En aquest article, es proposa una anàlisi ràpida de la comunicació que caracteritza polítics com ara Trump o Díaz Ayuso. Sabem que som davant d’un líder o un moviment corrosiu de la democràcia i de les institucions democràtiques quan, en la comunicació, apareixen quatre ingredients anàlegs als que provoquen la corrosió dels metalls més sòlids. Tothom sap que la corrosió exigeix humitat, sals, temperatura i oxigen. En la corrosió democràtica també es generen aquests quatre ingredients des de la comunicació.
Cal procurar una humitat que exciti els ciutadans i busqui una reacció emocional. Cal incorporar sals que coguin sota la forma d’insults i de pèrdua de la dignitat institucional. Cal pujar la temperatura al carrer i per mitjà de les xarxes socials i dels mitjans de comunicació afins. Finalment, cal hiperoxigenar la població mitjançant la polarització que obliga els ciutadans a alinear-se en un dels dos fronts que es presenten en combat.
Qui vulgui que la democràcia es corroeixi ha de crear un líder contra el sistema, fins i tot contra el sistema del partit que el presenta. Aquesta persona és l’individu perfecte per encarnar el procés de corrosió democràtica. Així ho va fer veure Donald Trump als republicans, primer, i a la resta de ciutadans, després. És el mateix guió que va utilitzar Javier Milei i el que, a Espanya, segueix Isabel Díaz Ayuso. L’enfrontament amb l’establishment comença dins les estructures del seu propi partit (o creant-ne un de nou) i té com a epíleg final la liquidació de la democràcia tal com l’hem coneguda en la segona meitat del segle XX a Occident.
Humitat mobilitzadora
Cal desenvolupar una comunicació que exciti les persones que reaccionen fàcilment, que provoqui reaccions negatives, que mobilitzi els reactius, els qui sempre ho veuen tot malament, que remogui els instints dels que acaben les converses penjant algú a la plaça major. Aquest és el públic cap de pont i a aquest van dirigides les «crides d’acció» contínues. Cada dia en les xarxes socials, hi ha grans fonts de reacció sense arguments, i sovint al mateix carrer, per demostrar que el país és darrere del que mobilitza (una bona foto agrupant milers de persones serveix per demostrar que «tot el país» és al costat del convocant).
Aquesta excitació a la reacció necessita també unes fites en el guió. Habitualment, cal demostrar que els qui manen són uns traïdors (el que va fer el PP amb Zapatero per la fi d’ETA; el que fa Trump amb els mitjans de comunicació equànimes) o que són uns corruptes. La traïció a la pàtria i la corrupció són mecanismes d’excitació popular, a més de ser una mena d’acusació força habitual entre la classe política. La qual cosa els fa versemblants.
Sals insultants
La comunicació corrosiva converteix els insults en quelcom comú a llançar a polítics de la resta de partits i, alhora, s’encarrega de degradar el paper de les institucions. En un cas recent, ocorregut en la Conferència de Presidents que es va celebrar el 6 de juny de 2025, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, va sortir de la sala per tal de no escoltar els discursos en català i en eusquera dels presidents de Catalunya i el País Basc. Un fet inaudit des de la reinstauració de la democràcia posterior a Franco.
Aquesta mateixa presidenta és la que va dir «fill de puta» al president del Govern i, que, quan, posteriorment, els mitjans li van preguntar al respecte, va declarar que havia dit: «m’agrada la fruita». Aquests insults són moneda comuna en la política estatunidenca en el segon mandat de Trump (també ho van ser en el primer) i en boca del president argentí Milei.
Temperatura incendiària
La corrosió democràtica exigeix temperatura als carrers, en les xarxes socials i en els mitjans tradicionals. Cal convocar la gent a sortir al carrer sovint per queixar-se del que sigui. La qüestió és mantenir l’actitud reactiva i ocupar els carrers per demostrar que el moviment està ben secundat i té capacitat d’ocupació dels espais públics.
En les xarxes socials, és senzill augmentar el nivell de crispació perquè habitualment la dinàmica de les mateixes xarxes ja és una dinàmica de foment de la crítica i de l’odi. Les xarxes són el vehicle d’un únic missatge: «No». No al que sigui. No al que representa l’altre. A Espanya, hi ha mitjans de comunicació que continuen buscant Titadine.
Oxigen hiperventilant
El líder i el moviment corrosiu de la democràcia s’encarreguen des del primer minut d’hiperoxigenar els ciutadans. Si els ciutadans estan hiperoxigenats ja no atenen arguments, només segueixen consignes. Si els ciutadans estan hiperoxigenats («hiperventilats» s’autodenominaven els agents més bel·licosos del Procés català) només pensen a mobilitzar-se, no a escoltar; només pensen a fer fora l’adversari de qualsevol manera, no a decidir després d’haver sospesat les circumstàncies.
La hiperoxigenació és el primer pas emocional per convertir ciutadans en súbdits, que és el que vol qui procura corroir la democràcia.
Imatge de portada:
Foto de Pexels/Goszton.
Citació recomanada
PASTOR, Lluís. «La ultradreta aposta per la corrosió democràtica». COMeIN [en línia], juny 2025, no. 155. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n155.2546
