Les institucions de l’àmbit local són les que tenen un contacte més directe amb la ciutadania i les que desenvolupen una gran i variada activitat pel que fa a protocol i actes. Es tracta d’esdeveniments que recullen els costums i peculiaritats del territori i que, en molts casos, combinen tradició i modernitat. D’aquí la importància que cada entitat compti amb un protocol propi que sistematitzi aquests esdeveniments i que reculli les seves singularitats.

La presentació institucional de la Copa Amèrica de vela va escenificar una tornada al consens de la Transició. També la recuperació d’una simbologia que apel·la a l’esperit dels Jocs Olímpics del 92 com a mite fundacional de l’Espanya contemporània.

El passat estiu el concepte de tradwife va inundar les xarxes socials espanyoles després de la viralització d’algunes de les publicacions a TikTok de la creadora de continguts Roro Bueno en les quals apareixia cuinant per a la seva parella. Fins aquí, tot pot sonar inofensiu i banal, si no fos perquè aquests continguts s’emmarquen en un fenomen molt més ampli i global de dones que enalteixen els rols de gènere tradicionals, aquells relacionats amb les tasques de cures i el treball reproductiu, reivindicant el retorn de les dones a l’esfera domèstica, mentre que els homes s’enalteixen com els proveïdors econòmics.

Vaig marxar de vacances amb un article mig apuntat en el qual assenyalava que el principal problema que tenia el Partit Demòcrata a les eleccions americanes no era només la desinformació, sinó els fets que sí eren certs en aquest cas precisament, atesa la percepció que s’estava generant al voltant de Biden. De fet, el volia titular Amicus Biden, sed magis amica veritas (Biden és el meu amic, però més amiga és la veritat), parafrasejant allò que ja havia dit Aristòtil respecte del seu mestre Plató.

Les protestes a favor de Palestina i en contra de la violència de l’Estat d’Israel a la Universitat de Colúmbia (Nova York) l’abril de 2024 són molt més que un esclat puntual de ràbia. Aporten molts significats per a una gramàtica renovada de la revolta. D’entrada, són l’enèsima emergència del moviment estudiantil global, que arrencaria a la mateixa universitat l’abril del 1968. Però també ens parlen de les profundes vinculacions entre educació superior i interessos financers de dubtosa base ètica.

No, no duré a terme una crítica de cinema com les habituals, perquè no forma part del meu àmbit de coneixement ni de recerca. Tampoc no en soc malauradament usuari habitual, per qüestions d’agenda i temps. Però recentment vaig tenir l’oportunitat d’anar al cinema per veure la pel·lícula Civil War i, la veritat, no em va deixar indiferent. N’exposaré en aquest article els motius.

Són moltes les visions crítiques sobre el capitalisme digital que s’estan elaborant en els darrers anys des de diferents disciplines i sabers, advertiments que cal tenir en compte i que cal posar en diàleg. Enmig de la infoxicació de les xarxes, ens estem convertint en serfs i serves zombificats d’un règim nou?

La recent irrupció de noves protestes estudiantils a la Universitat de Colúmbia i, per extensió, a les universitats de tot el país, ens parla sobretot dels canvis demogràfics i socials que la societat nord-americana ha viscut al llarg de les últimes dècades: les dones, les múltiples nacionalitats i races, i també els nous mitjans de transmissió prenen la paraula per influir en un nou temps. Finalment, ens recorda l’enorme incidència que té la «qüestió jueva» a la ciutat de Nova York i a les institucions acadèmiques més elitistes dels Estats Units.

Fa tot just cinc anys, vaig escriure un article en aquesta mateixa revista on parlava de desinformació i eleccions europees. En aquell moment, semblava que les eleccions havien donat uns resultats «acceptables» per a l’statu quo i es va concloure que s’havia sabut actuar contra la desinformació de manera adequada en relació amb l’activació del Codi de Bones Pràctiques contra la Desinformació, al qual s’havien d’adherir les grans plataformes i xarxes socials.

Es parla molt del desencís dels ciutadans vers la política i la seva desafecció. El govern obert i molt especialment la participació activa –en la confecció de pressupostos, o en consultes, o fins i tot en la presa de decisions– és vista pels polítics com una via per retornar els ciutadans a l’esfera política, si més no a la participació en les eleccions municipals, autonòmiques, nacionals o europees. Però, com s’està emprant aquesta via?, s’està cuidant?, s’està potenciant eficientment?, és sincera?