Número 24 (juliol de 2013)
L'aixeta de la música
Anna Ibáñez

Amb l’arribada del CD va començar el procés de la digitalització de la música, i amb això un canvi en com la distribuïm i la consumim.  Aquest ràpid procés de canvi ha sacsejat les indústries discogràfiques, les quals s’han vist amenaçades i han reaccionat  espantant tots aquells qui estimen la música en dir –suaument– que sense venta de CD la música s’acabaria perquè els artistes no en podrien viure: com si les discogràfiques s’haguessin preocupat mai pels músics.

Per contra,  alguns estudis afirmen que el negoci de la música està més viu que mai, que es consumeix més música ara que mai abans en la història i que la disminució de la venta d'enregistraments no és cap amenaça, sinó una conseqüència més del canvi de paradigma que estem vivint. I és que recentment la música ha passat de ser un producte a ser un servei dins del context de la cultura de compartir i del no posseir.

 

Ja no necessitem tenir la música en propietat perquè és sempre accessible. Una altra història és si realment la gravació ens aporta algun valor afegit pel qual valgui la pena pagar, com per exemple un llibre imprès o algunes freqüències extres gràcies a la millor qualitat d’un CD àudio enfront del mp3 o del disc de vinil, l'ús del que sembla que s'està expandint-se entre els més melòmans.

 

Baixar-se música per Internet (sigui gratuïtament o pagant un preu molt reduït) no significa carregar-se la indústria. Es tracta, simplement, d’una altra manera de concebre aquest negoci, que s’ha d’adaptar als temps que corren igual que moltes altres indústries (particularment, les indústries creatives i culturals). Una analogia prou inspiradora sobre la distribució i consum de la música l’he trobada en el llibre The future of music (2005), de David Kusek i Gerd Leonhard, on es compara el negoci de la música amb el negoci de l’aigua.

 

L’aigua va passar de ser venuda com a producte (certa quantitat dins d’una ampolla) a convertir-se en un servei (l’aigua corrent a canvi d’una mensualitat). Igualment la música es pot vendre empaquetada (enregistraments en CD) o com a servei (per exemple, amb Spotify Premium, que per uns 10 euros al mes et dóna accés a tota la música). És cert que l’aigua que actualment es ven embotellada tindrà una qualitat millor que l’aigua de l’aixeta, igual que un vinil sona millor que un mp3. Però, seguint amb els exemples d’aquest llibre, qui ompliria una piscina amb aigua Evian? La relació qualitat-preu pot ser raonable en l’aigua corrent i l’aigua embotellada però, al final, surt a compte reduir una mica la qualitat per reduir molt considerablement el preu. O potser no ha estat millor negoci el de distribuir aigua corrent que el de distribuir aigua embotellada?

 

I a tot això, on queden els músics? Els que tremolen més són les indústries discogràfiques  i el petit percentatge de músics-producte que viu, o almenys vivia, del aproximadament 10% de benefici de la venta dels CD. Però la gran majoria dels músics viu de les actuacions en directe, sigui en bars, en festes privades, en festivals i fent enregistraments; tot plegat compaginat sovint amb la docència. Amb les possibilitats que ofereix Internet per distribuir la música gratuïtament, el músic convencional té moltes més opcions d’arribar al seu públic, de ser escoltat, d’autopromocionar-se sense fer grans inversions i de tenir una relació directe amb els seus seguidors, els quals podran col·laborar en aquesta tasca d’arribar a més gent compartint la música que els agrada. Al cap i la fi, el que el músic vol, tret d’alguna excepció, és tocar en públic i fer música per a la seva audiència: omplir la sala i compartir experiències i no pas tancar-se a gravar pistes i vendre quatre CD després del bolo.

 

Per tant, no es pot negar que el negoci de la música està més viu que mai i que, tal com ens recorden Kusek i Leonhard, aquest  nou paradigma ofereix més diversitat, més opcions, nous nínxols de mercat, i més oportunitats per als artistes, per als autors i per als mercaders de la música. De músics n’hi ha uns quants i no estan representats pels pocs que encapçalen les llistes d’èxit  més conegudes i fàcilment manipulables pels més poderosos. Que l’aixeta no es tanqui i que corri més música. Això promet.


Per saber-ne més:

 

Kusek, D.;  Leonhard, G. (2005). The future of music: Manifesto for the digital music revolution. Boston: Berklee Press.

 

cultura digital;  entreteniment;  música; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???