Any 1359: el rei Pere el Cerimoniós convoca la Cort de Cervera per fer front a la invasió de les tropes castellanes de Pere el Cruel i es nomena Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona, primer president de la Generalitat de Catalunya. La pesta negra i les batalles van marcar el seu mandat. Any 2010: Artur Mas esdevé el 129è. president del sistema institucional d’autogovern en un context de crisis plurals, ‘cruïlles’ polítiques i... metàfores discursives.
Berenguer de Cruïlles va ser un ferm defensor de la Inquisició i els historiadors el consideren un home enèrgic, bon diplomàtic i lluitador contra la corrupció. No es tracta aquí de fer un paral·lelisme amb la figura política de l’actual president en funcions, però passen els anys, passen els segles, i creix l’interès per l’anàlisi dels perfils protagonistes de la història d’un país. Sobre la tasca del primer dels presidents només se’n conserven 85 documents, mentre que de l’actual en disposem en quantitats ingents i en tots els formats.
Si en un article anterior em referia a la “cosificació” del discurs polític del president del Govern espanyol, és un bon moment (ara que no sabem si Mas continuarà com 129è. president) per analitzar el seu metafòric estil de comunicació (en clau pòstuma o d’homenatge, en aquest matís qui llegeix escull).
Ja en el seu discurs d’investidura, el 20 de desembre de 2010, va emprar una metàfora marinera de bon començament:
“Sento un profund agraïment per totes les persones que durant tots aquests anys m’han ajudat a mantenir el rumb de la nostra navegació”.
I cap al final ho va arrodonir amb una declaració d’intencions la mar de poètica:
“Malgrat els forts cops de vent i de mar que han fet escorar i alguns cops embarrancar el vaixell de la nostra història, la vitalitat del catalanisme ha proporcionat a la gent una brúixola i un mapa molt valuosos. Ara ens toca a nosaltres, dones i homes de començaments del segle XXI, de fer servir la brúixola amb encert i tornar a mirar el mapa per avançar. I començar una nova singladura, aprofitant els vents favorables que puguem trobar”.
Per bé que el discurs oral (que provenia en aquest cas del llenguatge escrit més solemne) era prou impactant, en paral·lel es va publicar una fotografia que ancorava en la retina de la ciutadania la idea del Mas capità del vaixell que és Catalunya.
Assegut al darrera del cotxe oficial, duia cap al despatx presidencial un timó, regal d’un modelista naval de Premià de Mar, amb la inscripció "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra". La fotografia pertany al seguiment que li va fer Eddy Kelele per a El Periódico entre el 4 de novembre de 2010 i el 8 de gener de 2011. I no es van fer esperar les referències familiars al veler la Sebastiana del besavi Mas.
Segons el professor Francisco José Sánchez García, de la Universitat de Granada, la metàfora és el recurs retòric més habitual en el discurs polític. En un estudi que fa sobre els Debats de l’Estat de la Nació, s’apunta que l’ús de la retòrica en política obeeix a dues finalitats: una d’estètica i una de didàctica. Es tracta de fer comprensibles els afers de la vida pública als ciutadans i tractar de convèncer de la veracitat d’una postura. Si això es fa oralment i es reforça visualment, amb coherència, i a més a més es manté al llarg del temps, la potència de la narració cala com el fred humit en els ossos dels mariners.
Certament, aquest discurs metafòric del president s’ha mantingut des de llavors, i s’ha assumit com una realitat inevitable, com s’assumeix una piga de naixement o una de les ‘coses’ de Rajoy. Per posar un exemple, el 27 de setembre de 2014, dia de la signatura del decret de convocatòria de la consulta del 9-N, la periodista Mònica Terribas l’interpel·lava així després d’una argumentació retòrica en torn dels velers que es queden sense motor i han de desplegar les veles per mantenir el rumb:
“Molt bé, m’ho vol traduir, si us plau? Avui m’he promès a mi mateixa que no el deixaria fer ni una metàfora i ja me n’ha colat una i no portem ni un quart d’hora”.
Mentre la periodista deia això, el realitzador havia incorporat en pantalla una fotografia del president en el seu despatx. I allà era el timó, inevitable, previsible.
Tenir un discurs propi també té riscos, com que el dinamitin els contrincants: coneixen bé el terreny i saben com atacar-lo amb les mateixes armes (metafòriques). “Mas ha perdut el timó de la política catalana i del seu propi partit”, va afirmar, per exemple, el passat mes de juny l’aleshores presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho. Tanmateix, no tots els contrincants dominen l’ús de les metàfores estructurals (aquelles que plantegen un concepte en termes d’un altre) com ho fa el president Mas, que ha demostrat destresa amb metàfores futbolístiques (“el partit que tinc al cap avui és un altre”), botàniques (“les canyes de bambú –com Catalunya– no es trenquen, es van inclinant, inclinant, inclinant, però arriba un moment en què es redrecen”), decoratives (“Catalunya és una fina porcellana que, manipulada sense tacte, pot caure i trencar-se”), ferroviàries (“no vull un xoc de trens, però no ens podem quedar a la via morta”), etc.
Abans d’arribar a la Presidència, va utilitzar recurrentment el desert com una fèrtil analogia dels set anys en què el seu partit va estar en l’oposició (“una travessia sense camells ni cantimplora”). Caldrà seguir amb atenció com deriva el seu discurs en funció del camí que esculli en la cruïlla que planteja la CUP: si s’avé a despenjar el timó del despatx presidencial o si es consolida com el capità que ha de dirigir un país cap a Ítaca.
Citació recomanada
SIVERA, Sílvia. Les metàfores del president (en funcions). COMeIN [en línia], octubre 2015, núm. 48. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n48.1568
