La dicotomia entre allò analògic i allò digital fa temps que està diluïda en la nostra vida quotidiana. No obstant això, encara podem trobar debats enèrgics, des d’un enfocament binari, entorn del valor material, simbòlic i cultural de la naturalesa de l’un i de l’altre; com si es poguessin separar. El que segueix són reflexions i arguments sobre el valor intrínsec de la producció digital en la cultura.
És difícil trobar elements de la nostra vida que no integrin l’element digital, ja sigui en la seva materialitat, en el seu imaginari, o en la seva divulgació, al mateix temps que creix l’enyorança en alguns grups socials de la seva vida anterior, l’analògica. Diverses crisis que vivim en la contemporaneïtat, com la de les fake news, es justifiquen directament per una espècie de perversió del món digital, sense esmentar les noves filies i fòbies de la nostra vida enfront de les pantalles. És veritat que tot ha canviat amb la digitalització de la nostra existència i també és veritat que molts dels mals d’aquesta digitalització ja existien des de temps remots i amb els sistemes de xarxa s’han catalitzat a una velocitat inimaginable.
En aquest marc social i polític ens interessa revisar l’aportació diferencial del que es coneix com a cultura digital. Considerem que aquest és un bon moment per a fer aquesta revisió i mirar des d’un enfocament crític i atent les especificitats d’allò que s’emmarca en les pràctiques culturals pròpies de la nostra època, que, per a bé o malament, són les que ens toca assumir, entendre i qüestionar.
Una mica de context i de romanticisme ferit
A diferència de la dècada dels 90, quan van irrompre les tecnologies digitals, el moment actual ens mostra una cara fosca en la relació entre tecnologia digital i democràcia. En els 90 l’escena internacional de creació digital era experimental, innovadora i descentralitzada; qüestionava, en el seu moment, l’statu quo del món broadcast. El 2024 aquesta escena es troba en un període de plataformització cultural (Foglia, 2022) que deriva en una nova concentració de la producció en poques mans.
La plataformització cultural es podria entendre simplement com un sistema productiu-meritocràtic de les principals bigtech (Visca Silicon Valley!), però aquest fenomen atén assumptes més rellevants a escala social que s’han manifestat en l’última dècada. Parlem d’un nou règim de control algorítmic amb danys visibles a la democràcia, als drets humans i a llibertat d’expressió. Això impacta i involucra de manera frontal a la producció cultural digital i, si d’alguna cosa és capaç la cultura, és de crear canvis de paradigma en la societat i de construir preguntes que no es poden generar des d’altres àmbits.
Quin seria l’statu quo a qüestionar en el segle XXI? La cultura digital ens brinda l’oportunitat de crear espais i eines de pensament crític que analitzin el seu propi ADN tecnològic amb la finalitat de no acabar sent un instrument de l’opressor, o el seu assassí a sou. La cultura digital innovadora transcendeix pels canvis de paradigma social que produeixi, o pel seu pensament revolucionari, no per la quantitat de leds que estigui usant. El populisme de leds rellueix en grans instal·lacions urbanes lumíniques i l’important és entendre el que aquesta cascada oculta.
Especificitats de la producció cultural digital
La labor de definir la cultura digital és ingent i segurament injusta. L’exercici que durem a terme en aquest text i pròxims lliuraments és el d’intentar definir elements que són intrínsecs a la producció de cultura amb un ADN digital. El postulat inicial seria mirar la producció cultural digital des de la dissolució de tots els llenguatges creatius en un només, el binari, el dels bits (Manovich, 2005).
La cultura digital proposa un canvi de paradigma en la producció cultural històrica que es pot entendre des d’alguna d’aquestes especificitats, que constitueixen un intent de decàleg:
- La maquinària de producció digital és algorítmica per excel·lència, és codi pur, potència política, i aquesta naturalesa ha de visibilitzar-se de manera transparent en cada producció. Si la producció del coneixement ens mostra el seu constructe, el seu esquelet digital, podem aprendre de manera transversal. D’una altra forma, serà una blackbox exclusiva.
- L’actiu cultural digital és un dispositiu amb capacitat de viralitat, replicabilitat, modularitat i escalabilitat, des d’una perspectiva de coneixement compartit i obert. La cultura digital és cultura en xarxa per naturalesa.
- La producció digital ha de mirar de cara a la crisi global de la qual forma part i de la qual ha estat catalitzadora (corresponsabilitzar-se del monstre que ens habita) i valer-se de la seva capacitat transformadora per a generar mirades crítiques a la cultura contemporània turbocapitalista.
- La producció cultural en l’àmbit digital té l’obligació, per la seva envergadura, de ser un catalitzador de coneixement popular sense marcatge de classe (la promesa d’internet en els 90).
- La cultura digital troba el seu veritable repte en la seva capacitat per a crear espais de coneixement soci-comunitari, tant en la seva producció com en la seva divulgació.
- La cultura digital és més una escola transversal rizomàtica que un nínxol de producció de sentit estètic hiperespecialitzat, amb beneficis privats o susceptibles de ser-ho.
- La cultura digital és creadora de la seva pròpia estètica i la remescla amb tot el que pot. D’aquesta forma, genera nous fenòmens en la imatge contemporània.
- La creació digital és exploració i experimentació tant en el seu postulat com en els seus processos.
- La creació amb codi generatiu permet l’evolució de les obres culturals, emancipant-se dels seus creadors.
- La cultura digital aporta elements per a la renovació dels llenguatges de les arts. Aquesta cultura hereta i proposa, crea i remescla, ens parla del passat, del present i d’un futur que es construeix en temps real amb les matrius en xarxa en les quals habitem.
La promesa de la cultura digital
No està de més tornar a les idees de l’inici de la revolució digital i actualitzar-les en plena crisi de la veritat política i social, en temps de canvi climàtic i desesperança. Ens agrada pensar que la cultura digital encara ens deu coses, però segurament quan examinem la producció actual, ens trobem amb projectes que apel·len a crear espais de coneixement sociocomunitari, tant en l’exploració realitzada com en la seva capacitat divulgativa. Parlem de projectes que proposen transparència i accessibilitat, així com latència narrativa de la imatge generada, i que reflecteixen el moment sociopolític contemporani.
Continuem pensant que aquesta internet segrestada per les bigtech no ha acabat amb el pensament cultural revolucionari, incubat amb el naixement de la digitalització i d’internet, i molt menys, amb les ganes de tenir una cultura digital democràtica.
Per saber-ne més:
FOGLIA, Efraín (2022). «The Internet Hijacked by Big Tech - Platformization in Today’s Hyperconnected World». Arc-hive: Case Studies and Life as an Object, pàg. 88-97. Croàcia: KONTEJNER.
MANOVICH, Lev. (2005). El lenguaje de los nuevos medios de comunicación. Ediciones Paidós.
Citació recomanada
FOGLIA, Efraín. «Cultura digital? No tot el que brilla són leds». COMeIN [en línia], gener 2025, no. 150. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n150.2508
