Entre els molts canvis que ha experimentat la societat espanyola al llarg dels últims trenta anys, un de significatiu sens dubte ha estat la seva entrada en el circuit de migracions internacionals com a país receptor. Aquest fenomen, per una sèrie de circumstàncies, s’ha configurat com a objecte d’una polèmica que ha crescut en paral·lel al nombre i a la diversitat de persones estrangeres racialitzades que arriben al nostre país. Parlem, per tant, d’un grup important de persones que, en el context de les seves experiències d’immigració, han estat posicionades en l’imaginari col·lectiu en una relació d’alteritat sostinguda en la subordinació, l’anomalia i la condició d’ésser altre.

El paper actiu de la cultura tecnològica en la societat actual és indiscutible i constitueix un fenomen d’estudi analitzat des de totes les esferes actuals del saber. En les pràctiques de l’art, els impulsos creatius i la intimitat tecnològica produeixen crisis notables en la manipulació de codis. Com a resposta activa, s’està produint una interessant trobada crítica i creativa entre pràctiques artístiques, gènere i programari lliure. El marc conceptual d’aquestes noves comunitats invisibles s’orienta al conreu de la socialització del coneixement i el treball col·laboratiu.

L’octubre del 2019, vaig publicar un article sobre DORA (Declaration on Research Assessment, la declaració de San Francisco sobre l’avaluació de la recerca) en el qual parlava de les implicacions que tenia la signatura d’aquesta declaració per a la UOC. Molt sintèticament, DORA critica les limitacions del factor d’impacte i, d’una manera més general, denuncia una avaluació de la ciència basada en idees d’excel·lència exclusivistes, bibliomètriques i mecanitzades.

Els passats 19, 20 i 21 d’octubre es va celebrar a Granada la XLVII Reunió d’Estudis Regionals, que s’emmarca en la International Conference on Regional Science. La sostenibilitat, els canvis demogràfics i la desigualtat social dels territoris van ser els temes més recurrents durant les jornades. Però, el més gratificant va ser comprovar que, com a solució a molts dels problemes plantejats, apareixien estratègies relacionades amb allò col·laboratiu.

Les revistes científiques són una peça clau en la vida acadèmica del professorat, ja que sense publicacions no es pot progressar –de moment– en l’alpinisme universitari. Una revista, mirada amb ulls d’autoria, és una capçalera que té unes característiques d’indexació, posicionament segons les cites, tarifes més o menys cares –poques sense APC (càrrec per processament d’articles)–, un web més o menys amigable, potser una edició en paper, un equip editorial, terminis diferents en els processos d’acceptació, unes instruccions d’autoria concretes, etc. Però, amb la mirada d’editora o directora, què en sabem? L’exemple de la revista BiD ens ajudarà a conèixer aquest món editorial.

Aquest estiu, em vaig poder submergir finalment en la dolça lectura d’un best seller atípic. L’infinit dins d’un jonc, d’Irene Vallejo, narra la història dels llibres (Vallejo, 2021). La seva lectura em va permetre reflexionar sobre els avatars de l’ofici dels escrivans en temps de les xarxes socials.

Onades de calor cada vegada més intenses, freqüents i duradores. Devastadors incendis, sequeres, temperatures rècord… Lentament però inexorable la terra ens avisa que està cansada. «Lasciate ogni speranza voi ch’entrate» («Abandoneu tota esperança els qui aquí entreu»), deia la inscripció a les portes de l’infern on inicien el seu viatge Dante i Virgili, a La divina comèdia. I a nosaltres, quina esperança ens queda? De l’aparent paradís de la globalització, arribem ara a les portes del nostre particular infern. Europa crema, la mar s’escalfa, l’aigua escasseja.

Afortunadament, des de fa ja algun temps, les informacions sobre ciència i recerca són habituals en els mitjans de masses, especialment quan aborden qüestions relacionades amb la innovació tecnològica, el canvi climàtic o la salut mental. No obstant això, també és habitual el silenci o la marginació, en aquests mateixos mitjans i en les publicacions especialitzades o acadèmiques, quan alguns treballs científics qüestionen els interessos de sectors poderosos com l’agroalimentari, el tecnològic o el farmacèutic. L’agost passat, un article de CTXT donava compte d’un d’aquests casos.

Hi ha tres tecnologies que marcaran el futur de la pràctica del disseny: la intel·ligència artificial, la neuroinformàtica i el blockchain. No són càpsules tancades i monolítiques, sinó que van lligades a processos tecnològics complexos. A més, les hem d’enfrontar o permear amb tres processos socioculturals actuals que també estan revolucionant la societat: la crisi mediambiental, els feminismes i les comunitats de pràctica. Si no fem aquest exercici de contrast, de les noves tecnologies, només en podrem donar una versió limitada i mancada d’un espai crític de reflexió.

Abans de fer el llistat de llibres que no tindré temps de llegir durant les vacances, tenia pendent donar una bona ullada a Infocràcia, la digitalització i la crisi de la democràcia, el recent llibre de Byung-Chul Han. Certament, aquests llibres que són un recull de petits articles/capítols de vegades arriben a poca profunditat, però en canvi permeten transmetre una idea forta en cadascuna de les peces. El filòsof coreà descriu i es mostra crític amb alguns aspectes de la societat, els quals anomena infocràcia.