El passat diumenge dia 23 de febrer es va emetre a La Sexta el fals documental Operación Palace, dirigit pel periodista Jordi Évole, que proposava que el cop d'estat que va tenir lloc el 23 de febrer de 1981 al Congrés dels Diputats va ser un muntatge. Es presenta com una trama organitzada pels polítics que té per objectiu garantir l'estabilitat de la recent i feble democràcia i legitimar el paper del Rei com a cap de l'Estat.
Les opinions al respecte no es van fer esperar i les xarxes socials, especialment Twitter i Facebook, van bullir amb posicionaments molt oposats: aquells que van trobar el programa una genialitat i altres que van considerar ofensiu el tractament del fet amb aquest format, tot desvirtuant un episodi traumàtic de la nostra història recent. En aquest article es reflexiona sobre el fet a partir d'una conversa entre els dos coautors.
Televisió social, realitat i mecanismes de ficció
En primer lloc, és important destacar que no anem a analitzar un programa convencional de Salvados. Com des de feia dies anunciava la promoció del programa i com el propi Jordi Èvole explicava al públic pilot que va ser exposat dies abans de l'emissió del programa a la primera part del mateix, diumenge 23 de febrer no anàvem a veure Salvados, sinó una altra cosa.
Ara be, què vam veure aquell diumenge? Per alguns, una broma; per altres, un engany; per altres una quedada enginyosa; per uns altres, una provocació infantil que atempta contra el rigor periodístic, o fins i tot la trivialització d'uns fets dramàtics. Els mitjans de comunicació escrita han tingut una reacció, en termes generals, bastant negativa: el diari El País ho qualifica de "patraña", La Vanguardia com a “farsa”. El diario és potser el mitjà que més articles d'opinió ha publicat al respecte on s’intenta donar veu a diferents polítics, matisar i desdramatitzar el fet.
Sense entrar en més valoracions, a nivell personal i com a professors de l’àmbit de la Comunicació, no podem deixar de considerar Operación Palace com un exemple clar i directe del que és la televisió en estat pur, potenciat i augmentat fins a l'infinit a través de les xarxes socials, molt especialment Twitter, que es va convertir en una inacabable cadència d'indignats, enxampats, exultants, descol·locats, sorpresos, espavilats...
Un dels elements que s’ha discutit àmpliament és la validesa periodística. Aquesta expectativa es veu traïda per a alguns espectadors perquè el programa es va emetre en la franja horària d’un programa periodístic com és Salvados, amb un prestigi consolidat. Però, estàvem avisats. Així doncs, al marge d’aquest punt i considerant el programa com un producte audiovisual, l'estructura del relat, la factura i tots els mecanismes de posada en escena a favor de la versemblança (inclosos els testimonis, imatges d’arxiu, etc.) –tot i la inversemblança de la història– ens van fer recórrer com a espectadors una sèrie de sensacions que van des de la incredulitat, a l'enganxament i, a partir d'aquí, o risa o indignació.
Els referents: més enllà d'Orson Welles
Operación Palace, com s'ha repetit arreu, beu d'una tradició que, com a mínim, arriba fins a la retransmissió radiofònica de La Guerra dels Móns a càrrec d'Orson Welles, forjat en els seus orígens amb la companyia Mercury Theater. Però això és en part un equívoc: Welles no pretenia provocar ni generar el que es va conèixer popularment com "La nit que va aterrir a Amèrica". De fet, l'inici de l'emissió indicava que s'anava a fer una adaptació teatralitzada de l'obra d'H.G. Wells. En canvi, Évole sí que necessitava aconseguir generar la credulitat, o com a mínim el dubte, la qual cosa connecta amb altres exemples, alguns d'ells en forma de fals documental, com el que sembla ser va inspirar el programa d'Évole, Operació Lluna, on es suggeria que el primer viatge a la Lluna va ser fals i curosament escenificat ni més ni menys que per Stanley Kubrick (de fet, aquesta teoria apareix defensada en un altre recent documental sobre la película de Kubrick The Shining i titulat Habitació 237, un homenatge a la capacitat infinita del ser humà per interpretar i reinterpretar).
Les referències al mockumentary es poden trobar també a pel·lícules de cinema com Zelig (El camaleó humà), de Woody Allen (1983), un altre dels clàssics del gènere. Aquí, els punts de complicitat es poden trobar en l'estil visual de la pel·lícula, especialment en els muntatges i les recreacions. Escenes d’Operación Palace, com les insercions de la capsa blanca acompanyant al Rei en diversos actes o la imatge de José Luis Garci, incorporada –a l’estil Hitchcock– a la sortida del Congrés després del cop d’Estat, connecten amb reflexions cinematogràfiques de Garci, expressades en un to hilarant, que fan sospitar... però que només fan riure quan ja has sabut que la història és falsa.
Centrant-nos en l'àmbit televisiu, d'altres exemples fins i tot van més enllà, portant el fake al directe televisiu, com és el cas al nostre país de Camaleó (1991), on a través d'un suposat informatiu especial s'informava d'un cop d'estat a l'encara Unió Soviètica (uns mesos abans que es produís realment).
Un altre exemple menys conegut però igualment interessant tindria lloc a la BBC l'any següent: a Ghostwatch s’utilitza aquesta tècnica per, a través d'un programa en directe sobre fenòmens sobrenaturals a l'estil Cuarto Milenio, fer entrar un equip de televisió a una casa per convèncer l'espectador que estava realment encantada. Tots dos programes van provocar un gran impacte i debat, tot i que en el cas de Camaleó, en barrejar el fake amb la informació i no amb l'entreteniment com a Ghostwatch, les conseqüències sobre els responsables de l'experiment van ser més expeditives (incloent la destitució del llavors cap d'informatius, Joan Ramon Mainat).
En un visionat recent de Ghostwatch en DVD imaginàvem com devia ser en el seu moment estar vivint-ho com a realitat, i ens preguntàvem si una cosa així podria arribar a ser possible a l'era de la Web 2.0. Évole ha demostrat que sí, i fent saltar encara més tallafocs que mai, la qual cosa ha fet probablement que més gent es senti potser no estafada, però possiblement ferida en l'orgull.
Ens ha traït Jordi Évole?
Val a dir que els implicats en Camaleó, entre ells el conegut periodista Vicent Partal, s'han mostrat molt crítics amb Operación Palace, afirmant per exemple que en donar una versió falsa del 23-F se'ns referma que la que sabem és la bona, defensant a més que en el seu cas van inserir un rètol al principi i al final del programa indicant que el programa era una ficció. Potser el que no ha estat prou destacat en molts dels comentaris és quin és el punt d'Èvole. I aquest quedava prou clar al final, en uns rètols que reconeixien que sí, ens havien enganyat, i que ho havien pogut fer perquè no tenim accés a l'autèntica informació, i que en casos com aquests, ells, o qualsevol altre, poden manipular-nos sense massa dificultat. No es tracta doncs només de jugar amb la nostra credulitat perquè sí, sinó de reivindicar que els secrets, sobretot els d'Estat (i d'això es parlaria a continuació en el debat), són camp abonat per a la manipulació. Aquesta contundent conclusió no donaria necessàriament per bona una història oficial que, molts dels que estàvem aquell diumenge davant el televisor, mai ens hem acabat de creure del tot.
Aquest posicionament, expressat pel director, de posar de relleu la facilitat amb què ens poden manipular els mitjans, es pot portar encara més enllà si tenim en compte el que es va debatre a posteriori sobre la crisi de totes les institucions a l'Estat: la política, la justícia, els sindicats, els mitjans de comunicació... En el marc de la política actual, en un escenari devastador de corrupció, poca transparència i desconfiança amb els líders, molts són els que evoquen els temps de la transició a la democràcia. En aquest sentit, el plantejament d'aquest documental apuntaria directament al qüestionament d'una època àmpliament mitificada i glorificada com és la transició. D’aquesta manera, es fa una aposta per connectar amb les generacions que no van viure aquesta època i que segurament voldrien entendre millor i comprovar els fets que ens han explicat reiteradament, sempre amb els mateixos tòpics: el paper del Rei, la voluntat conciliadora dels líders polítics, etc. El fals documental ens demostra que tota aquesta mitificació es podria ensorrar ràpidament, si els ciutadans tinguéssim més informació de la que realment tenim. És més, el fet que molts ens creiéssim la història és un clara lectura del passat des de l’actual percepció dels líders polítics: els veiem capaços de tot.
Finalment, i respectant molt que el fet tractat és, indubtablement, molt seriós, el més important que ha aconseguit aquest programa és que es torni a posar sobre la taula un tema: no només els possibles dubtes sobre el que realment va passar el 23 de febrer de 1981, sinó també quines són les formes I els mecanismes comunicatius a què estem acostumats.
Per saber-ne més:
Noticias de Operación Palace
“Los 7 documentales falsos que más han indignado y divertido”
Sánchez-Navarro, J.; Hispano, A. (eds.) (2001). Imágenes para la sospecha: Falsos documentales y otras piruetas de la no-ficción. Barcelona: Glénat Ediciones y Festival de Cine de Sitges.
Citació recomanada
SAN CORNELIO, Gemma; ROIG, Antoni. La nit que va encendre Twitter: converses sobre 'Operación Palace'. COMeIN [en línia], març 2014, núm. 31. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n31.1416
