Enguany la ràpida eliminació de la selecció espanyola en el Mundial del Brasil contrasta amb l’eufòria despertada pels seus triomfs en les passades Eurocopes de futbol de 2008 i 2012, com també en el Mundial de Sud-àfrica de 2010. En aquells moments es parlava de la victòria incontestable del millor equip, però el present ha capgirat la percepció de la realitat. Si bé la gesta futbolística d’anys enrere va posar sobre la taula la relació directa entre l’esport i l’aparició d’un neonacionalisme espanyol (atractiu per a alguns sectors catalans), avui en dia, a casa nostra l’escena política és radicalment oposada.
La penjada a molts balcons, d’arreu del territori català –sobretot a Barcelona–, de banderes espanyoles proselecció (batejada aquesta sota el nom de La Roja), ha estat substituïda, en pocs anys, per les estelades a favor del procés sobiranista de transició nacional. Molts han estat els canvis que hem viscut en un temps rècord i, en ocasions, esquizofrènic. L’origen d’aquestes transformacions rau en la crisi econòmica i la consegüent irrupció del Moviment dels Indignats (2011) i l’auge de l’independentisme. En part, el lema “Sí, se puede” de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) ha inspirat el nou sobrenom de la selecció, amb l’etiqueta #LaRojaSÍpuede (Telecinco/ Cuatro, Mediaset España, 2014). Es tracta d’una usurpació o assimilació per part del poder, que desposseeix de contingut la reivindicació associada a aquesta consigna, amb l’objectiu de desactivar la protesta. El vell recurs d’apoderament emprat per la cultura dominant de símbols crítics amb l’statu quo pretén desvirtuar-los, banalitzar-los i deixar-los nus de càrrega ideològica subversiva.
Ens trobem davant, per tant, d’una campanya de màrqueting que –com era d’esperar– és oportunista. Fa anys, el canvi d’imatge de la selecció s’apropiava de l’expressió la roja amb un significat diferent: per una banda, els publicistes volien jugar amb l’associació del logo Espanya amb el color vermell i, per l’altra, diluir de l’imaginari col·lectiu l’etiqueta de rojo/a, usada de manera estigmatitzadora contra els militants comunistes, durant els períodes de la Guerra Civil –per part del bàndol nacional– i el franquisme. En tot cas, els artífexs d’aquesta imatge renovada perseguien l’exaltació d’un nou patriotisme, el denominat per alguns experts com a patriotisme democràtic.
Un patriotisme democràtic presentat a l’opinió pública com el nou orgull nacional, que esvaeix els tòpics referits a l’adhesió o animadversió catalana en relació amb les seleccions estatals. Els seus impulsors busquen identificar la selecció amb una realitat plural i diversa de la societat espanyola. La pretesa renovació del nacionalisme hegemònic vol ser ideològicament transversal: deixar de ser patrimoni de la dreta, fent més visible el nacionalisme d’esquerra. La simbologia de la marea roja ven virtuts inclusives. Per això, l’any 2008, l’èxit de La Roja va esdevenir inconscientment a casa nostra l’excusa o l’escletxa perquè aflorés l’espanyolisme català sense complexos. En aquells moments es va voler interpretar com un bany de realisme per a molts catalans.
Però, per què La Roja va despertar tantes simpaties? ¿Els progres audiovisuals han inventat el patriotisme de La Roja, tal com algunes veus han insinuat? Aquesta explosió d’alegria viscuda a Catalunya el 2008, ¿posà de manifest, per tant, una realitat social inesperada? L’assessor de comunicació Antoni Gutiérrez-Rubí ens proporciona algunes claus en el seu article “La moda de la bandera vermella” (2008). En definitiva, s’ha volgut crear una marca d’Espanya de bon rotllo, allunyada dels greuges històrics del nacionalisme espanyol o de l’herència franquista. No obstant, aquesta operació de maquillatge traspua nacionalisme inconscient espanyol. Per a l’escriptor i periodista Javier Ortiz Estévez (2003), el nacionalisme inconscient és aquell que gaudeix de superioritat i hegemonia, i per això, sovint no es percep o identifica com a tal.
En el cas futbolístic, com ja sabem, s’hi barregen sentiments, afició i política. El nacionalisme s’infiltra dins l’esport però, al mateix temps, la simbologia esportiva s’incorpora –ara més que mai– en la litúrgia política. Mostra d’això és quan els manifestants a favor de la independència de Catalunya o els partidaris de la unitat d’Espanya s’embolcallen respectivament amb les seves banderes, imitant el comportament dels aficionats al futbol. Uns i altres amb la bandera lligada al coll. Cadascú amb el seu equip: unionistes versus independentistes. Per al lingüista Teun A. van Dijk, a “El análisis crítico del discurso” (1999), es tracta d’una estratègia de polarització, les opinions s’organitzen en funció d’una pauta ideològica que contraposa el propi grup amb els grups aliens: Nosaltres contra Ells. Polarització definida com a auto-presentació positiva i presentació negativa de l’altre.
Per saber-ne més:
BAUMAN, Z. (2007). Amor líquido: Acerca de la fragilidad de los vínculos humanos. Madrid: Fondo de Cultura Económica de España.
BECK, U. (1998). La sociedad del riesgo. Hacia una nueva modernidad. Barcelona: Paidós.
FUNDACIÓ CENTRE DE DOCUMENTACIÓ POLÍTICA (2009). Anuari de l’opinió publicada 2008 (dir. Salvador Cardús). Barcelona: Fundació Centre de Documentació Política.
LACROIX, M. (2005). El culte a l’emoció. Atrapats en un món d’emocions sense sentiments. Barcelona: Edicions La Campana.
Citació recomanada
CABEZAS, Sílvia. #LaRojaSÍpuede: esport, política i marxandatge transversal (I). COMeIN [en línia], juliol 2014, núm. 35. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n35.1449
