El valor de l'independent

L'actual situació del negoci cinematogràfic a Espanya no és gens encoratjadora, principalment per un descens sostingut de l'assistència a sales (el cinema a Espanya ha perdut gairebé la meitat dels seus espectadors en deu anys). A falta de dades definitives, 2013 apunta com el pitjor any de la taquilla espanyola en l'últim quart de segle. L'eterna crisi econòmica i l'elevat preu de les entrades, juntament amb l'augment de l'IVA el setembre de 2012 i una pirateria sense control, composen un còctel letal per al cinema en sales. Aquesta situació ha suscitat una guerra de preus en el sector de l'exhibició que està lluny de convertir-se en una solució real.

El que és indubtable és que els hàbits de consum han canviat en poc temps i és evident que la indústria no ha reaccionat fins al moment per a adaptar-se amb garanties. Les sis filials dels grans estudis de Hollywood, conegudes com a majors (Warner, Universal, Fox, Disney, Sony i Paramount), encara amb el recent precedent del sector de la música, segueixen aferrades a les finestres tradicionals. La irrupció dels continguts digitals així com de les xarxes socials ha revolucionat un negoci encotillat que ara sent la necessitat de començar a descobrir nous camins davant el descens d'ingressos. Un paradigma on la distribució independent cobra força com a impulsora de la indústria. Per què? Pel seu compromís amb el contingut. És cert que els independents no creen les normes, però almenys són capaços de trencar-les.

La missió del distribuïdor és la de garantir que els continguts siguin explotats i accessibles de la manera més efectiva possible en un territori específic. Amb cada compra, el distribuïdor independent fa una aposta que implica un risc. Encertar en aquesta aposta és un camí cada vegada més complex a Espanya, ja que els obstacles es multipliquen. No hi ha una fórmula màgica per a assegurar un bon resultat. Si n'hi hagués, com diu un alt executiu d'una televisió d'àmbit nacional, aquest seria fa temps un negoci gestionat pels bancs. El know how del bon distribuïdor independent és el de saber triar en tots els processos: la compra, el moment, la dimensió, la promoció; en definitiva, en l'elecció del seu producte i en el millor recorregut per al seu contingut, tenint en compte multitud de variables que poden derivar en l'èxit o fracàs del mateix. I aquest és el terreny on les empreses independents, a diferència de les majors, són més àgils i flexibles, el terreny on una iniciativa independent pot marcar la diferència en no veure's condicionada per decisions alienes marcades des d'altres països en una estratègia que englobi diversos territoris.

Multitud d'autors europeus com Michael Haneke, Lars von Trier o François Ozon, i espanyols com Isabel Coixet o el propi Pedro Almodóvar, han crescut al nostre país gràcies a la tasca del distribuïdor independent; el seu compromís amb el contingut el converteix en autèntic editor, lluny de ser un mer intermediari. Actualment, la pràctica totalitat del cinema europeu arriba a les nostres pantalles gràcies a les distribuïdores independents.

Ja no és correcte associar la distribució independent directament amb el producte d'autor més radical. Hi ha empreses independents a Espanya amb una clara vocació comercial. Perquè els indies són també capaços de generar èxits de taquilla: Intocable (A Contracorriente Films, més de 2,5 milions d'espectadors el 2012), The artist (Alta Films, 800.000 espectadors el 2011-12), La dama de ferro (Wanda Films, 675.000 espectadors el 2012) o fenòmens com el del documental Searching for Sugar Man (Avalon, 125.000 espectadors el 2013) en són alguns exemples. En aquest sentit, és una llàstima que les pel·lícules amb més potencial comercial del cinema espanyol apostin per les majors per a la seva distribució nacional.

El tancament d'Alta Films el maig de 2013 va suposar un cop dur per a la indústria cinematogràfica independent espanyola. Alta Films era la distribuïdora de cinema d'autor de referència a Espanya i durant 40 anys es va dedicar a estrenar les pel·lícules dels directors que despuntaven en els festivals més importants del món. Impossible de substituir però la seva tasca està sent assumida per noves empreses que neixen en un escenari complex, empreses joves amb mentalitats obertes i estructures reduïdes, creades per professionals ben formats. La seva continuïtat és tot un repte però tan necessària com essencial.

La tasca de programes docents com la segona edició del postgrau en Distribució Audiovisual: VoD i Nous Models de Negoci (UOC-filmin), en el qual col·laboro, és molt important per ajudar a formar noves generacions o a reciclar professionals àvids d'aprendre quina és aquesta nova realitat del sector. Conèixer i entendre els problemes que afecten la indústria, estar-ne sensibilitzats amb les causes i tenir la capacitat per a adaptar-se als canvis del futur són requisits indispensables avui en dia. Perquè estem en un moment fascinant de redefinició del negoci en el qual tots els players hauran d'aportar solucions en un mercat on l'espectador demanda noves opcions.

Segons dades de l'Observatori Europeu Audiovisual, la quota de les empreses de distribució independent a Espanya va ser del 18% el 2012. Aquest percentatge és clarament inferior al d'altres territoris europeus com França (50%), Itàlia (41%) o Alemanya (30%). La nostra supervivència com a sector cultural passa per defensar un mercat on les majors convisquin amb les empreses independents. Perquè la defensa de la independència en la distribució ens enriqueix culturalment com a país.

Per a saber-ne més:

Podeu visitar el blog del postgrau en Distribució Audiovisual: VOD i Nous Models de Negoci.

Citació recomanada

RUBÍ PUGA, Xavier. El valor de l'independent. COMeIN [en línia], desembre 2013, núm. 28. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n28.1387