Número 61 (desembre de 2016)
Sci-Hub o la pirateria d'articles científics: quelcom continua sense rutllar
Alexandre López-Borrull

A voltes la vida és curiosa. Estic cercant en una molt maldestra base de dades. Teclejo un títol, tot recordant moments. Surt un resultat. Difícil de creure. Sí, el resultat és un article del 2004, relacionat amb els complexes de coordinació de la plata amb lligands de tipus tioamida. Sí, el resultat sóc jo. Per què estic més encuriosit que indignat? La base de dades és pirata. Per què em genera pensaments contraposats, sentint-me doblement utilitzat, per una banda per interessos contraposats, falsos defensors dels drets dels científics (obviant els deures) i, per l’altra, per editorials que em posen a mi com a víctima acadèmica d’una base de dades que lluita contra el sistema? Com cantava Muguruza, “hay algo aquí que va mal…” Anem a pams.  

 
 
 
 
 
 
 
 
Què és Sci-Hub? 
 
Sci-Hub és un lloc web per a cercar articles científics. Segurament és dels més matussers que recordo. La diferència respecte a SCOPUS, ISI Web of Science són “dos detallets”. A Sci-Hub els pots trobar a text complet i són continguts piratejats. Segons diuen, ara mateix es podrien cercar més de 58 milions d’articles.
 
La seva creadora, Alexandra Elbakyan, nascuda al Kazakhstan. Quan penses en el creador d’un lloc il·legal de continguts, la imatge et porta a Kim Dotcom, el creador de megaupload, però aquí parlem, en canvi, d’una jove estudiant que no tenia accés a tots els articles que considerava que necessitava per al seu dia a dia, que va tenir males experiències amb possibilitats de fer recerca a l’estranger i que tenia interessos entre les tecnologies de la informació i el transhumanisme. Ara mateix, com publicava Science (Bohannon, 2016a), es dedica a temes de neurociència i, mentrestant, gràcies als seus coneixements i contactes, va crear l’eina el 2011, però va ser el 2015 i 2016 quan es va donar a conèixer de forma més rellevant.
 
El cercador és molt primitiu, les opcions de cerca són una mínima caixeta. Evidentment, està més pensat per a localitzar un document ja conegut, que no pas per a cercar un conjunt d’articles o una bibliografia. Es pot cercar per títol, URL, DOI o PMID. El primer domini original fou Sci-Hub.org, que va ser tancat després de la primera demanda d’Elsevier i que ha anat caient contra el servidor. Ara, allotjat en diversos dominis mirall, sembla que és a Rússia, la qual cosa permet que encara sigui obert en no tenir les mateixes dinàmiques que si fos als Estats Units. És curiós com Rússia està últimament al darrere de les contrainsurgències informacionals (cas Snowden), per dir-ho d’alguna forma. 
 
Tal com explica Moya (2016) sembla que haurien aprofitat usuaris reals d’algunes universitats per a descarregar-se els milions d’articles que deu tenir. Molts d’aquests són compartits amb LibGen, i quan no són allà (i a la inversa) podria aprofitar perfils d’usuaris cedits per a buscar en els fons de les universitats que paguen l’accés a les revistes. Les quantitats són ingents, ara que parlem tothora de big data. En el judici que tingué lloc l’any passat, es parlava de pèrdues de 150.000$ per article. Recordem, més de 58 milions d’articles a disposició.
 
Qui l'empra?
 
Tal com es descriu en un bon article de Bohannon (2016b), el primer que cal saber abans de debatre sobre la utilitat i, sobretot, el significat de tot plegat, és conèixer les dades de qui l’empra. En el període de setembre del 2015 al febrer del 2016 es van descarregar 28 milions de documents. D’aquests, més de 2,6 milions de l’Iran, 3,4 milions de l’Índia i 4,4 de la Xina (per cert, el dataset és descarregable per a poder comprovar les dades). 
 
Podria semblar, però, que simplement parlem d’un fenomen associat a la fractura entre països desenvolupats i els qui hi van al darrera, però alguna cosa més significa. Mirem la figura següent d’una mapa interactiu on els punts indiquen des d’on es descarreguen els articles.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
En efecte, mirem el mapa d’Àfrica i el d’Europa. No tothom té accés al “primer món” als articles científics. Sí, fora de les universitats hi ha un món d’empreses sense centres de documentació potents que sovint poden necessitar aquesta eina. I, també, tal com diu l’article, podria passar que fins i tot científics que tenen accés als articles, trobin més senzill (a un clic) aconseguir l’article d’aquesta forma. Activisme contra les editorials o vida fàcil? difícil de destriar, a hores d’ara. Així, els Estats Units seria el cinquè país en nombre d’articles descarregats. En aquell estudi de fa sis mesos, l’article més descarregat “Full-scale modal wind turbine tests: comparing shaker excitation with wind excitation”, ho havia estat quasi 8.000 cops. 

Quines implicacions presenta per a un professional de la informació i pel moviment Open Access?
 
Per què no estan, doncs, els científics indignats reclamant les pèrdues i exigint a les universitats i les editorials que es respectin els seus drets? Per què no compten els científics quant estan deixant de guanyar per cada article descarregat? Doncs perquè, paradoxes de la vida acadèmica, els científics han hagut de pagar perquè es publiquin aquells articles. Sí, amb uns models de negoci rocambolescs, les editorials van dir que si es volia Accés Obert a la Ciència, perquè les lleis estatals, les convocatòries europees i d’altres ho exigien, aquesta havia d’anar a compte dels projectes de recerca. 
 
Recordo el cas de Napster, el primer servei P2P que servia, amb un servidor central, per a posar en contacte milions de persones que intercanviaven cançons (López i Oppenheim, 2004). En aquell cas, grups com Metallica eren qui presentaven, juntament amb les discogràfiques, les denúncies. També en el cas de megaupload, les denúncies contra Kim Dotcom venien de les productores. Primer, el so, després les pel·lícules i les sèries, i fins ara no ha arribat aquest sacseig al món dels pdf? no té sentit quan el retard en aquell cas anava lligat a les velocitats de descàrregues que tenien les llars.
 
Però tal com van fer tots aquells casos, van fer variar el model de negoci, Spotify i Netflix són els fills de segona generació de models de negoci que havien quedat obsolets. En aquests casos, si qui pirateja (els científics) no són els mateixos que paguen les factures (les universitats via les biblioteques, en la major part dels casos), aquesta tensió encara pot durar un temps. Però arribarà. I en aquell moment, com en cada cas, els professionals de la informació serem al mig. I no podrem mirar cap a una altra banda. Certament, ens fa sentir estranys. Com que no és el mateix reclamar els drets socials que saquejar un mercat, els qui fa anys que lluitem per l’Accés Obert veiem aquesta postura extrema. Entre l’accés obert i la barra lliure hi ha una frontera, i cal saber-la distingir.
 
Sí, volem canviar el model de negoci, però probablement el que cal és plantejar una alternativa. Sci-hub esdevé l’escletxa que, com en una presa, esquerda l’statu quo, però no és la solució. Mentrestant, molts països dels països menys desenvolupats podran llegir molts articles, però continuaran sense tenir prou recursos, sovint, per a fer recerca i publicar en aquelles mateixes revistes. I a les universitats d’aquí continuarem pagant per accedir a moltes revistes que no volem, alhora que paguem per publicar en les que sí que volem. Com diríem, cornuts i pagar el beure, però dos cops. 
 
Per a  saber-ne més:
 
 
Bohannon, J. (2016b). “Who's downloading pirated papers? Everyone”. Science  
 
 
López-Borrull, A.; Oppenheim, C. (2004). "Legal aspects of the web". Annual Review of Information Science and Technology. Vol. 38, pp. 483-548
 

 

comunicació científica;  recerca;  gestió del coneixement;  gestió de la informació; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???