«Barcelona acull l’ecosistema més important de formació en disseny d’Europa», segons Jose Luis de Vicente, nou director del Museu del Disseny de Barcelona. Una afirmació contundent que ens porta a un paral·lelisme amb el món natural. Igual que un ecosistema natural, el del disseny està format per organismes vius que es relacionen entre si i amb el seu medi. En aquest sistema, els organismes, que no són totalment homogenis, formen una comunitat i comparteixen fluxos d’energia.

Dissenyar comunitàriament es pot entendre com un exercici de distribució creativa i implementació grupal per realitzar un projecte de benefici comú. El disseny comunitari emana de formes organitzatives transversals, anàrquiques i cooperativistes, i s’allunya de l’organigrama dels estudis professionals de disseny. Tota construcció comunitària es basa en la distribució de les obligacions i dels beneficis d’aquesta producció. Aquest escenari no està exempt de conflicte i està ple de matisos, com és comprensible. El disseny com a activitat professional es caracteritza per buscar directament la prestació de serveis a un client molt concret, per al qual es treballa per encàrrec. El client té el poder de prendre les decisions.

Fa gairebé 100 anys, l’economista John Maynard Keynes afirmava que el sistema capitalista no tendiria a la plena ocupació, ni a l’equilibri dels factors productius, sinó cap a un equilibri que només de manera accidental coincidiria amb la plena ocupació. Segons les seves prediccions, la societat actual ja hauria avançat tant que els països més desenvolupats es podrien permetre el luxe de realitzar jornades laborals de 15 hores setmanals. La realitat, però, ha esdevingut ben diferent.

Tot producte s’emmarca en un mercat i és, per definició, la solució (o la millora d’una solució) a una necessitat, potencial o palpable, d’una audiència. Aquests productes, per tant, s’han de diferenciar de la competència per mitjà de promeses, verbalitzades normalment en l’espectre comercial. Per això, si tots els productes solucionen un problema concret, què passa quan la promesa que es fa és ajudar-te a solucionar problemes de tota mena? I si el que ofereix tota una gamma de productes és, simplement, obtenir més i millors solucions?

La gent gran ha estat sempre un col·lectiu infrarepresentat en la publicitat i, quan ha aparegut, ho ha fet de manera estereotipada i pejorativa. És una realitat difícil de justificar, més tenint en compte el creixent pes demogràfic i econòmic d’aquest grup d’edat. A poc a poc, però, van apareixent iniciatives per fer front a aquest edatisme crònic. Exemples que val la pena compartir i posar en valor perquè ajudin a conscienciar sobre la necessitat d’un canvi de rumb que ha de començar pels professionals mateix de la comunicació que dissenyen les campanyes.

Podem crear amb objectius molt diversos. Podem fer-ho per expressar-nos, ens podem quedar en la superfície, resoldre una problemàtica senzilla, fins i tot frívola, podem solucionar problemes més complexos, que afectin més persones, o aquelles que estan en risc d’exclusió, per exemple. Podem crear amb la intenció de salvar vides o fins i tot de salvar el planeta. Fins i tot, podem crear (per al) més enllà.

El rol disruptiu i transformatiu de la intel·ligència artificial (IA) és un dels temes d’actualitat per excel·lència, com queda clar amb els nombrosos i interessantíssims articles sobre el tema apareguts a COMeIN. Els imaginaris de la intel·ligència artificial ens acompanyen des de fa molt temps en la literatura, el cinema, la televisió, els còmics o els videojocs, però quan entren en la nostra vida quotidiana… la cosa canvia. En aquest article, m’acosto a la quotidianitat de la IA en un camp que m’apassiona, la música.

Aquest és el millor títol d’un llibre de disseny de la història. El va publicar l’any 1981 el dissenyador Bob Gill (Nova York, 1931-2021) i per molts continua sent una publicació única i que va contra corrent de les publicacions habituals de disseny, encara en l’actualitat. Mort a 90 anys, Gill va ser dissenyador gràfic, redactor, director artístic, professor de disseny, il·lustrador, cineasta i tocava jazz amb el piano molt malament, segons la seva biografia. Va viure entre Londres i Nova York, i va fundar, juntament amb Alan Fletcher i Colin Forbes, l’estudi de disseny Fletcher/Forbes/Gill, estudi precursor de Pentagram, un dels estudis més importants de disseny de l’actualitat que reuneix una comunitat de dissenyadors amb perfils diversos del nivell internacional més alt.

Fa unes quantes setmanes, vam assistir a una visita guiada a una exposició titulada Els colors del món al Cosmocaixa, a Barcelona. Ho vam fer amb un grup d’estudiants de l’assignatura Taller de Color, del grau de Disseny i Creació Digitals, una assignatura que aborda les diferents dimensions del color com a fenomen físic, químic, social i cultural, de manera que, entenent tot això, els estudiants puguin triar i manejar el color d’una manera conscient i efectiva en la mesura del possible.

Connectar conceptes, professionals i disciplines és, sovint, una habilitat subtil o poc visible perquè, tot i ser imprescindible en l’àmbit creatiu, és poc tangible o quantificable. Així i tot, hi ha persones que, de manera natural o perquè ho han entrenat, veuen enllaços que esdevenen claus en el procés creatiu. Aquest article és un homenatge als fils invisibles, a les connexions i als camins que tracem entre vectors, tinguin la forma que tinguin.