Número 41 (febrer de 2015)
Davant l'auge de la feminitat mediàtica, on queda el feminisme?
Meritxell Esquirol

No és estrany veure com les dones tenim papers cada vegada més rellevants a la ficció televisiva i a les narracions cinematogràfiques, de la mateixa manera que des de la indústria de l’oci i l’entreteniment s’ofereixen productes pensats i distribuïts estratègicament per als públics femenins. Així doncs, en un primer cop d’ull, podem pensar que estem d’enhorabona.

En l’actualitat ens trobem amb propostes que parlen d’una feminitat poderosa, no depenent, i capaç de decidir sobre la seva sexualitat. Si en la dècada dels noranta, Bridget Jones, Ally McBeal i les protagonistes de Sex and the City eren les grans heroïnes de la ficció, representants de la nova feminitat, avui, les protagonistes de The Twilight Saga, Fifty Shades of Grey i Girls són exemples que fan visible què implica ser dona avui en dia i les múltiples dificultats amb les què la feminitat s’enfronta per definir-se com a autònoma, lliure i capaç, encara que sigui d’una manera contradictòria.

 

Per tant, sembla que l’emprenedoria femenina ja forma part de l’agenda cultural mainstream, normalitzant la nostra representació. I encara més, sembla que consumir aquest tipus de productes suposi un abans i un després en les pràctiques de consum femenines, ja que avui podem consumir sexe i parlar de diferents “qüestions femenines” sense prejudicis i sense demanar disculpes. D’alguna manera, així ho explica l’èxit enorme que aquests exemples han obtingut a nivell comercial.

 

En termes generals, no s’ha d’oblidar que només dues dècades enrere les dones poderoses tendien a ser castigades a les grans pantalles, tot reforçant l’estereotip de la femme fatale, o que només podíem fer visibles els nostres sentiments a la llum d’una narració melodramàtica, en la qual el patiment i la dependència emocional eren ingredients indispensables. Per tant, sembla que, d’alguna manera, aquells reclams feministes per la vivència lliure del propi cos i de les pròpies biografies, que volien deslligar-se de la dominació masculina, s’hagin acomplert. Al menys, des del punt de vista de la representació.

 

No obstant això, cal preguntar-se si aquest nou imaginari que ens interpel·la, realment es permet parlar d’una representació mediàtica que resolgui, o que almenys permeti reflexionar sobre la igualtat de les dones en la societat. ¿És la protagonista de The Twilight Saga responsable de les seves decisions o es troba encara emmarcada en una lluita de poder i dependència, en un triangle amorós entre dos homes dominants i protectors? ¿Les seves decisions es basen en una lluita d’igualtat o opta per viure una feminitat tradicional on els valors de la família i del matrimoni són els que dirigeixen el seu rumb? ¿És la protagonista de Fifty Shades of Grey qui decideix la vivència d’una sexualitat lliure i alternativa als estàndards romàntics o s’emmotlla a un clixé sexual hetero-normativitzat i encara avui dirigit a la mirada i gustos masculins? ¿El seu relat aconsegueix fugir d’un clixé romàntic tradicional pautat pel control que Grey exerceix sobre ella? ¿Fins a quin punt les protagonistes de Girls, representades d’una manera histriònica, són feminitats en crisi o es troben emmarcades en un discurs modern i comercial com ho és el hipster, que no reconeixen l’herència d’una lluita feminista que les ha permès ser qui són i, per tant, fer visible que la qüestió femenina és un fet que encara avui s’ha de resoldre?

 

I és que l’imaginari femení contemporani, tot i que divers i complex, tendeix a no fer-se preguntes. Les dones són representades com a persones lliures i autònomes, és veritat. No obstant, encara avui tendeixen a ser narrades des d’una posició melodramàtica des de la que retornen a la feminitat tradicional d’una manera voluntària. Encara avui l’hiper-sexualització dels seus cossos i conductes segueix sent la millor carta de presentació i acceptació social. I avui, moltes vegades, es decideix representar les dones a partir d’una acomodació a un discurs neutralitzador, que eviti fer-les problemàtiques. Des de l’imaginari institucional no es tendeix a reconèixer que les dones s’han d’enfrontar a qüestions de desigualtat, encara avui vigents. Parlem, per exemple, de la dominació masculina, del control social sobre els cossos i la sexualitat femenina, de la desigualtat d’accés a oportunitats i de la violència masclista, entre d’altres qüestions.

 

I és que, des de la indústria, ser crítics amb la qüestió femenina suposa tot un problema. D’una banda, perquè cal assegurar-se l’acompliment d’un circuit comercial de gran èxit. I el sentiment dissident o contracultural cada vegada es troba més diluït a favor de potenciar un sentiment d’inclusió basat en una relació comercial, i d’accés i participació sociocultural. D’altra banda, perquè el feminisme i les seves interrogacions sobre les desigualtats necessiten ser diluïdes: per vendre i promocionar el sentiment d’emprenedoria a partir del qual les persones avui ens hem de guanyar la vida, les desigualtats resulten ser un tema menor, una qüestió circumstancial o un problema personal. Contràriament, fer visible l’experiència de la dificultat o la responsabilitat social ens convidaria, lliurement, a fer front al sistema.

 

gènere;  cinema;  televisió; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???