Número 49 (novembre de 2015)
El lloc que li correspon a la memòria
Silvia Martínez Martínez

Una sentència recent del Tribunal Suprem espanyol ha tornat a posar d’actualitat el debat en torn al dret a l’oblit i, en concret, quan aquest entra en conflicte amb altres drets fonamentals, com el relatiu a la llibertat d’informació. La resolució suposa un avanç en la consolidació d’una jurisprudència iniciada amb el famós precedent que va establir el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en el cas Google Spain S.L. contra l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Si la decisió del TJUE afavoria l’eliminació del rastre que una informació deixa a internet quan és indexada per un motor de cerca, ara la justícia espanyola permet aprofundir una mica més sobre l’espai que li pertoca a la memòria informativa en l’entorn digital.

El conegut com a dret a l’oblit no és sinó el resultat d’aplicar un compendi de diferents drets i normatives que inclouen, entre d’altres, el dret a l’honor, la intimidat i la pròpia imatge o el reglament relatiu a la protecció de dades personals. A causa de la seva complexitat, l’Agència Estatal del Butlletí Oficial de l’Estat no solament es va veure en la necessitat de publicar el denominat Código del Derecho al Olvido, sinó que l’ha de mantenir en revisió i actualització constant. En ell es recullen apartats concrets de les diferents lleis i normes implicades o que tenen cabuda sota el seu gran paraigua. Però per entendre de manera simplificada el seu abast, només cal saber que la seva finalitat és garantir o defensar la possibilitat d’eliminar aquells continguts referits a una persona física. Això suposa poder esborrar la petjada que aquests puguin deixar amb el transcurs del temps. El conflicte sorgeix quan l’exercici d’aquest dret entra en conflicte amb altres com, per exemple, el de la llibertat d’expressió o informació.

 

La sentència del TJUE de 13 de maig de 2014, que ha obligat al principal cercador d’internet a esborrar de la llista de resultats els enllaços que remetin a informacions de particulars quan aquestes afectin la seva privacitat o no siguin pertinents, tal i com ja vam explicar en un article anterior de COMeIN, explicava l’existència de supòsits que poden justificar la intromissió en els drets de l’individu. Així recorda que la mateixa Directiva 95/46/CE del Parlamento Europeo y del Consejo sobre el tractament de dades personals assenyala que, en els casos en que aquestes es facin servir amb finalitat periodística, els estats membres poden establir “exempcions i excepcions” per conciliar drets personals amb l’exercici de la llibertat d’expressió. Si es pensa per un instant en la pròpia naturalesa, dinàmica i funció social del periodisme, sembla més que lògic que la directiva hagi apuntat aquest punt de singularitat que, en qualsevol cas, tampoc significa que s’entengui com a absoluta o com una via per deixar la porta oberta al “tot val”. No obstant això, cada país ha determinat com i en quin grau permetre aquesta excepcionalitat. En el punt 6 de la primera part de l’informe Analysis and impact study on the implementation of Directive EC 95/46 in Member States s’esmenta la diversitat continguda en les diferents normatives dels estats membres a propòsit de l’establiment d’aquestes exempcions que deriven en el reconeixement d’una major o menor preeminència a la llibertat d’expressió. 

 

En aquest punt també cal mencionar els avanços en la proposta europea de creació d’un Reglamento General de Protección de Datos (RGPD) que pretén actualitzar la Directiva del 95. En ell, amb el redactat que inclou l’orientació general aprovada recentment pel Consell, s’inclou un article, el 17, que es dedica a regular el “dret a la supressió i a l’oblit”. En aquest article també se citen supòsits en els què aquest pot no ser aplicat, per exemple “per a exercir el dret a la llibertat d’expressió i informació”. 

 

En qualsevol cas, i malgrat les excepcions que pugui contenir o detallar la normativa, la justícia s’està veient en la necessitat de valorar i decidir què preval en aquells casos en què dos o més drets entren en conflicte. La jurisprudència espanyola ja ha hagut que pronunciar-se en distintes ocasions sobre aquests supòsits en litigi. A començaments d’aquest any un comunicat del Poder Judicial anunciava la notificació de les primeres sentències per part de l’Audiència Nacional a partir de les quals “estableix els criteris per reconèixer ‘el dret a l’oblit’”. A finals d’abril de 2015, quasi un any després de la famosa sentència del TJUE en el cas Google Spain, tal i com recollia Europa Press, l’Audiència Nacional ja havia dictat “72 sentències sobre el dret a l’oblit”. 

 

La recent decisió adoptada per la Sala Civil del Tribunal Suprem, sentència 545/2015, ha vingut a consolidar alguns dels criteris aplicats i ha permès aprofundir en altres aspectes interessants. A aquest respecte, entre els fonaments de dret als què apel·la la sentència, l’apartat sisè fa menció específica al tractament de les dades personals en les hemeroteques digitals. En aquest punt, s’assenyala el paper transcendental del factor temps ja que, si en un primer moment el tractament de les dades podria ser adequat per a una determinada finalitat, això pot canviar amb el pas dels anys. D’altra banda, també recorda les paraules del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) que considera que les “hemerotecas digitales entran en el ámbito de la protección del artículo 10 del convenio Europeo de los derechos y de las libertades fundamentales”. Així, cita algunes sentències del TEDH (per exemple, el cas Times Newspapers Ltd vs. Regne Unit) en les què se subratlla el valor històric d’aquests arxius informatius alhora que es considera que aquests representen una funció “secundària” respecte a la principal labor de la premsa de ser font d’informació actual. 

 

La sentència del Tribunal Suprem, després de valorar tots els aspectes que confluïen en la situació concreta que se li presentava, reconeix en aquest cas la protecció a les hemeroteques i el perjudici desmesurat que suposaria suprimir les dades sol·licitades en informacions arxivades en elles. Així mateix, limita la difusió d’aquestes dades al condemnar Ediciones El País, l’empresa involucrada en aquest assumpte, a adoptar aquelles mesures que impedeixin que la informació sigui indexada o es pugui rastrejar i oferir entre els resultats de motors de cerca globals externs. No obstant, el Tribunal Suprem no limita que la notícia pugui ser recuperada des del cercador intern de l’hemeroteca del mitjà. Això ho justifica així: 

 

“El riesgo para los derechos de la personalidad de las personas afectadas por la información guardada en la hemeroteca digital no radica tanto en que la información sea accesible a través del motor de búsqueda interno del sitio web en que se encuentra alojada, pues se trata de una búsqueda comparable a la que efectuaban quienes acudían a la viejas hemerotecas en papel, como en la multiplicidad de la publicidad que generan los motores de búsqueda de Internet”. 

 

Com s’ha vist, la decisió del Tribunal Suprem contribueix a reconèixer el valor de les hemeroteques digitals, però redueix la difusió dels seus arxius al delimitar l’abast i lloc que li correspon a la memòria.

 

règim jurídic de la comunicació;  gestió de la informació;  periodisme; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???