La informació i conceptes relacionats no es troben suficientment incorporats en la teoria ni, encara menys, en la pràctica econòmica. Això comporta dificultats per a copsar l’economia real, tal i com es desenvolupa actualment, en entorns altament intensius en informació digital.
En noruec hi ha una considerable quantitat de noms per anomenar les respectives variants d’allò que en la nostra llengua se’n diu simplement neu. Els tuaregs, al seu torn, fan servir multitud de termes per a referir-se a variants del que per a nosaltres són simplement dunes. En casos com aquests, no es tracta tant d’una utilització merament artística o poètica de la llengua, com de la convenient adaptació pràctica d’aquesta a les necessitats humanes en un determinat entorn. Així, la distinció entre diferents tipologies de dunes o de neu facilita el coneixement sobre els potencials perills o oportunitats que cadascuna implica. Aquesta adaptació s’ha anat assolint progressivament, al llarg de generacions humanes en un hàbitat determinat.
Ara bé, els termes de la nostra llengua, i sobretot l’ús real que en fem, són a hores d’ara a l’altura, per tal de copsar uns entorns intensius en informació digital? Podem dubtar-ne. De fet, a nivell col·loquial, podríem detectar confusió o desconeixement sobre termes com ara informació, comunicació, coneixement, dades. I encara trobaríem més desori respecte a propietats o atributs relacionats amb la informació, com poden ser fiabilitat, originalitat, pertinència, rellevància, veracitat, visibilitat.
No tan sols a nivell col·loquial es produeix aquesta situació, sinó que també la teoria (i la pràctica) econòmica la pateixen. De fet, aquesta situació té els seus precedents remots en els origens de la ciència econòmica actual, amb Adam Smith i companyia al segle XVIII. És a dir, amb els anomenats economistes clàssics. Llavors, el paper d’intangibles com la informació i el coneixement no es contemplava com a elements clau de treball a optimitzar, sinó que es considerava implícit o bé es donava per suposat, la qual cosa tenia certa lògica, en el context d’una economia dedicada a la producció de productes tangibles mitjançant recursos tangibles. És a dir, una economia poc informacionalitzada, on poca necessitat havia d’aquesta conceptualització.
En la mesura que l’entorn socieconòmic s’anava informacionalitzant al llarg de la segona meitat del segle XX, uns quants economistes han treballat per a integrar la informació plenament en l’economia com a factor de treball. En aquesta línia destaquen noms com ara Herbert Simon, Oliver Williamson, Carl Shapiro, Hal Varian, Jack Hishleifer o John Riley. Fins i tot entre els representants d’aquesta línia de treball, no s’assoleix una clara distinció entre dades, informació i coneixement. Amb tot, les seves aportacions conceptuals han estat estimables, respecte a qüestions com les limitacions humanes per a obtenir i processar informació, les asimetries d’informació i les seves implicacions, el tractament de la incertesa, el paper del coneixement (ja sigui documentat o tàcit) en la producció. Però la influència d’aquest pensament en el disseny de polítiques econòmiques i presa de decisions polítiques ha estat escassa.
De fet, les polítiques macroeconòmiques dominants les darreres dècades no parteixen pas del pensament d’economistes com els que acabem d’esmentar, sinó més aviat d’unes bases intel·lectuals molt diferents. Els models teòrics que han servit (i serveixen) per a l’elaboració de polítiques macroeconòmiques es fonamenten principalment en el corrent de pensament econòmic dit neoclàssic, que com el seu nom indica recupera molts elements dels fundadors de l’economia del segle XVIII. En concret, aquests models tenen com a premisses que la informació es troba simètricament distribuïda entre els actors econòmics, que flueix fàcilment i que s’utilitza de forma estrictament racional en la presa de decisions. Per tant, consideren que ve donada i no és un element a treballar i optimitzar.
El propi fet de conceptualitzar un model, implica definir unes premisses i d’alguna manera simplificar la realitat per tal de poder-la estudiar millor. Ara bé, aquestes premisses que acabem d’esmentar, segurament pertinents en un context diferent a l’actual, és més que dubtós que puguin ser útils en una economia informacional com la que s’ha anat creant en les darreres dècades. Com a mínim, són contradictòries amb la nostra experiència quotidiana respecte el funcionament del sistema financer, Internet, etc.
Fa moltes generacions, els noruecs van entendre que la neu era molt important per a ells, i els tuaregs van entendre que les dunes eren molt importants per a ells, fins i tot qüestió de supervivència. En conseqüència, van anar-les incorporant adequadament al seu llenguatge quotidià (i per tant a la seva base de coneixement col·lectiu). Semblantment, correspon a la nostra generació entendre com a societat la importància econòmica de la informació i conceptes relacionats, per tal d’integrar-los com més aviat millor de la forma més convenient a tot arreu on correspongui.
Per saber-ne més:
Krugman, P. (2009). How did economists get it so wrong? . The New York Times, September 2, 2009.
Boisot, M.; Canals, A. (2004). Data, information and knowledge: have we got it right? IN3-UOC Working Paper.
Citació recomanada
COBARSÍ-MORALES, Josep. Informació en economia: una millor conceptualització és possible (i necessària). COMeIN [en línia], abril 2013, núm. 21. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n21.1325
Josep Cobarsí-Morales Professor dels Estudis d'Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC
@jcobarsi
