Número 68 (juliol de 2017)
L'assignatura pendent del feminisme en la premsa
Ana Isabel Bernal Triviño
Les xifres parlen per si soles. Des de principi d'any, cada cinc dies una dona ha estat assassinada per la seva parella, un 47% més que en el mateix període de l'any passat. Només al mes de febrer ja es tenien les pitjors xifres d'assassinades per violència de gènere des del 2008, i es preveu que les dades doblin les de l'any passat. Al costat de les 28 dones assassinades del 2017, també s'han de contemplar com a víctimes 13 orfes. El pressupost del Govern espanyol per a la lluita contra la violència de gènere i polítiques d'igualtat representa un 0,01% de la despesa total, és a dir, uns 28 milions d'euros. Des de l'any 2004, quan es va aprovar la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere, es comptabilitzen més de 800 dones assassinades i més de 161 orfes.
 

 

Tot i aquesta realitat, la preocupació de la societat sobre aquest problema no supera l'1,3%, segons dades del CIS. Sembla, per aquest resultat, que la consciència social és escassa. Per què? Abans d'arribar a l'assassinat, la violència masclista es nodreix i s'alimenta de molts factors. Encara que es considerin variables de menor impacte sumen i contribueixen a la seva formació i sosteniment. El conegut com a "iceberg de la violència de gènere" evidencia que abans d'arribar a l'agressió física o a l'assassinat hi ha un entorn de maltractament psicològic, d'opressió més subtil, sota micromasclismes que configuren la creació i manteniment del sistema patriarcal. Formen part d'aquesta composició l'humor, la publicitat o el llenguatge sexista que es distribueixen per xarxes i mitjans.
 
Des de molts àmbits, quan s'intenta buscar solució al maltractament de gènere, s'assenyala l'educació com la base des de la qual es pot afrontar la situació. Però gairebé sempre es passa de puntetes pel paper dels mitjans i la seva funció educativa, sense ser conscients de com perpetuen estereotips, amb totes les conseqüències que generen. Tots, mitjans de comunicació i ciutadania, han d'afrontar una alfabetització mediàtica des del punt de vista de gènere. Som conscients que gran part del que coneixem, de la nostra realitat més immediata, està determinada pel que la premsa ens ofereix. Aquest consum crític és el que ens permetrà comprendre i afrontar aquesta violència des d'arguments sòlids i veraços, i qüestionar el paper dels mitjans que no la representen de forma correcta. Entre d'altres, aquells que obviïn la contextualització i peculiaritats que requereixen aquestes informacions.
 
En aquest procés, les xarxes socials poden propagar notícies errònies i mal enfocades a una velocitat vertiginosa, però també són un espai d'anàlisi crítica, de contrapoder, en què especialistes i la mateixa societat civil poden qüestionar la manera com els mitjans creen un missatge contrari al feminisme. Entenent, com defineix la mateixa RAE, que el feminisme no és el contrari al masclisme, sinó una línia de pensament que defensa la igualtat de drets.
 
Com refereix de forma constant l'expert Miguel Lorente, el masclisme es disfressa sota noves formes, s'adapta als nous temps per subsistir. Per aquesta raó, aquests neomasclismes en els mitjans de comunicació solen passar de puntetes, "disfressats" en multitud de variables. I, en concret, el periodisme els pot normalitzar o perpetuar a través de factors com el disseny de la informació, el llenguatge, l'agenda o el framing. La capacitat per mostrar, seleccionar, emfatitzar paraules, imatges, vídeos o expressions concretes pot crear conclusions en què fins i tot es victimitza l'agressor i es culpa o responsabilitza la víctima. Aquestes qüestions creen consideracions com que la violència de gènere es limita a casos aïllats, personals i privats, en lloc de considerar-la un problema sistèmic i una responsabilitat social.
 
Jerarquia
 
 
 
L'emplaçament i jerarquia de la informació, l'ordre i disposició, en determina la importància. La disposició d'una notícia no és innocent. És el que determina si és rellevant per a la societat. En conseqüència, aquesta funció té la capacitat de distorsionar la realitat quan aquesta jerarquia no ofereix una imatge representativa del que succeeix. En aquesta informació, precisament, es tracta un tema tan delicat com les denúncies falses per raons de gènere, que representen només el 0,014%.
 
 
Agenda 
 
 
Deia Cohen que la premsa «potser no és gaire eficaç en dir a la gent què pensar, però és sorprenentment reeixida en dir als lectors en què pensar». Tot allò que s'invisibilitza, tot allò que no apareix en agenda, acaba per no formar part del debat ni de l'opinió pública. En el cas de l'exemple de l'esquerra, després d'un cap de setmana amb tres dones assassinades per les seves parelles, no hi va haver cap menció en les portades de dos dels principals diaris del país. A la dreta, tot i les manifestacions massives en assistència amb motiu del 8 de març (Dia de la Dona), cap mitjà ho va considerar imatge destacable de la jornada.
 
 
L'amor romàntic per atreure audiència 
 
 
Una altra variable d'agenda és focalitzar l'atenció en un fet, tot i que perpetuï valors contra la igualtat. Un dels pilars de la violència de gènere és l'amor romàntic, carregat d'estereotips i clixés amb què, des de la infància, es modela i configura la naturalesa de les relacions personals basades, sobretot, en la dependència emocional. És aquí quan, de forma habitual, els mitjans tendeixen a expressar que l'«amor» o «matar per gelosia» pot ser un justificant per a la violència.
 
 
En conseqüència, es deixa al marge l'anàlisi d'aquests casos des d'un punt de vista estructural, i l'audiència acaba per considerar aquests casos com aïllats o més vinculats a una violència domèstica, quan la violència de gènere té les seves pròpies diferències.
 
Els mitjans de comunicació saben que l'amor romàntic és una basa, com a història, per guanyar audiència. Per aquest motiu el cas recent del noi del tramvia de Múrcia va ser un recurs continu per als grans mitjans, que han seguit de forma detallada el desenvolupament d'aquesta història. Des del relat del noi fins a realitzar convocatòries en televisions públiques en què es responsabilitzava la jove que no existís un «final feliç».
 
 
Llenguatge
 
El llenguatge permet contextualitzar i explicar les raons d'aquesta violència. En canvi, fer-ne un ús inadequat pot promoure, amagar, discriminar i fins i tot denigrar les veritables víctimes. En poden ser exemple des dels titulars poc oportuns que frivolitzen amb el nombre d'assassinats de gènere —les dones assassinades no se «sumen»—, fins a d'altres en què malgrat «grapejar» la víctima parlend' «intent d'agressió», un vocabulari que pot portar a relativitzar o normalitzar l'atac, un dels punts més delicats en el sosteniment de la violència de gènere.
 
 
 
Qualificar amb diferents adjectius o accions segons el sexe, definir els assassinats masclistes com a morts «a mans de...» o destacar el suïcidi de l'agressor en titulars, de manera que les dues parts quedin reflectides com a víctimes, són altres exemples d'un enfocament informatiu allunyat dels principis de gènere i igualtat.
 
 
 
Sexisme
 
La discriminació en el tractament informatiu per raons de gènere és un altre d'aquests espais en què la perspectiva d'igualtat és deficient. Sobretot, en aquells casos en els quals les dones aconsegueixen un espai professional en què hi ha un evident sostre de vidre. D'aquesta manera, mentre als polítics se'ls replica, critica o analitza des d'un punt de vista professional, la dona és analitzada per les seves relacions personals, aparença física o es cosifica la seva imatge, lluny de factors de debat sobre la seva responsabilitat i mèrits.
 
 
Víctim blaming
 
És un dels casos més evidents de framing, en què es mostra l'anàlisi de la realitat de forma parcial, sense afrontar la raó principal que subjau després de les agressions. En són exemple les dues notícies següents, en les quals es pot interpretar una responsabilització de les xarxes socials i de les víctimes darrere de les violacions o assassinats comesos. S'utilitza les usuàries com si fossin l'origen d'un problema quan, fora d'aquest àmbit, en escenaris físics reals, aquests agressors haurien actuat de la mateixa manera. S'intenten buscar altres raons com a justificant, quan l'arrel del problema està en el masclisme i la misogínia.
 
 
 
Publicitat
 
La publicitat o els suplements i revistes de moda són un altre dels espais en què, de forma més freqüent, s'aporta una visió errònia de les dones, lluny d'una imatge real i basada en estereotips, que no beneficien l'empoderament o la desestigmatització dels estereotips.
 
 
 
Afortunadament, part de la societat fa front a aquests tractaments informatius a través de les xarxes socials i s'encarrega de corregir la premsa i qüestionar aquestes notícies. Els mitjans eduquen. Els mitjans contribueixen a construir la societat. Un mal titular o una interpretació errònia de la violència masclista és una llavor més perquè les xifres d'assassinades i afectades no es redueixin, perquè es perpetuï la violència psicològica, com a pas previ a la física.
 
Com diu Ana Pardo de Vera, directora del diari Publico.es, el periodisme és feminista o no és, perquè no es pot obviar un 50% de la població ni la seva realitat i condicionants, en favor d'una societat més igualitària. Encara més en un sector professional en què hi ha un evident sostre de vidre i en el qual la immensa majoria dels càrrecs directius són ocupats per homes. La sensibilització davant d'aquesta realitat, la deconstrucció del masclisme i el canvi social només es pot produir si els mitjans assumeixen una funció social i l'exerceixen, amb la implantació d'una formació de gènere específica entre els seus responsables i equips de redacció, i amb una cobertura informativa exercida des d'una perspectiva d'igualtat.
 
gènere;  periodisme;  comunicació i educació;  mitjans socials; 
Números anteriors
Comparteix
??? addThis.titol.compartir ???