Vivim en un transformisme permanent, en el qual la política es disfressa d’esport i, alhora, s’apropia dels seus eslògans més publicitaris (sovint buits de significat, com ara: projecte il·lusionador, esperançador, engrescador, vencedor, etc.). Per exemple, en el Breu manual de bones pràctiques de l'independentista elaborat per La Fàbrica (grup d’activistes independentistes liderats pel sociòleg Salvador Cardús), s’aconsella utilitzar el poder del somriure: “Un somriure pot fer tant com molts arguments, uns ulls que brillen poden convèncer més bé que un reguitzell de xifres” a l’hora d’“eixamplar la base social de l’independentisme”.
Fixem-nos que alguns partits polítics i nous moviments socials utilitzen recursos propagandístics similars als emprats pel món futbolístic. El producte de La Roja ven cofoisme, unitat i transversalitat de manera semblant a com ho fan certes formacions polítiques i plataformes cíviques. Les seves façanes o embolcalls (el continent) són força compartits, per bé que el contingut difereix sols en l’òptica ideològica (eix nacional i/o eix dreta-esquerra). Per tant, la lluita reivindicativa d’alguns sectors de la societat civil es banalitza comercialitzant tot tipus d’objectes, que en ocasions ratllen el folklore i converteixen els ideals en un pur negoci (samarretes, vi i cava, xapes, tovalloles, polseres, bolígrafs, banderes de lona, bosses de roba...). La Botiga de l’Assemblea Nacional Catalana n’és un bon exemple. Un marxandatge equiparable a aquell que envolta una estrella del pop, la proclamació d’un rei o qualsevol altre esdeveniment. Tot i que la irrupció el 15 de maig de 2011 dels Indignats va demostrar que no sempre és necessari aquest marxandatge. L’alternativa era possible per mitjà de pancartes creatives fetes a mà. Una versió més casolana –d’estar per casa–, però no per això menys impactant. Després, però, la logística de difusió i la necessitat de finançament fan que la cosa es professionalitzi. Així ho relatava l’activista i membre dels Iaioflaut@s, Celestino Sánchez en aquesta entrevista: “(…) una iaioflauta vino con un chaleco amarillo que ella misma con un rotulador había personalizado escribiendo “Iaioflautas”. Se empezaron a marcar a mano chalecos amarillos con la estampa del logo, y luego con el tiempo se ha ido profesionalizando la cosa”.
Tampoc es pot deslligar l’esport de la identitat nacional, però allò més fonamental és copsar la instrumentalització a base d’emotivitat. És a dir, com s’utilitza interessadament el patriotisme (per distreure i confrontar entre ells els espectadors/consumidors rivals) amb finalitats purament econòmiques. A ningú se li escapa que, al marge de les qüestions polítiques i identitàries (que sempre van bé per entretenir els públics), l’arribada del neonacionalisme espanyol –presumptament més plural, modern i amb major capacitat de consens– ve de la mà d’una potent campanya comercial i publicitària que mou molts diners.
La Roja convertida en una mercaderia per al consum, on no hi manca el sentimentalisme. El filòsof Michel Lacroix (2005) defineix aquest tipus de fenòmens com a “catedrals emocionals”: els mitjans com a creadors d’“emocions compartides”, en l’actual era audiovisual. Així doncs, qualsevol esdeveniment esportiu provoca a través de la difusió mediàtica un efecte d’“hiperemotivitat de l’opinió pública”, una espècie de “còlera de masses” o “deliri col·lectiu”. Al mateix temps, l’espectador postmodern, cada cop persegueix experimentar sensacions més impactants, o talment com qualifica Lacroix, “una bulímia de sensacions fortes”.
En termes de propaganda, perquè aquesta sigui realment efectiva, a part de recórrer a les incitacions emocionals, també acudeix a la repetició constant d’eslògans. Quines són les regles clàssiques de la propaganda? De forma resumida en destacaríem les següents:
- Simplificació dels esdeveniments.
- Creació de l'enemic únic enfront la contrafigura del bo.
- Alta accessibilitat per a la comprensió dels missatges.
- Exageració i desinformació.
- Orquestració (organització i planificació dels missatges).
- Transfusió (estimular l'auditori, guanyar-se la simpatia d'aquest i fer disminuir les seves defenses de reacció).
- Unanimitat i contagi (generar cohesió i consens social).
A tall conclusiu, per a molts opinadors, l’onada espanyolista i el fervor patriòtic que la victòria de la selecció de futbol va despertar per terres catalanes, durant els anys 2008-2010, pot qualificar-se de febrada passatgera. Passatgera per l’acceleració vertiginosa dels esdeveniments –sobretot a Catalunya– i els canvis polítics i socials que la crisi econòmica ha desencadenat. El temps ho dirà, ja que tal com planteja el sociòleg Ulrich Beck (1998) vivim en una societat del risc. Una societat mòbil generadora d’incerteses on les coses i les idees semblen volàtils. Estem, doncs, immersos en una era on es prioritza la denominada obsolescència programada (productes o pensaments fabricats per no durar). O dit d’una altra manera i, parafrasejant Zygmunt Bauman (2007), relacions i valors líquids.
Per saber-ne més:
BAUMAN, Z. (2007). Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. Madrid: Fondo de Cultura Económica de España.
BECK, U. (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós..
FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA (2009). Anuari de l’opinió publicada 2008 (dir. Salvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política.
LACROIX, M. (2005). El culte a l’emoció. Atrapats en un món d’emocions sense sentiments. Barcelona: Edicions La Campana.
SEGURA, A. (coord.). (2003). Mirades sobre Euskadi. Claus per facilitar el diàleg. Pòrtic: Barcelona.
VAN DIJK, T.A. (1990). Análisis del discurso. Barcelona: Editorial Paidós.
Citació recomanada
CABEZAS, Sílvia. #LaRojaSÍpuede: esport, política i marxandatge transversal (II). COMeIN [en línia], juliol 2014, núm. 35. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n35.1450
