Número 27 (novembre de 2013)
Confiança traïda
Ferran Lalueza

El Tribunal de Comptes espanyol va aprovar la setmana passada els informes relatius al finançament dels partits polítics durant els anys 2009, 2010 i 2011. Mentre aquests informes són remesos a les Corts, tal com és preceptiu, el propi òrgan fiscalitzador n'ha avançat les conclusions en un comunicat: un cop més, existeixen irregularitats en les donacions privades rebudes pels partits i les seves fundacions.
 

Els partits encara reben donacions "no identificades" o identificades de forma incompleta. Encara reben donacions sense constància que l'òrgan social competent de l'entitat donant les hagi aprovat. Encara reben donacions de persones jurídiques que tenen vincles contractuals amb l'Administració pública. Encara reben donacions que no s'ingressen en comptes bancaris destinats exclusivament a aquesta finalitat. Totes aquestes pràctiques van contra la Llei, però els partits polítics les duen a terme.

 

En el cas de les fundacions que es mouen en l'òrbita de les formacions polítiques, les irregularitats també estan presents en múltiples variants: suposats convenis de col·laboració per emmascarar donacions que superen el límit legal, aportacions que no s'ingressen en comptes bancaris específics (algunes fundacions ni tan sols han creat comptes destinats exclusivament a l'ingrés de donacions malgrat que la Llei així ho requereix) i també donacions de persones jurídiques sense que els pertinents representants d'aquestes les hagin aprovat de forma fefaent.

 

Les irregularitats en el finançament privat dels partits polítics no és un tema fútil. D'entrada, violenta la igualtat d'oportunitats en què es basa el joc democràtic. També provoca excés de despesa i altres ineficiències econòmiques. A més, propicia que els donants puguin obtenir beneficis injusts a canvi de les seves aportacions (res a veure amb el lobbisme, que és una activitat comunicativa del tot legítima) i encoratja la corrupció en totes les seves formes: extorsió, suborn, favoritisme, nepotisme, clientelisme, ús abusiu d'informació privilegiada, conflicte d'interessos, blanqueig de diners, etc. (Argandoña, 2001).

 

Malauradament, de poc serveix la Llei Orgànica 8/2007, de 4 de juliol, sobre finançament dels partits polítics. I de poc ha de servir igualment la Llei Orgànica 5/2012, de 22 d'octubre, que reforma l'anterior. Els partits i les seves fundacions les incompleixen sistemàticament en una parenceria gens modèlica. Per què ho fan? Doncs probablement perquè, en aquest àmbit, les irregularitats amb prou feines generen sancions.

 

D'una banda, el Tribunal de Comptes no disposa dels recursos necessaris per fiscalitzar els partits i les seves fundacions, i no és difícil imaginar el motiu pel qual les forces polítiques representades a les Càmeres no tenen cap interès a proporcionar-li aquests recursos. Conseqüentment, els informes sobre el finançament de partits i fundacions solen emetre's amb anys de retard i amb totes les irregularitats detectades ja prescrites. Ha hagut de ser mitjançant una reassignació interna dels seus recursos que, en data recent, el Tribunal de Comptes ha pogut reforçar temporalment la seva unitat dedicada a la fiscalització dels partits incrementant en un 40% els seus efectius. Així, aquest 2013 ha estat capaç de posar-se al dia en l'aprovació dels informes pendents: el corresponent a 2008 es va aprovar abans de l'estiu; acaben de tancar-se els de 2009, 2010 i 2011, i es preveu l'aprovació del de 2012 abans d'acabar l'any.

 

D'altra banda, la capacitat sancionadora d'aquest òrgan fiscalitzador sempre ha estat molt minsa, per no dir nul·la. En aparença, l'abans esmentada reforma legislativa de 2012 havia de remeiar-ne aquesta debilitat, però els experts consideren que no ha estat així. Segons el lletrat del Tribunal de Comptes Borja Carbajosa, "la nova redacció només millora el règim sancionador vigent en alguns aspectes i introdueix previsions certament inquietants per a la futura aplicació d'aquest règim" (2012: 224).

 

La impunitat legal, però, no comporta impunitat social. En un context en què els indicis de corrupció política estan a l'ordre del dia, els estats comptables dels partits i de les seves fundacions haurien de realitzar-se excedint fins i tot els preceptes legals en lloc d'incomplint-los. En un context en què el ciutadà presencia el progressiu desmantellament de l'Estat del benestar, el finançament d'organitzacions que durant el trienni 2009-11 van rebre més de 850 milions d'euros de diners públics hauria de ser molt i molt transparent. I en un context en què el sector bancari està emprant fons públics per sanejar-se, resulta si més no estèticament objectable que el deute que els partits polítics tenen amb les entitats financeres s'hagi incrementat des dels 218 als 275 milions d'euros en el període 2010-11.

 

El que dóna vida a un partit polític no són les donacions, ni les subvencions, ni els crèdits. El que realment li dóna vida és la confiança de la ciutadania. Els professionals i estudiosos de les relacions públiques sabem que la confiança és un intangible que no té preu. En canvi, és evident que alguns pensen que sí té un preu, atès que venen sistemàticament la que els seus votants els han atorgat.


Per saber-ne més:

 

Argandoña, A. (2001). "La financiación de los partidos políticos y la corrupción en las empresas", a Papeles de Ética, Economía y Dirección, núm. 6, p. 1-20.

 

Carbajosa, B. (2012). "Transparencia y financiación de los partidos políticos", a Revista Española de Control Externo, vol. XIV, núm. 42, p. 199-232.

 

comunicació política;  lobbisme; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???