Número 39 (desembre de 2014)
Entre el dret a l’oblit i el rastre informatiu
Silvia Martínez Martínez

El passat 13 de maig de 2014, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va fixar precedent a l’interpretar que el gestor d’un motor de cerca està obligat a eliminar els enllaços oferts en la llista de resultats que remeten a informacions referides a particulars, sempre que aquests puguin causar-los perjudici a la seva privacitat i no resultin pertinents. Des de llavors, l’anomenat dret a l’oblit s’ha convertit en font de les més variades controvèrsies atès que la seva aplicació pot entrar en conflicte amb altres drets, entre ells el de la informació. En la societat actual, on els cercadors canalitzen gran part del tràfic i faciliten l’accés als continguts, determinar quin dret preval pot significar que una notícia deixi petjada o es dilueixi en el mar de continguts. 

La sentència del TJUE, en la què es reconeixia la responsabilitat de la filial a Espanya del principal cercador d’Internet (Google Spain, S.L.) sobre el tractament de dades personals, ha suposat un pas endavant en la consolidació del dret a l’oblit. Per entendre la dimensió d’aquest dret, que impacta de manera clara en la gestió i atenció del que es coneix com a reputació en línia, no és possible recórrer a una norma o doctrina en concret. Aquest aborda, entre altres variades qüestiones -degut a la seva naturalesa transversal-, aspectes relatius a la protecció de dades personals, de l’honor, de la intimitat i de la pròpia imatge. Per això, no és d’estranyar que recentment l’Agència Estatal del Butlletí Oficial de l’Estat hagi publicat el Código del Derecho al Olvido, que no és sinó un compendi de normes afectades o vinculades a aquest. Per entendre-ho d’una manera senzilla, segons defineix la professora De Terwangne en l’article “Privadesa a Internet i el dret a ser oblidat/dret a l'oblit”, aquest consisteix en “el dret de les persones físiques a fer que s’esborri la informació sobre elles després d’un període de temps determinat”.

 

Després de la decisió adoptada pel TJUE, a partir de la qual un usuari pot sol·licitar que s’eliminin enllaços mostrats a l’introduir en un cercador consultes que incloguin el seu nom, Google va publicar un formulari de sol·licitud de retirada de resultats. Des que s’iniciés aquest procés de peticions el 29 de maig de 2014, i fins a les dades actualitzades del 25 de novembre d’aquest mateix any en l’informe que presenta la companyia s’havien rebut 174.226 sol·licituds i el cercador havia avaluat un total de 602.479 URL. Segons aquest document, i com es podia esperar donat el volum de missatges i dades que es processen en els social media, entre els llocs més afectats figuren direccions procedents d’espais com Facebook o YouTube.

 

Portals de notícies i mitjans d’informació també han rebut la comunicació per part del cercador anunciant-los que alguns dels enllaços que remetien a continguts per ells publicats serien eliminats. Això ha generat una multitud de comentaris i crítiques en tant que la mesura pot ser vista com una limitació al dret a la informació. En aquest sentit, cal assenyalar que la pròpia sentència del TJUE recorda que l’interès públic pot justificar la ingerència en el dret fonamental de l’individu i, per consegüent, que prevalgui el dret d’accés a la informació. En ella, a més a més, se cita expressament l’article 9 de la Directiva 95/46/CE del Parlament Europeu i del Consell que reconeix la col·lisió entre el degut tractament de les dades personals i la llibertat d’expressió. En ell s’indica: “En lo referente al tratamiento de datos personales con fines exclusivamente periodísticos o de expresión artística o literaria, los Estados miembros establecerán (…) exenciones y excepciones sólo en la medida en que resulten necesarias para conciliar el derecho a la intimidad con las normas que rigen la libertad de expresión”.

 

En l’actualitat es dóna així la paradoxa que es pugui mantenir en l’arxiu del mitjà una notícia, però s’elimini l’accés a ella des de la llista de resultats d’un cercador. En el context digital, això pot significar que es perdi la pista de la notícia (al reduir la seva visibilitat i accés o recuperació) i la connexió entre els protagonistes i el fet informatiu. En conseqüència, junt amb estratègies de posicionament SEO o tàctiques comunicatives de millora de la reputació digital, no és d’estranyar que proliferin pràctiques de neteja del rastre en cercadors. Una activitat que no és nova perquè ja es venia practicant gràcies al denominat estàndard d’exclusió de robots, o arxiu robot.txt, que alguna web havia anat desenvolupant.

 

Per afegir un element més de controvèrsia a la situació, el procés iniciat per Google per mitjà de l’aplicatiu obert per a sol·licitar l’eliminació de resultats converteix el buscador en jutge i part. Encara que s’indica que el procés s’inicia amb la resolució de la sentència del TJUE, tal com s’afirma en el formulari, serà Google qui “realizará una ponderación entre los derechos de privacidad de los usuarios y el derecho del público a conocer y distribuir información”. Un ciutadà sempre podrà reclamar davant d’òrgans judicials si Google rebutja la seva sol·licitud i considera que amb això trenca el seu dret però, en el cas contrari, sembla més difícil fer seguiment de tots els enllaços eliminats i exigir que es torni a oferir el resultat al·legant que aquest respon a un interès públic.

 

Precisament per això, alguns llocs s’han encarregat d’anunciar, criticar o recopilar els enllaços que el cercador està suprimint en els últims mesos. Exemple d’aquestes reaccions és el Transparency Report fet públic per la Fundació Wikimedia o el desacord públic manifestat pel diari Que.es després de rebre l’avís que tres informacions que al·ludien a un procés judicial en què estaven implicats integrants del comando Biscaia d’ETA serien suprimits dels resultats de cerca de Google. I mentre que uns inicien la seva batalla particular contra el procés, altres veus sol·liciten que el dret a l’oblit pugui fer-se extensible i s’apliqui no sols als dominis europeus dels motors de cerca.

 

Amb tot això, al conflicte entre el dret a l’oblit i el rastre informatiu encara li resta molt a dir.

 

mitjans socials;  periodisme;  polítiques comunicatives;  règim jurídic de la comunicació; 
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???