Bertolt Brecht es preguntava «quins temps són aquests en què hem de defensar allò que és obvi?», i em penso que hi estem tornant. M’explico al llarg d’aquest article, en el qual barrejaré opinió i visió de futur amb algunes dades extretes del present. Sap greu acabar el curs acadèmic amb una visió un xic pessimista, però els temps, com dèiem, no semblen anunciar un futur millor.
Si, com sembla, s’intueix i tots els experts semblen apuntar, s’acosta una onada fosca a Europa, on la postpandèmia i la guerra a Ucraïna ens aboquen a un creixement del conservadorisme que flirteja o que dona suport clar a la ideologia habitualment definida com a extrema dreta, sense entrar en discussions clares sobre si és feixisme, franquisme o postfeixisme. Si durant la crisi econòmica de principis de segle, les solucions semblaven passar per receptes socialdemòcrates i per qüestionar els status quo (com ara l’anomenat règim del 78) a partir de solucions d’esquerres, el pèndol sembla aproximar-nos cap a l’altra banda, cap a receptes conservadores que qüestionen el marc i context global.
En el cas de l’estat espanyol, aquesta resposta passa pel creixement d’un partit, VOX, crescut dels sectors més dretans del partit conservador hegemònic des de la transició, el Partit Popular. Molt s’ha escrit sobre les estratègies comunicatives de VOX a les xarxes socials, però en aquest cas voldria reflexionar sobre un cert ús i flirteig clar amb les teories alternatives o negacionistes de diversos dels aspectes dels quals fan bandera. Perquè ho veiem d’ençà de la pandèmia, i perquè no casualment afloren determinats perfils dins d’aquest partit que han crescut en influència i presència a partir del fet de qüestionar diversos aspectes relacionats, per exemple, amb les vacunes o la covid, com és el cas de Joan Pons Torres, nou conseller de cultura de Menorca.
Efectes de la desinformació
És així. Sovint se’ns pregunta als qui ens dediquem a estudiar la desinformació quins en poden ser els efectes. Hi ha dues visions, la primera de les quals es pot concretar en la famosa frase de Hannah Arendt: «Si tothom sempre t’enganya, la conseqüència no és que et creguis les mentides, sinó que ningú no creurà res més a partir de llavors». És a dir, crisi de les institucions, augment de l’abstenció i desconfiança davant de la informació oficial. En aquest brou, com diu Brian McNair, les notícies falses tenen una part important. Però, hi ha una segona visió, que considero fins i tot pitjor (i que es deriva de la primera), i és que aflorin noves veus i s’escolti per primera vegada qui no s’ha escoltat mai, i aquesta és la recepta que sembla tenir lloc a Europa, el ressorgiment de l’extrema dreta que no ha tingut poder els darrers quaranta anys.
I per créixer, en el seu discurs es donen combos, és a dir, es barregen elements de negacionisme de gènere (encara cal defensar que existeix la violència de gènere), negacionisme lingüístic (en el cas del català com a llengua única), amb tocs de negacionisme climàtic i de covid, com es fonamenta a la bibliografia en el cas alemany. L’estratègia és clara: dir allò que no diuen els altres de diversos aspectes, i deixar que cada negacionisme sigui un ham diferent. No parlem d’immigració o nacionalcatolicisme, que seria allò clàssic. Parlem de diversos altaveus per pescar comunitats que no s’haurien acostat a arguments clàssics de l’extrema dreta.
En aquest sentit: et sents amenaçat pel nou feminisme i no trobes el teu paper o formes part de cultures incel? L’extrema dreta t’acull i exemplifica l’acció (polítiques agosarades d’igualtat) i reacció (augment de vot masculí a VOX)? Et sents amenaçat pels sacrificis que caldrà dur a terme davant l’emergència climàtica? Doncs, hi ha un partit que et dona tranquil·litat i et diu que no n’hi ha per tant. Consideres que la covid qüestiona les teves llibertats individuals (quan ens allunyem de la idea republicana que tens tants drets com deures)? Doncs, hi ha un partit que nega la major per aprofitar la teva legítima (però no científica) ràbia. De tan fàcil, sembla estrany que els altres no ho facin. Per tant, quan parlem de negacionismes, estan esdevenint vies d’entrada per a votants desencisats i troben una veu que els dona confort. És nou, és diferent i no té vergonya a l’hora de mentir.
I és en aquesta lògica que la ciència esdevé de nou central. Ja ho vam dir que la ciència havia d’esdevenir de nou central en un món postcovid, i això tenia un avantatge, però també un risc. Té sentit que la ciència esdevingui un actor actiu contra l’extrema dreta? De fet, diria que el que no tindria sentit seria que no ho fos, no es pot deixar aquest espai per respondre. I això no vol dir necessàriament convertir el món acadèmic en activista (legítim con el cas de l’emergència climàtica), sinó simplement fornir arguments de nou per qüestionar els missatges i arguments de l’extrema dreta.
Finalment, i en aquest sentit, apuntar una idea sobre el fet que la ciència ha de ser transparent i ha de canviar, com sempre, sobre la base dels qui qüestionen i ofereixen millores, però també parlem del fet que la ciència ofereixi una imatge autocrítica sí, però sense qüestionar-se gaire en públic, perquè aquests nous altaveus poden desinformar a partir d’allò que es qüestioni. Com escriu en Lluís Codina en relació amb la comunicació acadèmica, parlem dels problemes de la ciència (que, al cap i a la fi, és una activitat humana), però deixant clar que tot i els problemes amb les cites, els científics excessivament prolífics, els problemes en l’avaluació, continua sent el millor dels sistemes, i més ho serà com més transparent i més oberta sigui. Ens hi juguem molt els propers anys.
Per saber-ne més:
AGIUS, Christine; BERGMAN ROSAMOND, Annika; KINNVALL, Catarina (2020). «Populism, Ontological Insecurity and Gendered Nationalism: Masculinity, Climate Denial and Covid-19». Politics, Religion & Ideology, vol. 21, núm. 4, pàg. 432-450. DOI: https://doi.org/10.1080/21567689.2020.1851871
CASTRO MARTÍNEZ, Andrea; DÍAZ MORILLA, Pablo (2021). «La comunicación política de la derecha radical en redes sociales. De Instagram a TikTok y Gab, la estrategia digital de Vox». Dígitos: Revista de Comunicación Digital, núm. 7, pàg 67- [en línia]. Disponible a: https://roderic.uv.es/handle/10550/79826
CODINA, Lluís (2023). «La comunicación académica y sus descontentos». Anuario ThinkEPI [en línia], vol. 17. DOI: https://doi.org/10.3145/thinkepi.2023.e17a19
FALKENBACH, Michelle; GREER, Scott L. (2020). «Denial and Distraction: How the Populist Radical Right Responds to COVID-19; Comment on "A Scoping Review of PRR Parties’ Influence on Welfare Policy and its Implication for Population Health in Europe"». Int J Health Policy Manag[en línia], vol.10, núm. 9. DOI: 10.34172/IJHPM.2020.141
GELABERT, Martí (2023, juny). «Contrario al catalán, a la ley LGTBI y a las vacunas: así es el polémico conseller que dirigirá el área de Cultura en Menorca». elDiario.es [en línia]. Disponible a: https://www.eldiario.es/illes-balears/politica/contrario-catalan-ley-lgtbi-vacunas-polemico-conseller-dirigira-area-cultura-menorca_1_10296512.html
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre (2022). «Científiques i científics, no baixeu de l’escenari!». COMeIN [en línia], núm. 117. ISSN: 1696-3296. DOI:https://doi.org/10.7238/c.n117.2201
RAFFIO, Valentina (2022, abril). «De científicos a activistas: "No podemos actuar como si nada cuando el mundo se va a la mierda"». el Periódico de España, [en línea]. Disponible a: https://www.epe.es/es/espana/20220405/cientificos-activistas-actuar-mundo-mierda-13480908
Citació recomanada
LÓPEZ-BORRULL, Alexandre. «Quan la ciència no és el problema, sinó part de la solució». COMeIN [en línia], juliol 2023, no. 134. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n134.2350
