A Gràcia, on visc, s’ha obert fa poc una nova biblioteca. Concretament al barri barceloní de Vallcarca-Penitents. És motiu suficient per a fer-ne un article? Entenc que sí, i bàsicament per dos motius, i deixo expressament fora del debat el fet que s’obri un nou equipament en aquesta època de crisi econòmica.
El primer dels motius va lligat al nou paper de les biblioteques en zones urbanes. Ja no són només, tal com s’entenien antigament, reserva de fonts d’informació. Actualment actuen també com a nodes d’atracció d’activitat, i més en aquell barri, en part urbanització i en part poc estructurat en teixit associatiu i comercial. Així, cada cop més biblioteques prenen rols de dinamització dels seus entorns, i també, com a eines de cohesió social, no només per la part cultural i d’alfabetització informacional, sinó perquè són llocs de trobada i on passen coses, exposicions, xerrades, obertes als barris. A més a més, la nova Biblioteca disposa de fons especialitzats, un dedicat a la música de jazz i blues, i l’altra dedicat a la vida sana i els hàbits saludables.
És cert que una biblioteca no és un centre cívic. Però sí que ho és que el canvi de l’accés a la informació fa que les biblioteques puguin esdevenir motors culturals, un paper públic paral·lel (no substitutiu ni competitiu) de la llarga tradició d’ateneus i biblioteques populars dels volts de principis del segle XX. Em felicito, doncs, per l’obertura de la nova biblioteca, que els primers dies ja va rebre moltíssimes visites.
El segon motiu per a esmentar la nova Biblioteca és més simbòlic, però com a professió i com a col·lectiu també és important. Es tracta de la primera biblioteca amb nom de bibliotecària. Sí, hi vaig tenir un paper (tot i que petit) com a professional de la informació, per a resoldre una necessitat informativa (la cerca d’un nom de dona gracienca) per part del Consell de dones de Gràcia.
El mèrit important el va tenir gent com l’Assumpció Estivill, l’Amadeu Pons i la Teresa Mañà que van fer l’exercici de memòria històrica d’un col·lectiu a voltes poc visibilitzat, lligat a la guerra i també a la postguerra. Tal com ells mateixos esmenten, per exemple, va mantenir el seu servei a la biblioteca de l’Escola de Bibliotecàries fins el mateix dia en què les tropes franquistes entraven a Barcelona. Va continuar treballant en aquells anys difícils amb els problemes de censura i dominació ideològica. Posteriorment va treballar a la Biblioteca de Catalunya i la Central de Biblioteques Populars, on va començar a poc a poc a ser focus de difusió de la cultura catalana, preservant en la mesura del possible l’esperit de les biblioteques popular de la Generalitat d’abans de la Guerra Civil, organitzant classes de català, per exemple.
Així doncs, de la mateixa forma que s’ha fet molts homenatges a les generacions d’escriptors, autors i intel·lectuals que van, en paraules d’Espriu “salvar-nos els mots”, cal també retre el merescut reconeixement a aquell col·lectiu, sovint invisible, que va fer el possible per “salvar-nos els continents dels mots”, com podríem definir els llibres en aquelles èpoques predigitals.
Per a saber més sobre les biblioteques urbanes.
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. Biblioteca Antonieta Cot i Miralpeix: una biblioteca més? COMeIN [en línia], desembre 2011, núm. 6. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n6.1128
