Fa uns dies el meu company Víctor Cavaller reflexionava en un article a COMeIN sobre la postveritat. Certament, des del moment en què va ser anomenada paraula de l’any per Oxford Dictionaries entre tots n’hem parlat força. Recentment, però, després de la victòria de Trump a les eleccions presidencials dels Estats Units, allò que gent com Michael Moore i altres anunciaven i els grans mitjans de comunicació negaven, la postveritat ha rebut un enfocament diferent. Què fa que passi el que no s’ha analitzat prou bé que podia passar? Doncs les notícies falses, les fake news, i els algoritmes de Facebook i Google.
Però no només en el món de la política veiem com es qüestionen veritats i es queixen de la versemblança de les notícies que no són tan curoses en les redaccions, o en la contrastació dels fets. Sens dubte, la rapidesa competitiva per ser el primer a informar de quelcom als mitjans socials, tampoc no hi ha ajuda. Celebro que recentment haguem vist que el món de la Comunicació reclama un paper avaluador més objectiu en les redaccions i en la tria de les notícies. Els propis professionals que s’escarrassen a redactar de forma acurada els seus continguts es troben que han de competir en clics amb altres continguts patrocinats en els seus propis mitjans que criden als instints més políticament incorrectes. I la gent al final no distingeix en quin mitjà ho està llegint.
També en el món de la Informació i la Documentació hi ha recentment moviments. És prou rellevant l’article del blog de Comunidad Baratz, “Las bibliotecas deben luchar contra las noticias falsas en Internet”, on recorden el paper que clàssicament els professionals de la informació han tingut pel que fa a l’avaluació de fonts. Hi incorporen una infografia creada per la International Federation of Library Associations and Institutions (IFLA). Penso que pot ser de molta utilitat, sobretot perquè té aquella viralitat com a infografia que es pot enviar a múltiples grups de WhatsApp on s’estan difonent informacions poc acurades o gens veritables, directament. El fet que aquestes notícies falses s’associïn a premisses prèvies que el lector pretén consolidar més que no pas contrastar fa que les notícies a mida prenguin camins més difícils per al correcte ús de la informació. I hi afegeixo la importància de la data de creació de la notícia. En un món tan ràpidament canviant com el nostre, el que avui és cert demà passa a ser en el millor dels casos només obsolet, i en el pitjor possiblement fals.
El perfil del content curator, i en part el del community manager, tenen grans reptes en aquest sentit, per dos motius. Reforça que no tothom ho pot ser, i que hi ha límits que no es poden creuar. La teva comunitat lligada, per exemple, a un mitjà social ha de tenir la informació que millor la cohesioni i fidelitzi, o la que millor la informi? Per als professionals de la informació i la comunicació la resposta és evident, però potser en altres àmbits més economicistes, això no queda tan clar. Però també caldrà considerar que quan confiem en perfils de Twitter que ens fan de content curators els estem donant un poder rellevant i caldrà sempre preguntar-se sobre els propis perfils, no només sobre el que difonen. A quins interessos responen, en acabat?
Certament, biblioteques i professionals de la informació tenen un paper a fer, però no el poden fer sols. I això em porta a una reflexió acadèmica però també transversal. Quan es decideix que la cerca i avaluació de la informació no són competències rellevants per a moltes titulacions, s’està inferint que és quelcom que s’aprèn per experiència, quasi per osmosi, m’atreviria a dir. Quan es decideix que el funcionament de les fonts d’informació o les bases de dades les expliqui algú que no és del ram de la Informació, també hi perdem. Quan es creu que no cal ensenyar a avaluar les fonts d’informació que emprem, també llavors, en tots els casos, ajudem a que les falses notícies, el fets alternatius i les postveritats es colin per tots els mitjans socials i de relació que tenim. Quan es passa a considerar que ja no cal alfabetitzar informacionalment perquè tothom ja té mòbil, que ja no és necessari ensenyar a fer-lo servir, llavors comencem a perdre la lluita per la veritat.
En tot cas, i recordem-ho, els professionals de la informació fa anys que som aquí, avaluant i filtrant fonts d’informació i continguts per a d’altres. I en veritat diem, aquesta sí, que aquí seguirem.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. De postveritat, que no hi tenim res a dir? COMeIN [en línia], març 2017, núm. 64. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n64.1715
Números anteriors
Comparteix
