Número 23 (juny de 2013)
De creativitat i altres mals actuals
Gemma San Cornelio

Per bé o per mal, en els últims temps sentim parlar constantment sobre creativitat i innovació, així com de conrear i retenir el talent. Sigui com a túnel de sortida de la crisi econòmica, sigui per a criticar la falta de creativitat en els nostres sistemes educatius, aquestes expressions apareixen en boca d'empresaris, periodistes i polítics en nombroses ocasions. Podríem dir, en paraules de José Antonio Marina, que vivim una "bombolla de la creativitat", com la immobiliària, encara que els efectes de la seva possible punxada mai serien tan devastadors com en el primer cas.

Aprofitant la lectura del llibre El aprendizaje de la creatividad, de José Antonio i Eva Marina, en aquestes línies compartiré algunes reflexions sobre el tema, vinculant-lo amb algun dels meus projectes actuals que hi tenen a veure. El llibre en qüestió és molt recomanable per als interessats en la creativitat, ja que, amb un llenguatge extremadament senzill, sintetitza i debat els postulats dels autors més destacats en la investigació actual sobre la creativitat, de manera que resulta útil tant per als iniciats com per als recentment moguts per la curiositat en el tema des de la seva vessant més educativa.

 

Segons Marina, crear vol dir produir intencionadament novetats valuoses. No n'hi ha prou amb que siguin originals, sinó que a més han de tenir alguna qualitat apreciable (eficàcia, bellesa, gràcia, utilitat). La majoria dels teòrics contemporanis (amb alguns matisos) coincideixen en aquesta definició. Per exemple, segons Margaret Boden, la pròpia definició de "formar o produir alguna cosa del no-res" suggereix misteri, de manera que no resulta estrany que s'intentés explicar en termes d'inspiració divina o intuïció romàntica. Sens dubte, aquest és un dels aspectes que més han influït en les consideracions comunes sobre creativitat, és a dir, vinculada a persones amb talent o qualitats especials, basades en la idea o el mite de l'artista romàntic (i les seves variants tipològiques com ésser deprimit, marginal o nerd). No seré jo qui intenti desmentir aquest constructe cultural (tan assentat d’altra banda), ja que gran part dels teòrics contemporanis sobre creativitat des de les seves respectives disciplines ja han passat de l'enfocament individualista a un enfocament més relacional de la creativitat (tot i que queda molt per estudiar pel que fa a creativitat col·lectiva), fins i tot arribant la tendència posterior de considerar que tothom pot ser creatiu. Tornaré a aquest punt al final de l'article.

 

En aquest sentit, Marina diferència entre dos tipus de creativitat: la creativitat quotidiana i la creativitat especialitzada. Mentre que la primera apareix freqüentment a l'hora de resoldre situacions quotidianes, la segona té lloc en un camp concret (el que Csikszentmihalyi anomena domini) com pot ser un àmbit científic, artístic, etc. amb unes regles pròpies i un funcionament que cal conèixer en profunditat per destacar o ser innovador. Altres autors també fan aquesta distinció (amb altres denominacions), de manera que podem entendre que, si bé tots som creatius en el dia a dia, no és tan fàcil ser-ho en un camp concret, ja que es necessita un entrenament i un coneixement explícit del mateix.

 

Una altra idea interessant que es desenvolupa en el llibre és que la creativitat és una competència vinculada a la resolució de problemes. Aquesta idea, suggerida també per Pekhonen en l'àmbit de les matemàtiques (vinculat amb una combinació d'activitat dels dos hemisferis cerebrals), plasma molt bé el moment en què la creativitat es desencadena, i es posen en joc els "condicionants" que intervenen en l'enunciat (seguint amb la metàfora del problema). No obstant això, potser no tots els problemes s'han de resoldre de forma creativa. En concret, Marina parla de problemes amb resolució algorítmica (amb procediments tancats i assentats històricament) i problemes amb resolució creativa. Dit d'una altra manera, hi ha coneixements (com les taules de multiplicar) que no es poden aprendre de forma creativa, ja que seria frustrant i poc efectiu.

 

En aquest sentit, comparteixo la seva crítica envers expressions superlatives com "l'escola mata la creativitat" de l'arxiconegut Ken Robinson, que d'alguna manera contribueixen a centrar el problema en uns sistemes educatius que, si bé pateixen de molts defectes, tampoc són els únics responsables dels problemes de la societat actual (començant per les empreses, que en moltes ocasions tampoc volen comptar amb individus excessivament creatius). Tot és relatiu i matisable.  Així que, si vostè no es considera creatiu, no es preocupi però, si ho vol ser, tampoc no es preocupi, que té solució: si la creativitat és una competència, es pot entrenar, i per aquest motiu (i en això estic d'acord amb Robinson, Marina i la majoria d'autors) s'hauria d'incloure en els currículums educatius de diverses maneres.

 

Centrant-nos en el nostre àmbit d'activitat, en les disciplines relacionades amb la comunicació la creativitat es fa necessària en diferents nivells, i així l’hem intentat incloure en els nostres programes acadèmics, tant de forma implícita com de forma explícita. Perquè d'alguna manera (i això és de collita pròpia) la creativitat té a veure amb connectar idees, moltes vegades inicialment distants, i això es pot aconseguir tant mitjançant mètodes basats en l’estímul del pensament creatiu com a partir del coneixement profund d'un camp, establint comparacions, connexions i contrastos, tot mantenint sempre una actitud inquieta i curiosa.

 

Finalment, si heu arribat fins aquí i us interessa aprofundir en un camp creatiu per antonomàsia com és el disseny, us convido a conèixer i, si us ve de gust, a cursar el proper diploma de postgrau en Tendències de Disseny i Creació Audiovisual, on abordarem aquesta qüestió d'una forma teòrico-metodològica, vinculada als reptes als quals s'enfronta la disciplina, i eminentment pràctica, en relació amb algunes de les seves més excitants especialitats, com són la visualització d'informació, els motion graphics, el disseny de jocs o el disseny per a webs i mòbils.

 


Per saber-ne més:

 

Marina, J. A.; Marina, E. (2013). L'aprenentatge de la creativitat. Barcelona: Ariel.


San Cornelio, G.; Pagès, R. (2010). Creativitat i innovació: discursos emergents. A: San Cornelio, G. (Coord). Exploraciones creativas. Prácticas artísticas y culturales de los nuevos medios. Barcelona: EDIUOC, pàg. 185-220.


Web del diploma de postgrau en Tendències de Disseny i Creació Audiovisual.

 

creativitat;  comunicació i educació;  disseny audiovisual; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???