Visca Catalunya, lliure i digital

Fa molts anys que percebem que en la societat actual un dels principals actius és la informació, i els seus fluxos marquen el dia a dia, a nivell comunicatiu, econòmic i social. Mai com enguany hem pogut percebre-ho a Catalunya, on estem, podem dir que des del 17 d'agost, informativament sobreexcitats. Hem pogut copsar com seguim mitjans de comunicació, periodistes que escriuen en els seus mitjans socials (fins i tot més lliurement, diríem), opinadors que generen múltiples fils amb múltiples entrades (mala època per haver oblidat els avantatges dels blogs). A més a més, el ritme de generació de notícies, dies històrics i esdeveniments que feia anys que no es vivien farà que probablement recordem per sempre la segona meitat del 2017.

 

Així, hem hagut d'aprendre a cuita-corrents (no tots, els professionals de la informació ja fa temps que hi lluitem) a combatre rumors, a seguir i repiular els perfils institucionals de policies i serveis d'emergències, i a lluitar contra els anomenats trolls, interessats a anar contra tota diversitat religiosa, política i de pensament en general. I avui no parlaré de postveritats ni fakes, només amb les certeses ja patim una infoxicació. En entorns digitals costa molt, ja ho sabem, que de vegades semblen més els lavabos d’establiments de pública concurrència que no pas àgores digitals per construir pensament col·lectiu.

 

El que poc imaginàvem, fins i tot els entesos digitals, és que hauríem d'aprendre a moure'ns entremig de la internet clandestina. És un país normal aquell on el seu president ha d'anar anunciant pàgines web amb dominis i servidors internacionals quan un estat tanca pàgines web? És un país normal aquell on la gent ha d’aprendre com funciona Tor, un proxy, navegadors sense internet i aplicacions de missatgeria amb màxima seguretat criptogràfica? És un país normal aquell on una jornada electoral esdevé, no ja escaramusses, sinó una guerra digital oberta, en què la munició són adreces IP (a pèl, sense noms de domini), i les tietes i jubilats envien a través de grups de WhatsApp els documents PDF de butlletes que no podran imprimir mai perquè no tenen impressora? Res exemplifica millor el sentit del deure cívic com veure joves universitaris amb portàtils a la plaça Universitat informant gent gran d'on havia d'anar a votar. Garanties? Tal com afirma Castells, «des d’un punt de vista tècnic és certa la cèlebre afirmació de John Gilmore segons la qual els fluxos a internet interpreten la censura (o intercepció) com una errada tècnica i troben automàticament una ruta diferent de transmissió del missatge.»

 

Perquè tot el que ha tingut lloc al voltant del dia 1 d'octubre ho haurem d'estudiar. No parlo de hashtags, no parlo de piulades, ni d'influencers. Parlo de ciberguerra. Recordo el treball final de grau d'en Jordi Mogas, valorant precedents de ciberseguretat i conflictes entre estats, tot lligant-ho a la possible independència de Catalunya. En aquell moment, un molt interessant treball de reflexió sobre aspectes diversos. Vista la realitat, un preludi.

 

Fa anys, després de la llei de partits, recordo les dificultats que va tenir l’Estat per tancar el lloc web de Batasuna. Les dificultats inicials de legislar localment un fet global. Regles a mig camí entre la jurisdicció, els paradisos digitals i la llibertat d'expressió. A Catalunya hem vist tancar pàgines web perquè cridaven a votar. I no parlo només de les institucionals, sinó també d'entitats de la societat civil. I enmig de la voràgine, ho hem normalitzat. Hem vist com la policia es presentava a mitjans de comunicació per uns anuncis publicats. I també ho hem normalitzat. Hem reculat en els nostres drets, i no podem considerar-ho una anècdota. La Patriot Act, relacionada amb l'11S, va tenir la conseqüència de perdre valors guanyats al llarg dels anys en nom de la seguretat. En aquell cas, de les persones. Ara, en nom de la seguretat dels estats.

 

Un altre aspecte a considerar en tot el que està passant és la internacionalització del conflicte. Encara em sobta veure Julian Assange, de WikiLeaks, piulant sobre Catalunya. Hem esdevingut un peó geopolític més en l'intent, per part d'uns països, de fer veure que l'emperador de la Unió Europea va més nu del que ens pensem. En aquest sentit, és molt significatiu veure com alguns actors globals com Anonymous s'han posicionat. Els moviments alternatius al voltant de les xarxes han entès que això no va de Catalunya, sinó de drets digitals, i per això, amb més o menys intel·ligència política, han provat d'afegir el seu gra de sorra cibernètic, amb atacs DoS i d'altres tipus a llocs web de l'Estat.

 

Es pot creure que això només va d'independència? Certament, acabem l'article rumiant que per poder-ne fer estudis acadèmics possiblement ens falta perspectiva i distància. Però llavors recordes que no estar posicionat pot ser interpretat com a connivència amb la injustícia. I llavors sents que has fet el correcte.