al tractament mediàtic de la Primavera Àrab.

 

En qualsevol cas, alguns d’entre els molts temes suggerits per aquesta polifonia d’intervencions poden ser l’anàlisi dels fenòmens de desintermediació alhora que augmenta la presència d’intermediaris digitals com els que identifica Morozov, la comprensió que assoleixen els partits polítics d’aquestes formes d’activisme que semblen allunyar-se d’ells i, en definitiva, la creació de terceres vies en el desenvolupament de la relació entre Internet i democràcia que no s’articulin obligatòriament en termes de partidaris i opositors als mitjans i eines generades.

 

comunicació política;  mitjans socials;  periodisme;  polítiques comunicatives; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???