Número 33 (maig de 2014)

Veus silenciades al mútiplex

Silvia Martínez Martínez

Després de la proclamació per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides fa més de vint anys del  Dia Internacional de la Llibertat de Premsa, el 3 de maig s’ha convertit en cita ineludible de reflexió sobre la situació dels mitjans de comunicació en el món. Enguany, la imminent execució de la sentència del Tribunal Suprem que ha silenciat diverses cadenes de Televisió Digital Terrestre (TDT), no ha vingut sinó a accentuar els ressons d’una decisió judicial sense precedents. Una situació que ha encès l’alarma en el sector audiovisual i entre la pròpia audiència pels possibles efectes sobre una oferta comunicativa plural. 

El sector audiovisual espanyol ha experimentat importants canvis en aquesta última dècada, marcada tant pel desenvolupament tecnològic com per l’evolució del marc normatiu. Precisament el 2005, de la mà del Govern socialista, s’aproven diferents normatives per regular i impulsar la TDT i fomentar el pluralisme. L’any següent s’inicia un procés de renovació que afecta la televisió pública (amb la Llei 17/2006, de 5 de juny, de la ràdio i la televisió de titularitat estatal)  que es completa amb la Llei 8/2009, de 28 d’agost, de finançament de la Corporació de Ràdio i Televisió Pública. La normativa aprovada el 2009 apunta  limitacions a la concentració i mesures per garantir el pluralisme en el sector (Llei 7/2009, de 3 de juliol, de mesures urgents en matèria de telecomunicacions). El 2010, any marcat per l’apagada analògica amb el cessament de les emissions de la televisió convencional i el pas definitiu a la TDT a Espanya, la  Llei General de la Comunicació Audiovisual (Llei 7/2010, de 31 de març, d’ara endavant LGCA)  s’aprova amb la intenció d’adaptar les directrius europees, posar orde en el panorama legislatiu vigent i completar-lo.
 
Precisament en aquest convuls any 2010, el Consell de Ministres reunit el 16 de juliol aprova concedir un múltiplex (és a dir, un canal múltiple digital) de cobertura estatal a sis diferents “societats concessionàries del servei de TDT”: Antena3, Gestevisión Telecinco, Sogecable, Veo Televisión, NET TV i La Sexta. Tot i que es tracta d’una solució transitòria, només uns mesos després, Infraestructuras y Gestión 2.002 S.L interposa un recurs contra aquest acord. El Tribunal Suprem, en sentència del 27 de novembre de 2012, determina que la decisió del Consell de Ministres és efectivament contrària a la Llei 7/2010 atès que l’acord “comporta l’assignació de canals addicionals als continguts en les concessions en el moment d’entrada en vigor de la Llei 7/2010, perquè estant ja en vigor la mateixa no és possible efectuar la dita assignació sense procedir a un concurs públic”. L’acord del Consell de Ministres de 22 de març de 2013 pel qual s’executa aquesta sentència dictamina el cessament d’emissió dels canals afectats, però permet que continuïn operant de manera transitòria fins “que culmini el procés de liberalització del dividend digital”.
 
Davant les sol·licituds i precs rebuts per les diferents parts implicades, la Sala Contenciosa Administrativa del Tribunal Suprem es va tornar a pronunciar amb data 18 de desembre de 2013 i es va reafirmar en el cessament de les emissions dels canals afectats. Amb això, i un cop desestimats el passat 13 de febrer els recursos presentats contra aquell acte, es precipita la fi de les emissions d’un total de nou canals: Intereconomía, MTV, Marca TV, AXN, Nitro, La Sexta3, Xplora, La Siete i Nueve. Els quatre grups audiovisuals afectats són els que han tingut l’última paraula a l’hora de decidir quins canals serien els eliminats i, en tots el casos, com era lògic, han optat per suprimir els que menys audiències sumaven. El procés culmina el passat 6 de maig, si bé alguns d’aquests canals ja havien deixat d’oferir els seus continguts en obert i havien estat substituïts per espais de telepromoció. 
 
Darrere el fos a negre es troba un llarg procés –que aquí s’ha resumit–, on s’entremescla el marc legislatiu i una sèrie d’accions administratives i judicials. Però, més enllà d’això, hi ha diverses conseqüències derivades d’aquesta decisió que podrien ser analitzades, en especial les vinculades a aspectes econòmics en un context en què el sector mediàtic s’ha vist profundament afectat per la crisi. A més a més, després del tancament, l’alarma s’ha estès entre operadors i empreses que participen en el sector. L’entrevista al secretari d’Estat de Telecomunicacions i per la Societat de la Informació, Víctor Calvo-Sotelo, publicada el passat 15 d’abril de 2014 en Eleconomista.es ha causat encara més incertesa pel fet de reconèixer la possibilitat d’una nova sentència que afectés a altres canals i anunciar la pròxima aprovació d’un Reial Decret pel qual es regularia el dividend digital. Això podria suposar una nova reordenació de l’espai radioelèctric. 
 
Des del punt de vista de l’audiència, l’execució de la sentència, més que contribuir a evidenciar el complex entramat que explica la situació actual del sector, ha generat un sentiment de pèrdua. D’una banda, les campanyes d’Atresmedia i Mediaset per comunicar al públic el cessament d’emissions (“El Govern ens obliga a tancar Xplora, Nitro i La Sexta 3” i “Entre tots les van matar”, respectivament), no vindrien sinó a reforçar aquesta impressió i, al mateix temps, contribuir a la confusió que té el ciutadà sobre en qui recau la responsabilitat de la mesura. Tampoc es pot obviar la sensació de pèrdua de llibertat d’elecció per la retallada de l’oferta de canals disponibles i les implicacions que això pot comportar. En aquest sentit, per al Tribunal Suprem el tancament dels canals no suposa una vulneració a la llibertat d’expressió consagrada en l’article 20 de la Constitució Espanyola perquè ha desestimat les al·legacions que, en aquesta línia, han interposat els operadors.
 
La pròpia LGCA recalca en la seva redacció la necessitat de garantir el pluralisme. No obstant això, en l’article 36 sobre les “regles per al manteniment d’un mercat audiovisual competitiu, transparent i plural”, se centra a regular la participació en diferents prestadors d’una mateixa persona física o jurídica i els límits es fixen de manera singular en termes d’audiència i canals. La llei, a més a més, limita aquelles participacions que impedeixin “l’existència de, almenys, tres prestadors privats distints del servei de comunicació audiovisual televisiva en l’àmbit estatal, tot assegurant-se el respecte al pluralisme informatiu”. Segons aquestes paraules, tampoc la sentència suposaria trencar el principi de pluralitat.  Optar per una visió una mica més ambiciosa del que garanteix el pluralisme ens podria remetre a paraules com les presents en el Comunicat de la Comissió sobre l’aplicació de les normes en matèria d’ajudes estatals als servicis públics de radiodifusió (2009/C 257/01). En aquest s’apunta que un major pluralisme en el sector “suposa alguna cosa més que la mera disponibilitat de cadenes i servicis addicionals”. Adoptar una  posició en aquests termes obriria una reflexió més profunda, que s’ampliaria més enllà de les conseqüències de la precitada sentència, i que portaria, entre altres, a l’anàlisi no ja dels propietaris de les cadenes sinó dels continguts emesos. Però aquest podria ser el tema sobre el qual meditar en un altre aniversari del Dia Internacional de la Llibertat de Premsa.

 

Citació recomanada

MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Silvia. Veus silenciades al mútiplex. COMeIN [en línia], maig 2014, núm. 33. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n33.1436

polítiques comunicatives;  règim jurídic de la comunicació;  televisió;