Les revistes científiques són una peça clau en la vida acadèmica del professorat, ja que sense publicacions no es pot progressar –de moment– en l’alpinisme universitari. Una revista, mirada amb ulls d’autoria, és una capçalera que té unes característiques d’indexació, posicionament segons les cites, tarifes més o menys cares –poques sense APC (càrrec per processament d’articles)–, un web més o menys amigable, potser una edició en paper, un equip editorial, terminis diferents en els processos d’acceptació, unes instruccions d’autoria concretes, etc. Però, amb la mirada d’editora o directora, què en sabem? L’exemple de la revista BiD ens ajudarà a conèixer aquest món editorial.

Cada fons d’arxiu personal ens explica tot un seguit d’històries que van molt més enllà de la figura del seu creador, la seva activitat professional, el període històric en què es va desenvolupar o l’impacte que va tenir a la societat de la qual formava part. I això és el que es vol desgranar a les properes línies, les petites històries amagades darrere d’aquest fons d’arxiu d’un dels arqueòlegs i prehistoriadors catalans més destacats d’inicis de segle XX.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha posat el nom oficial de COVID-19 a la malaltia causant de l'actual pandèmia d'abast mundial. El nom s'ha adoptat amb rapidesa, tot substituint altres denominacions inicials que s'usaven col·loquialment, com ara «grip de Wuhan». Precisament, l'OMS va recalcar al moment oportú que un dels motius d'adoptar el nom de COVID-19 era la conveniència d'evitar l'ús de noms geogràfics i, en general, de noms que donin motiu a estigmatitzar països, persones o col·lectius.

Segons el Pla de Transformació Digital (2015-2020), el 2020 l’Administració espanyola ha de ser digital i avantguarda en l’ús de les TIC. Per això, s’havien d’aplicar diferents actuacions com transformar els processos de gestió interns en electrònics amb sistemes d’informació i plataformes integrades, i desenvolupar el lloc de treball digital del sector públic. L’Administració Electrònica està preparada per atendre la ciutadania durant el confinament? Com d’àgil ha estat l’Administració Digital per adaptar els processos a les mesures urgents proposades pel govern?

Des de la irrupció de les noves tecnologies en les nostres vides, totes les persones utilitzem sistemes per a la cerca i recuperació de la informació. Això ens fa formar part d’un procés en què la nostra opinió, com a usuaris, té un gran valor.

El proppassat 12 de desembre els Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC van fer el lliurament dels premis als millors treballs finals dels seus programes acadèmics del curs 2018-2019; uns guardons que reconeixen l’esforç, la qualitat i la maduresa acadèmica d’un grup d’estudiants que amb aquesta gala tanquen una etapa.

Des del juny de 2019 tenim una nova directiva relativa a les dades obertes i la reutilització de la informació del sector públic (Directiva (UE) 2019/1024). Aquesta directiva reforça l’oportunitat que tenen biblioteques i arxius de recuperar costos derivats de preparar i gestionar dades per posar-los a disposició de la reutilització de la informació i a més obtenir beneficis, aplicant tarifes similars a les del mercat. Aquesta oportunitat ja es va plasmar fa uns anys a l’anterior Directiva del 2013, recollida per la Llei espanyola 18/2015. En un article publicat anteriorment a COMeIN indicàvem l’oportunitat d’obrir línies de negoci en arxius i biblioteques. Què ha passat des de llavors? S’ha aprofitat?

Rosalía, sense haver trobat el relat anònim del s. XIII titulat El roman de Flamenca, no hagués pogut crear el seu gran èxit El mal querer. Maria Patiño tira d'arxiu per argumentar i provar la seva informació. Les històries clíniques -clau per a la nostra salut i per a la gestió eficient del pressupost sanitari- reuneixen gran quantitat de documents (anàlisis, radiografies, escàners, TAC, infinitat de proves en general...). Podríem posar molts més exemples de la vida quotidiana, persones que accedeixen a la informació que necessiten per produir la seva pròpia informació.

Recordeu com era la vostra vida fa vint anys —sense Google—? Tant si ets estudiant, acadèmic, comunicador o documentalista, com era el dia a dia? Abans de seguir llegint fes uns segons de pausa i un petit retrocés en el temps. L’accés a la informació no era immediat, la consulta d’enciclopèdies i els viatges a la biblioteca devien ser freqüents i la tipologia i quantitat de fonts d’informació utilitzades era totalment diferent. Per altra banda, no deixàvem rastre digital i gaudíem d’una major privacitat, tot i no tenir la immediatesa, la rapidesa i la resposta a qualsevol pregunta —com ens hi ha acostumat Google, tot i que segurament no obtenim la millor resposta a la primera pàgina de resultats.  

El passat mes de maig el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) es va començar a aplicar, encara que ja estava en vigor des de maig de 2016. Va ser al maig quan tots vàrem rebre una allau de missatges per confirmar el nostre permís de tractament de les nostres dades. Per què és tan important per a les organitzacions assegurar-se el permís per al tractament de dades personals i per a què és aquesta regulació?