Dissenyar comunitàriament es pot entendre com un exercici de distribució creativa i implementació grupal per realitzar un projecte de benefici comú. El disseny comunitari emana de formes organitzatives transversals, anàrquiques i cooperativistes, i s’allunya de l’organigrama dels estudis professionals de disseny. Tota construcció comunitària es basa en la distribució de les obligacions i dels beneficis d’aquesta producció. Aquest escenari no està exempt de conflicte i està ple de matisos, com és comprensible. El disseny com a activitat professional es caracteritza per buscar directament la prestació de serveis a un client molt concret, per al qual es treballa per encàrrec. El client té el poder de prendre les decisions.
A vegades, els aprenentatges o els seus qüestionaments poden arribar des dels llocs més insospitats. Això és el que m’ha tocat experimentar en la passada campanya electoral de les municipals del 2023 mitjançant la meva participació en les llistes d’una candidatura. El valor de la feina en equip, el compromís mutu i el concepte de la intel·ligència col·lectiva són algunes de les qüestions que he revisat durant les setmanes prèvies a la nostra cita recent amb les urnes.
Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.
L’acte de teixir transcendeix a totes les generacions i a llocs diversos. Teixir connecta fils, nodes, situacions, localitats i enforteix els vincles socials. Això ho saben bé des dels científics fins a les comunitats de barri.
La pandèmia ha deixat poques coses bones, però una ha estat posicionar la comunicació com una eina fonamental dins de les organitzacions. En un moment en el qual no podíem acudir a l’oficina o ho fèiem amb restriccions, es va poder constatar que la comunicació és essencial a l’hora de propiciar la col·laboració i la implicació imprescindibles per al bon funcionament de qualsevol entitat.
Si el món rural resulta invisible per al conjunt de la societat, encara ho són més les dones rurals. Elles pateixen una triple discriminació pel fet d’exercir –en molts casos– una activitat econòmica (l’agrària) sotmesa a grans incerteses, en un entorn molt masculinitzat i en un mitjà (el rural) amb poc suport social per a les tasques familiars i la conciliació. D’aquesta situació, en dona compte la Federació d’Associacions de Dones Rurals (Fademur), que lluita des de fa 18 anys per la igualtat i el progrés de les dones que viuen i treballen en el medi rural.
Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.
El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.
L’octubre del 2019, vaig publicar un article sobre DORA (Declaration on Research Assessment, la declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca) en el qual parlava de les implicacions que tenia la signatura d’aquesta declaració per a la UOC. Molt sintèticament, DORA critica les limitacions del factor d’impacte i, d’una manera més general, denuncia una avaluació de la ciència basada en idees d’excel·lència exclusivistes, bibliomètriques i mecanitzades.
Els passats 19, 20 i 21 d’octubre es va celebrar a Granada la XLVII Reunió d’Estudis Regionals, que s’emmarca en la International Conference on Regional Science. La sostenibilitat, els canvis demogràfics i la desigualtat social dels territoris van ser els temes més recurrents durant les jornades. Però, el més gratificant va ser comprovar que, com a solució a molts dels problemes plantejats, apareixien estratègies relacionades amb allò col·laboratiu.