Enmig d’un panorama cultural incert en relació al futur del cinema, una cosa sí sembla clara: el cinema -o si més no un cert tipus de cinema- ha retornat com a experiència social i compartida, trobant un camí alternatiu al de la despersonalització de les multisales o les opcions estrictament ‘espectacularitzants’ com el 3D. Així han sorgit iniciatives d’èxit, com cinemes amb programació especialitzada orientada a la creació d’una base de públic entusiasta, serveis de projecció en sales a demanda i la revitalització del cinema a l’aire lliure o a espais singulars. A això se suma una tendència emergent que va un pas més enllà: el cinema com a esdeveniment immersiu en directe, com Secret Cinema a Londres o Cine Imersão a Sao Paulo, els quals han recreat escenaris i moments històrics de pel·lícules com Back To The Future o The Empire Strikes Back per a ser viscudes pel públic.
En el moment d’escriure aquestes línies, em trobo en plena bogeria prèvia a l’arribada de l’esdeveniment cinematogràfic de l’any a tota la galàxia i tot just quan ens hem pogut recuperar de l’omnipresent bogeria vinculada al trentè aniversari d’una de les pel·lícules més populars i estimades a tots els temps. Com apuntava fa uns mesos en un altre article a la revista COMeIN, el 2015 haurà estat un any marcat per un seguit de retorns, efemèrides o anuncis històrics relacionats amb ‘propietats’ clau en el nostre imaginari cinematogràfic i televisiu, com Star Wars, Twin Peaks, X-Files, Mad Max, Star Trek o Back To The Future. En paral·lel, triomfen les sales amb programació especialitzada i orientades a la fidelització d’un públic entusiasta com Phenomena, el Texas o Zumzeig a Barcelona; plataformes per a l’organització de projeccions cinematogràfiques sota demanda com Screen.ly o la revitalització del cinema a l’aire lliure amb experiències com Moonlight Cinema a Gran Canària, Cine de Cibeles a Madrid o el Cinema Lliure a la platja de Sant Sebastià a Barcelona. En alguns d’aquests casos, les possibilitats de projecció a l’aire lliure es simplifiquen a través de solucions senzillament brillants com les pantalles pop-up (la versió cinematogràfica del castell inflable) i són una palanca clau.
Però hi ha qui ha donat un pas més. És el cas de Secret Cinema a Londres, una organització fundada per Fabien Riggall: a banda d’organitzar projeccions ambulants -com per exemple la del passat mes de setembre per a un campament de refugiats sirians a Calais, França-, l’especialitat de Secret Cinema és la de reconstruir escenaris de la història del cinema i, a partir d’aquí, dissenyar una experiència immersiva on el públic entra a formar part de l’univers de la pel·lícula, esdevenint la projecció un element complementari. Secret Cinema ha muntat escenaris i esdeveniments de diferents dimensions a múltiples espais, tot i que la seva notorietat prové de l'orquestració de grans escenografies en llocs que a vegades són literalment ‘secrets’ (la propera sèrie d’esdeveniments programats que tindran lloc durant vint dies de febrer de 2016 rep com a títol “Tell no one” i en les entrades no s’indica ni el contingut ni la ubicació, només que tindrà lloc en algun lloc de la Zona 2 de Londres). Les experiències més populars fins el moment han estat les dedicades a Back To The Future i The Empire Strikes Back. Inspirant-se en Secret Cinema, Fabio Hofnik, des de Sao Paolo, ha impulsat la iniciativa Cine Imersão, que recentment va reproduir el famós ball de l’Encantament Sota el Mar de Back To The Future, mentre prepara noves reconstruccions. Altres iniciatives similars s’han experimentat a d’altres països, com EUA, Canadà, Austràlia, Noruega, Polònia o Rússia.
Aquestes iniciatives no estan exemptes de complicacions i, fins i tot, polèmiques. En primer lloc, el cost i la complexitat tècnica associades són molt elevades. De fet, Secret Cinema va ser objecte de moltes crítiques a finals de 2014 quan va haver de cancel·lar, sense massa explicacions, la première prevista del seu espectacle al voltant de Back To The Future, la qual cosa es va convertir en una crisi de reputació. D’altra banda, el ventall de pel·lícules que demanen més clarament ser objecte d’aquest tipus d’experiències són força limitades, reforçant la identificació de l’imaginari cinematogràfic amb un cert tipus de pel·lícules, habitualment de gran espectacle, més susceptibles de ser ‘expandides’ d’una forma o d’altra, deixant-ne de banda d’altres.
És també cert que el cinema a l’aire lliure és tan antic -tirant curt- com els drive-in dels cinquanta i seixanta, mentre que reimaginar i escenificar en la vida real escenes clau de pel·lícules conegudes ens porta als inicis del cinema com a art popular o, si més no, a les atraccions immersives dels parcs d’atraccions, per no parlar d'iniciatives artístiques o fins i tot el cinema karaoke i performatiu que tan popular es va arribar fer al voltant de pel·lícules com The Rocky Horror Picture Show. El més interessant d’aquesta revitalització és veure-ho com una extensió lògica i ambiciosa d’un procés més ampli de revitalitzar el cinema com a espectacle sorgit en espais molt més oberts i propers als públics. I alhora el desig nostàlgic, per part d’un cert tipus de públic, de retrobar-se amb elements clau de la cultura popular, en noves extensions narratives que facin justícia a l’original (el que ha sabut explotar molt bé J. J. Abrams en les seves incursions en les franquícies clau de la ciència-ficció com Star Trek i Star Wars) o bé amb els propis originals, això sí, en versions recuperades en tot el seu esplendor sensorial, no només de la pel·lícula, sinó de l’entorn on té lloc la projecció. Un pas just abans d’aconseguir que, com la Cecília a The Purple Rose of Cairo, entrem dins el món de la ficció a xerrar amb els personatges. Immersió, temps.
Per a saber-ne més:
Pàgina a Facebook de Cine Imersão.
“Secret Cinema host Pop-up cinema for refugees”, article al blog Open air cinemas.
“Revealed: what Secret Cinema’s ‘Empire Strikes Back’ is actually like”, article al blog de The Time Out London.
“Secret, immersive cinema is likely to change the future of film”, article a The Conversation.
“Secret Cinema: Why were Back to the Future screenings cancelled?”, article a Independent.
Vídeo “Back To The Future - Secret Cinema”.
Banda sonora:
Jeff Lynne’s Electric Light Orchestra. “Alone in the Universe” (2015)
Star Wars-The Force Awakens Soundtrack. Tràiler.
Citació recomanada
ROIG, Antoni. Dins i fora la pel·lícula: el cinema 'en viu' com a esdeveniment immersiu. COMeIN [en línia], desembre 2015, núm. 50. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n50.1586
