Rebobineu, si us plau

Els canvis tecnològics en els dispositius de consum audiovisual han tingut un gran impacte en la manera de veure, conservar i realitzar cinema, televisió i altres formes de la comunicació audiovisual. L'actual revolució digital del cinema es va veure en certa manera prefigurada per l’impacte que va produir en els primers vuitanta la consolidació del vídeo domèstic.

El documental Rewind This!, dirigit per Josh Johnson, que va poder veure's en el passat Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges i que ha tingut una passi recent (octubre de 2013) al canal especialitzat en cinema TCM, és una oda al VHS. En una estructura clàssica de documental divulgatiu, Rewind This! presenta al llarg del seu metratge a una sèrie de personalitats singulars, les quals han vist la seva vida, el seu treball o la seva forma de pensar marcats pel VHS. Són col·leccionistes amb la màxima passió per furgar en llunyans mercats de puces a la recerca de peces oblidades pel temps, cineastes independents, empresaris espavilats que van saber veure la revolució que s'apropava, o aficionats de la vibrant escena d'Austin, Texas, bressol d'algunes de les més estimulants convulsions en la cinefília contemporània. Tots aquests personatges insisteixen amb els seus testimoniatges, opinions i anàlisis en la idea que la consolidació del VHS com a suport per al consum audiovisual al llarg dels primers anys vuitanta del segle XX va suposar una sèrie de canvis notabilíssims que van transformar radicalment el panorama del cinema i que van ser, sens dubte, el detonant de les condicions que donen forma a l'actual era d'hiperinflació de vídeo.

En primer lloc, el VHS va ser la pedra angular del canvi de la nostra relació amb la televisió, en introduir la possibilitat del que es coneix en l'àmbit especialitzat com time shifting (gravar els programes de televisió per veure'ls en un horari més convenient). De fet, pot dir-se que el VHS va néixer, potser no com a tecnologia, però sí com a producte de consum, per a gravar televisió. Però l'alliberament de la submissió a l'horari d'emissió (que, en realitat, tampoc semblava una reivindicació majoritària) no en va ser l'única conseqüència. Aquesta capacitat de registre per al visionat diferit es traduiria, també, en una capacitat d'arxiu, la qual cosa acabaria tenint un impacte sensible en els cinèfils, en crear les condicions per a generar col·leccions cinematogràfiques particulars.

Una mica més tard arribaria l'altra gran transformació provocada pel VHS: la popularització del consum domèstic de pel·lícules. Rewind This! narra aquell moment fundacional en el qual Andre Blay va sol·licitar a les majors els drets d'explotació de les seves pel·lícules en format de cinta magnètica domèstica. Totes les majors van declinar excepte Fox. Però la realitat es va imposar, i pocs mesos després, les grans productores-distribuïdores havien creat els seus propis segells de vídeo, iniciant així la transformació més profunda que la indústria dels continguts audiovisuals hagi tingut en la seva història. Per entendre la magnitud d’aquest canvi, n’hi ha prou a pensar en dos fenòmens. El primer és la importància que des de llavors han tingut els beneficis per explotació de vídeo domèstic en el compte de resultats de qualsevol major. El segon és la irrupció en l'ecosistema industrial de l'audiovisual de noves pràctiques empresarials i nous enfocaments del negoci. El productor, director i guionista Charles Band, màxim responsable de la que va ser una de les més destacables productores independents dels anys vuitanta (Empire Pictures), reflexiona sobre aquest fenomen de forma molt clara en Rewind This!, quan explica que, encara que les diferències de pressupost entre Terminator 2 i la seva producció Puppet Master fossin enormes, ambdues ocupaven en el videoclub el mateix espai i lluitaven pel mateix públic. En l'època del domini inqüestionable del blockbuster a les sales de cinema, els videoclubs van ser una saludable ampliació del camp de batalla per a la competència entre productores i distribuïdores, i el brou de cultiu per a l'eclosió de tota mena de cineastes independents. Encara més, el concepte de cineasta independent va ampliar els seus límits notablement, per incloure a realitzadors de guerrilla armats amb una càmera domèstica.

Aquestes línies han començat apuntant que les transformacions que va produir el VHS van prefigurar el moment actual de la cultura del vídeo. Potser s'entengui millor dient-ho d'una altra manera: hi ha molta menys distància en el salt del VHS a la combinació de vídeo digital i Internet, que en el salt del cinema domèstic en format Super8 al VHS. En l'actualitat, encara que no hagi desaparegut l'esdeveniment televisiu en directe, el time shifting és una pràctica gairebé generalitzada, el consum a casa és ja la forma privilegiada de veure cinema i la producció amateur viu el seu minut d'or gràcies a la combinació dels milions de càmeres de vídeo disponibles en tota classe de dispositius i els serveis d'allotjament d'Internet. I el que va crear les condicions per a aquest canvi tecnològic i cultural va ser el VHS.

I ara ve el que per a l'autor d'aquestes línies és la coda trista de la història: més de dues dècades després del moment de glòria del VHS, els amants del cinema domèstic en format físic ens veiem obligats a batre'ns en retirada. L'streaming, el VOD i les descàrregues, tant legals com alegals o il·legals, es convertiran definitivament en les formes habituals (si no les úniques) de consum cinematogràfic a casa, deixant les nostres prestatgeries de discos (dvd i blu-ray) com a relíquies. Però, i demano disculpes per l'excés de terminologia militar, després de la retirada ve la guerra de guerrilles. No hauria de resultar estrany, per tant, que alguns d'aquests amants, convertits en guerrillers, hagin començat a rebobinar la Història, reivindicant aquelles caixes de somnis fetes de cinta magnètica embolicada en enormes i poc pràctiques quantitats de plàstic.