Els fantasmes d’X, un cel no tan blau i un mastodont en llibertat

El revifament del debat sobre si deixar o no X es deu al fet que la victòria de Trump confirma el que ja se sospitava el 2022, que aquesta «xarxa social» es convertiria en una eina de propaganda al servei de l’agenda neoreaccionaria compartida per tots dos. Si el 2022 la principal alternativa per al microblogging semblava ser Mastodon, en aquesta ocasió el protagonisme l’ha acaparat Bluesky. En aquest text, es planteja una retrospectiva sobre com hem arribat aquí amb l’objectiu de contribuir a desintoxicar l’ecosistema comunicatiu digital.

El debat sobre l’emigració d’X i on anar per a disposar d’un espai online de debat públic, si bé arriba molt tard, amaga la possibilitat de repensar, en termes més amplis, quin internet és necessari per a desenvolupar unes pràctiques comunicatives que construeixin una societat més habitable. Per a això, farem un breu recorregut històric des dels orígens de la Xarxa fins al present, passant pels moments en els quals el seu potencial emancipatori es va fer palès, així com per aquells en els quals aquest es va torçar, en un exercici de hauntologia (en els termes de Mark Fisher). Això suposa buscar en els «futurs perduts» dels fantasmes del passat per a trencar l’exorcisme neoliberal que sentencia que «No hi ha alternativa» i actualitzar les formes d’un altre internet possible.

Breu recorregut històric per la Xarxa

Vint anys després de la creació d’ARPANET (Advanced Research Projects Agency Network), sorgeix la WWW (World Wide Web). El seu desenvolupament per part de Tim Berners-Lee el 1990 respon a la necessitat d’intercanviar informació de manera senzilla entre centres de recerca que usaven ordinadors i xarxes de divers tipus («Let’s share what we know» diu el seu logo original). Aquesta capa digital recuperava la pulsió original dels pioners d’internet que en els anys 70 van aprofitar la pèrdua d’interès des de l’entramat militar estatunidenc en ARPANET per a col·laborar i socialitzar. No obstant això, durant els anys 80, part d’aquesta herència contracultural que va insuflar a internet d’aquest esperit àcrata i comunitari es va retorçar en una estranya síntesi de determinisme cibernètic i individualisme extrem en allò que Barbrook i Cameron van denominar «ideologia californiana». El resultat va ser l’explotació comercial de la WWW en el que es va dir la net economy, un model marcat per la desregulació del sector de les telecomunicacions i la inversió de capital en empreses que prometien lucrar-se de la xarxa i que va tenir com a conseqüència la bombolla de les puntcom.

Però la cibercultura dels anys 90 no sols es va caracteritzar pel deliri mercantil de les empreses tecnològiques. Aquell internet que començava a obrir-se a tota la societat també va servir a propòsits emancipadors. L’aixecament zapatista l’1 de gener de 1994 enfront de l’aprovació del Tractat de Comerç de l’Atlàntic Nord (NAFTA per les seves sigles en anglès), que expandia els termes de la Globalització estatunidenca al Canadà i Mèxic, va marcar l’inici dels usos tecnopolítics de la Xarxa. L’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional va declarar l’autonomia de Chiapas, la regió sud de Mèxic, i va trobar en internet el mitjà per a generar aliances transnacionals de suport a la seva causa. Cinc anys més tard, el moviment altermundialista, a l’empara de la Contracimera de Seattle, va crear Indymedia, una xarxa de mitjans independents l’objectiu dels quals era proporcionar fonts de contrainformació respecte dels grans conglomerats mediàtics. L’impacte d’aquestes iniciatives, i el creixent accés i ús d’internet en la primera meitat dels anys 2000 va originar un ecosistema comunicatiu divers i obert a la participació de qualsevol anomenat blogosfera.

De la web 2.0 a les xarxes socials

En un clar exemple del caràcter cíclic de la història i de la reactivitat del sistema hegemònic, com ja va passar en els anys 70 i 80 entre la tensió social i comercial que va determinar internet llavors, el potencial de la intel·ligència col·lectiva generada a internet al començament de segle va sofrir un nou envit per part dels seguidors de la «ideologia californiana». Després del fracàs de la net economy i la transformació de la xarxa en un massiu aparell de vigilància com a conseqüència de l’11-S a través de la Patriot Act va sorgir un nou model lucratiu, la Web 2.0. Aquesta operació de màrqueting es va apropiar del potencial horitzontal i col·laboratiu dels espais digitals per a rendibilitzar la participació i producció de continguts en forma de dades per a la seva venda amb finalitats publicitàries. Apareixen així a mitjans dels anys 2000 les plataformes, mal anomenades «xarxes socials» (excepte en el seu sentit d’atrapar a la societat), que conformen part de l’oligopoli digital: Facebook (ara Meta i propietària d’Instagram) el 2004, YouTube el 2005 (propietat de Google) i Twitter el 2006. Aquest parany conceptual, que distorsiona la consciència tecnopolítica, encara condiciona aquest debat.

La disjuntiva sobre X i les seves alternatives no és, ni de bon tros, nova. Durant el 15-M, quan el moviment hacktivista encara exercia una considerable influència, aquest dilema entre disposar d’espais d’interacció no mercantils i la utilització de plataformes corporatives va ser notable. Queda difuminada de la memòria col·lectiva la importància d’una «Xarxa Social a Internet» (RSI) com N-1, un projecte basat en programari lliure, i massa present el paper de Facebook i Twitter per a la coordinació i difusió de les protestes, fins al punt que aquest cicle global de mobilitzacions va arribar a ser denominat «Revolucions de Facebook i Twitter». Aquesta idea va acabar no solament per legitimar a aquestes corporacions, sinó que, a més, va restar pes als cossos que van ocupar les places. La delegació de l’autonomia comunicativa que va succeir llavors va donar lloc a la privatització dels espais digitals de trobada. En aquest ecosistema corporatiu enfocat al lucre és on van poder créixer des de 2016 moviments reaccionaris com el trumpisme, per la senzilla raó que queda a la disposició de qui més recursos econòmics tingui per a utilitzar-lo.

Bluesky vs. Mastodon

Llavors, Bluesky? Mastodon? Són iguals? Quines diferències hi ha entre aquestes alternatives a X? En principi, ambdues són xarxes descentralitzades. Això suposa que, en termes tècnics, els usuaris no depenen de les decisions preses des del node central, és a dir, pels propietaris. No obstant això, com bé explica la periodista i activista Marta G. Franco en aquest post, en la pràctica tots els usuaris de Bluesky depenen dels servidors de l’empresa. I aquesta és la qüestió, que Bluesky és una empresa. En origen, va ser un projecte posat en marxa el 2019 dins Twitter per a explorar les possibilitats de la descentralització i que va acabar per separar-se. El seu finançament procedeix principalment de fons d’inversió de les Big Tech i el món crypto. I aquí és on entra en joc la noció de «merdificació» (de l’anglès, enshittification). Proposta per l’escriptor i periodista Cory Doctorow, descriu el procés de decadència de les plataformes. Si bé al començament es mostren amigables per a l’usuari, ja que el seu objectiu és el lucre, posteriorment van modificant les seves condicions i serveis malgrat empitjorar l’experiència en la pròpia plataforma.

La qüestió amb Mastodon és que, a més de ser veritablement descentralitzada, és lliure. Això no es refereix únicament a qüestions tècniques (de protocols i programari), la suporta una organització sense ànim de lucre. Els diferents servidors (instàncies, en la seva terminologia) són gestionats de manera autònoma i les regles de cadascún d’ells són determinades per les comunitats que hi participen. Forma part del Fedivers, una varietat de xarxes lliures que comparteixen el mateix protocol (ActivityPub), la qual cosa permet el diàleg entre perfils de totes aquestes xarxes. Com si des del compte d’X fos possible comunicar-se amb un compte d’Instagram o de YouTube. En definitiva, la compra de Twitter per part de Musk també té un costat positiu. Es tracta d’un xoc que mostra a les clares que, després de dues dècades de confinament en plataformes corporatives, encara és possible trobar un internet que respon als desitjos de les comunitats de hackers que el van desenvolupar, als moviments que la van veure com un mitjà per a transformar la societat, i, senzillament, un espai per a la trobada de totes les identitats diverses on puguin expressar-se amb llibertat.

NOTA:

Aquest text és un resum d’un taller realitzat per Pedro Fernández-de-Castro i Daniel Cotillas, membres del Club Manhattan, per a La Marea. Es pot veure la sessió completa aquí:

«¿Qué hago con mi X? Estrategias colectivas para acabar relaciones tóxicas digitales».

Per saber-ne més:

BARBROOK, Richard; CAMERON, Andy (1998). « La ideología californiana ». Node 50 [en línia]. Disponible a: https://info.nodo50.org/La-Ideologia-Californiana.html

FISHER, Mark (2018). Los fantasmas de mi vida. Escritos sobre depresión, hauntología y futuros perdidos. Caja Negra.

Franco, Marta G. (2024). Las redes son nuestras. Consonni [en línia]. Disponible a: https://consonni.org/sites/default/files/2024-04/1eras_paginas_las_redes_son_nuestras_martagfranco_consonni.pdf

PEIRANO, Marta (2019). El enemigo conoce el sistema. Paidós.

Projecte UNA (2024). La viralidad del mal. Descontrol.

Rovira, Guiomar (2017). Activismo en red y multitudes conectadas. Icaria.

Sadin, Éric (2018). La silicolonización del mundo. Caja Negra.

Sampedro, Víctor (2014). El cuarto poder en Red. Icaria [en línia]. Disponible a: https://victorsampedro.com/

Imatge de portada:

Elaborada usant l’eina DALL·E (2025-01-18 20.40.43) amb el prompt «A landscape-oriented illustration of a mastodon walking through a vast savanna. The creature is depicted with realistic details».

Citació recomanada

FERNÁNDEZ DE CASTRO, Pedro. «Els fantasmes d’X, un cel no tan blau i un mastodont en llibertat». COMeIN [en línia], gener 2025, no. 150. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n150.2506