La ciència-ficció audiovisual viu una era particularment destacada, gràcies a l’èxit recent de pel·lícules com Dune Part 2 o d’apostes decidides de sèries de televisió com Para toda la humanidad, Constelación, Silo, Fundación o El problema de los tres cuerpos. Això sense comptar amb altres produccions que se situen en els seus límits (depenent del que entenguem per ciència-ficció). I per descomptat, altres camps tan fèrtils com la literatura o els jocs.

Sovint es parla de la motivació de l’estudiantat, de com és d’important que hi hagi un interès intrínsec en allò que s’estudia i que, si no hi és, des de la docència intentem activar-lo i cultivar-lo. Però, i el professorat? Quin paper exerceix la passió, la motivació i l’amor per tot allò que s’explica? El títol d’aquest article sembla ben bé un clickbait, però no ho és pas. Som-hi!

S’ha parlat molt de com els sistemes d’intel·ligència artificial (IA) reforcen els estereotips i la discriminació, principalment pels biaixos de gènere, raça o origen de les dades que usen i que es reforcen amb sistemes d’aprenentatge automàtic. Un cas notori va ser motiu de debat en Amazon; el gegant tecnològic va decidir deixar d’usar el seu sistema d’intel·ligència artificial per a la selecció de personal, ja que descartava les dones, només perquè la majoria dels informàtics fins aleshores havien estat homes, la qual cosa ha influït en la manera com s’usa la intel·ligència artificial per a la selecció de personal arreu del món. Però què podem dir de l’edatisme de la IA?

La Societat Catalana de Comunicació de l’Institut d’Estudis Catalans (SCC-IEC) «ja fa vint anys que té vint anys», com dirien Joan Manuel Serrat o més recentment els Buhos a «Milers d’espurnes». Amb aquest popular eufemisme, evitem emprar adjectius com quadragenària o quarantina, ja que l’entitat que millor representa la investigació en Ciències de la Comunicació en català es troba en un estat de salut envejable i amb més empenta que mai.

En el pròleg del seu llibre Itinerarios transculturales, James Clifford (1999) planteja una premissa suggeridora. Ens proposa comprendre la ubicació humana no només com a immobilitat, sinó com a moviment. Residència i viatge, desplaçament i permanència serien, des d’aquesta perspectiva, les dues cares d’una mateixa moneda. La proposta és provocadora: si bé les pràctiques de trànsit i interacció es poden reconèixer com a situacions crucials de la nostra època, el localisme cultural predominant continua afirmant que l’existència social autèntica és, o hauria de ser, connectada a llocs tancats.

En la vibrant oferta radiofònica actual, a Espanya destaca un ecosistema variat en què diverses cadenes exerceixen un paper crucial en l’impuls i revitalització dels formats dramàtics de ficció. Noms insignes com RNE, Cadena SER, COPE, Onda Cero i Atresmedia s’han situat en l’avantguarda i han contribuït al rescat i la difusió de la ficció radiofònica.

Moltes residències emblemàtiques en la història de l’arquitectura han estat encarregades pels seus futurs propietaris, directament als starchitects. Això implica que són els propietaris del terreny, que aquests trossos de terra són una garantia per al seu futur. Un exemple emblemàtic n’és la Maison à Bordeaux de l’arquitecte neerlandès Rem Koolhaas. És una casa a mesura d’una família amb un nivell econòmic elevat.

Reflexionem sobre la fenomenologia i l’experiència cinematogràfica, basant-nos en Bazin i Merleau-Ponty per explorar la relació del cinema amb la realitat, i emfatitzem l’ambigüitat en la vivència humana. Examinem com el cinema desafia les normes de gènere i confronta la representació convencional del cinema clàssic, utilitzant la filmografia d’Harmony Korine. En obres com Spring Breakers (2012), Korine usa el realisme per debatre la identitat juvenil estatunidenca, tot qüestionant els sistemes de signes tradicionals i oferint una perspectiva crítica sobre gènere, sexualitat i violència.

La intel·ligència artificial ha deixat de ser una tecnologia o una problemàtica dels nostres temps, és ja una tautologia que anul·la qualsevol forma de reflexió crítica sobre la condició cíborg de l’humà actual. N’és un exemple el protagonisme absolut que ha tingut a la divuitena edició del Mobile World Congress (MWC, 2024), celebrat a Barcelona aquest passat febrer. El comportament de l’home tecnològic és un símptoma que qui determina avui la nostra identitat són les empreses tecnològiques i el seu extractivisme computacional (Gozalo Salellas, 2023; Sadin, 2020).

Aquest text es proposa reivindicar els Estudis Culturals com un camp de recerca interdisciplinari operatiu per analitzar i transformar les societats actuals. Per a això, proposem fer un repàs de l’obra Doing Cultural Studies: The story of the Sony Walkman (du Gay et al., 1997). Aquest llibre se situa en la intersecció històrica que marquen els últims anys del segle XX, absolutament fonamentals per entendre l’expansió tecnològica i mediàtica en l’actualitat. Per al cas que ens ocupa, el moment de la seva publicació també el situa a mig camí entre la fundació oficial dels Estudis Culturals el 1964, amb la creació del Centre d’Estudis Culturals Contemporanis (CCCS per les seves sigles en anglès) a la Universitat de Birmingham per Richard Hoggart i Stuart Hall (coautor del llibre que presentem aquí), i l’actualitat, a un quart de segle de la seva publicació i en el 60è. aniversari dels Estudis Culturals.