Número 27 (novembre de 2013)
'Smart researchers' o dadacràcia?
Alexandre López-Borrull

Hi ha dos riscos en el món acadèmic que de vegades val la pena córrer. El primer és la tria de títols agosarats. El segon és aventurar tendències. Quan això darrer es fa en una conversa informal, en mig d'un congrés o bé en un àpat entre professors, pot esdevenir parlar per parlar. Quan es fa en un article d'opinió i divulgació com és aquest, tot pren un color més arriscat, doncs queda escrit perquè tothom pugui comprovar, si és el cas, que una tendència que es va anunciar no fou realitat. Som-hi, doncs; per això estem, també.

 

La rapidesa amb la qual els nous conceptes apareixen i són queixalats per conceptes encara més nous és cada cop, al meu parer, més elevada. Així, tot i que encara sentim parlar de les noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació (algunes de les quals ja han superat de llarg l'adolescència), fa un temps tot era 2.0, i en poc temps passarem de ser gestors a ser curadors. I només cal mirar en els mitjans socials com Twitter l’efímera vida del que és tendència.

 

En qualsevol cas, el que sí resulta clar a hores d'ara és que les dades i la seva gestió no només canviaran la recerca científica sinó molts altres àmbits. Fent el paral·lelisme entre el concepte d'smart cities, on una de les seves moltes vessants és la capacitat de la pròpia ciutat i els seus ciutadans que es prenguin decisions més o menys automatitzades en funció d'uns sensors de dades que permeten generar coneixement, podem dir que cada cop els investigadors esdevindrem més smart, sobretot en l'àmbit de les Ciències Socials.

 

Això tindrà evidentment una sèrie de conseqüències. Molts mecanismes de recollida de dades, i la facilitat per a tractar-les (si es tenen els coneixements), ens poden dur a la desaparició, per exemple, del concepte mostra. Per què parlar de mostra si és possible tractar i treballar amb el domini sencer d'estudi? Pot ser la fi de la discussió (necessària) de si les mostres són realment representatives? Però també té una altra derivada, que és la necessària alfabetització no ja digital o ofimàtica, sinó de programari per a tractar i treballar aquesta ingent quantitat de dades, el big data.

 

L'altra gran derivada serà, considero, la forma de presentar els resultats; el que ara es coneix, des de diversos àmbits, com la visualització de dades o creació d'infografies. S'esdevindrà la necessitat de trobar aquella forma visual més efectiva i eficient (i sovint menys textual) per a representar un conjunt de dades i en el fons ajudar a generar el coneixement necessari associat. És nou? No, només cal pensar en una de les formes més enginyoses de representar el coneixement, com és la Taula Periòdica de Mendeleiev.

 

Anem més enllà encara, i aquí és on reprenem el segon concepte, la dadacràcia: si els nostres mecanismes de presa de decisions s'automatitzen en tant que s'automatitza la recollida de dades (quan s'obre una llum o es tanca, quan inferim si una recerca és eficient o no, quan deduïm que una publicació té impacte, quan quantifiquem el prestigi d'un professor), s'esdevé una societat o un món acadèmic excessivament centrat en la dada? O el que fem és fer més perfecte el sistema?

 

A hores d'ara és possible que el col·lectiu científic i acadèmic no hagi acabat de resoldre definitivament aquestes qüestions. Per part meva, penso que anem cap aquí, però no ho entenc com quelcom dolent, sinó com una evolució lògica, tot i considerar que el que s'estarà fent possiblement és emular el model clàssic de les Ciències Pures a les Ciències Socials. El que és segur és que els científics sabrem respondre millor a les preguntes d'investigació, i tindrem més eines i més capacitats per a generar reptes cada cop més ambiciosos.


Per saber-ne més:

 

Big Data

 

Infographic

 

Smart City

 

Taula Periòdica dels Elements

 

gestió de la informació;  gestió del coneixement;  recerca; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???