Tot i el record funest que aquest històric tractat representa per als catalans, se’m fa difícil no emprar el joc de paraules en relació al que ha succeït a la Universitat d’Utrecht, i com pot  afectar a l’ecosistema científic. I de retruc, a la ciència (o no). Per aquells que no ho recordin, aquest tractat del 1713 són de fet (em corregeix la Viquipèdia) tot un seguit de tractats de pau bilaterals que es van signar entre els diferents contendents de la Guerra de Successió espanyola. Un tractat pot entendre’s com una negociació entre dues visions o nacions enfrontades que acorden un equilibri per a continuar les seves missions.

Aquest mes de maig, COMeIN fa la seva primera dècada de vida. Al llarg de tot el que ens queda de 2021, ja hi haurà temps de commemorar l’efemèride com cal. De moment, a manera d’aperitiu, us convido a compartir un itinerari molt –però molt– personal que ens portarà a recórrer la història de la revista a través de 10 imatges. Comencem?

La tercera llei de Newton o principi d’acció i reacció ve a dir que, quan un cos fa una força sobre un altre, aquest segon cos reacciona fent una força igual i de sentit contrari sobre el primer. Considerant aquesta llei en una aproximació social, sens dubte sembla complir-se quan valorem la reacció que s’exerceix contra vectors històrics i socials presents en la nostra època, com ara la globalització, el feminisme, la consciència del canvi climàtic i afegiria el paper en el progrés de la ciència.

Un títol alternatiu hauria estat «Epíleg de Trump, quan la veritat és un plat que se serveix fred», però dos fets m’ho van fer replantejar. En primer lloc soc plenament conscient que la frase feta anglesa «Revenge is a dish best served cold» es refereix a la venjança, però pensava que el joc de paraules em permetria evidenciar que si hi havia algú que la tingués jurada contra en Trump aquesta era la veritat. Motius no li’n falten. Sí, parlem de la veritat com a idea abstracta, la que tan bé ha descrit Julian Baggini en el seu molt recomanable llibre Breve historia de la verdad.

Al llibre The world without us, Alan Weisman, periodista i escriptor, ens convida a un provocador exercici de construcció mental del futur: «Suposem que ha passat el pitjor. Que l’extinció humana és un fet consumat. Imaginem un món del qual tots nosaltres hàgim desaparegut sobtadament. Què passaria? El planeta faria un sospir d’alleujament? Ens trobaria a faltar? Com seria aquest món on ja no existiríem com a espècie?».

La crisi sanitària de la COVID-19 ha sacsejat de forma evident els fonaments de la societat, aquella normalitat que formava part del nostre dia a dia, ens agradés o no. La mateixa societat de la informació i el coneixement, sovint ja amortitzada com a concepte, ha vist com la informació al voltant de la pandèmia esdevenia un problema i per primer cop l’OMS parlava ja el març del 2020 d’infodèmia, referint-se a un excés d’informació molta de la qual seria falsa.

Durant molts anys ens hem acostumat a entendre i explicar el canvi climàtic com tot allò que passa al nostre planeta: escalfament global, inundacions, incendis, desforestació, pluja nuclear, extincions, desaparició accelerada de la biodiversitat... Amb el temps i la contínua degeneració dels ecosistemes terrestres, hem començat també a conèixer la seva dimensió experiencial: guerres, migracions forçades, pobresa, col·lapse del sistema alimentari... Finalment, a cop de pandèmia, vam comprendre que les conseqüències del canvi climàtic no ocorren només en països distants, a les tortugues i als ossos polars. Ens afecten a tots, són terribles i ens estan matant.

Les formes de depredació, persecució o perversió de l’activitat intel·lectual, científica o creativa en general continuen essent exercides des de posicions de domini o mitjanceres, però són cada vegada més sofisticades i van més enllà de la coacció o la simple acció de robar o d’apropiar-se d’idees o obres mitjançant la substitució, modificació o eliminació dels veritables autors.

Fa 10 anys, quan vam començar a treballar en la conceptualització i el disseny de COMeIN, era impensable que la publicació del seu número 100 coincidís amb una pandèmia de coronavirus. La COVID-19 ha trastocat les nostres vides en gairebé tots els aspectes, però la missió que va portar al món la revista divulgativa dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC es manté incòlume: anorrear la distància que existeix entre el coneixement generat en l'entorn acadèmic del nostre àmbit i la seva transferència a la societat.

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha posat el nom oficial de COVID-19 a la malaltia causant de l'actual pandèmia d'abast mundial. El nom s'ha adoptat amb rapidesa, tot substituint altres denominacions inicials que s'usaven col·loquialment, com ara «grip de Wuhan». Precisament, l'OMS va recalcar al moment oportú que un dels motius d'adoptar el nom de COVID-19 era la conveniència d'evitar l'ús de noms geogràfics i, en general, de noms que donin motiu a estigmatitzar països, persones o col·lectius.