Número 170 (novembre de 2026)

Cap a una democràcia de la vigilància? Entre el capitalisme de dades i l’erosió de l’autonomia política

Carlos Saura García, Ronald Sáenz Leandro

Durant l’última dècada, les democràcies no han enfrontat la seva amenaça més gran en forma de cops d’estat, en dinàmiques populistes o en l’ascens de postures extremistes o autoritàries, sinó en una mutació més callada. Els països travessen un procés d’erosió silenciosa originat per les infraestructures digitals de vigilància, perfilat i persuasió, impulsades tant per grans corporacions tecnològiques com per poders públics i poders fàctics, que afecta el seu nucli normatiu i la capacitat de la ciutadania per formar i expressar una voluntat política autònoma.

El concepte de democràcia de la vigilància (àmpliament abordat al llibre recentment publicat Democracia de la vigilancia. Poder y contrapoder en la era de las grandes corporaciones digitales), fa referència a l’emergència d’un nou context polític, econòmic i social digitalment hiperconnectat, algorismitzat i dataficat en el qual les estructures formals de representació es mantenen intactes, però l’autonomia ciutadana queda condicionada per la utilització i gestió estratègica dels omnipresents ecosistemes ciberfísics actuals. Aquests ecosistemes són gestionats per un reduït grup de grans empreses digitals dels Estats Units (entre les quals destaquen Google, Amazon, Meta, Apple, Microsoft i SpaceXAI) i de la Xina (entre les quals destaquen Baidu, ByteDance, Alibaba, Tencent i Huawei).

 

Vigilància per part de poders privats

 

Aquest nou format democràtic s’articula entorn de tres dinàmiques convergents: la concentració de poder en les grans corporacions digitals, la colonització de l’esfera pública per part de plataformes algorísmiques privades, i el desenvolupament de tècniques computacionals de persuasió i manipulació política.

 

La irrupció i popularització de la intel·ligència artificial generativa (IAGen) a partir de finals de 2022 ha intensificat aquestes dinàmiques: eines propietàries de les Big Tech, com ara Sora, Veo, Seedance o Grok, permeten produir deepfakes hiperrealistes i deepsynthetics, la qual cosa multiplica el potencial de desinformació i erosiona la confiança pública en els processos democràtics.

 

La principal amenaça contemporània no prové tant de líders extremistes com del poder estructural de les grans empreses digitals que posseeixen les infraestructures digitals i organitzen la conversa pública. Les Big Tech han implantat una infraestructura de vigilància i d’extracció massiva de dades orientada a distorsionar l’esfera pública digital, influir en la ideologia ciutadana i generar una opinió pública sintètica al servei dels seus interessos o dels actors disposats a instrumentalitzar-les.

 

El 2022, Elon Musk va adquirir Twitter (actualment X) i va reorientar la seva moderació de continguts i els seus algorismes de recomanació de manera que, segons recerques recents, X ha afavorit sistemàticament candidats i moviments de dreta radical a escala global, convertint la plataforma en un instrument d’influència política al servei del seu propietari. Finalment, ja el 2026, es va tancar l’acord per l’adquisició de la xarxa social TikTok als Estats Units per part d’un consorci integrat per multimilionaris, grups d’inversió i grans corporacions tecnològiques estatunidenques afins a l’administració Trump.

 

Vigilància per part de poders públics

 

Els poders públics tampoc són aliens a aquestes accions estratègiques. Els treballs fets per l’investigador del Carnegie Endowment for International Peace, Steven Feldstein, el 2019, 2022 i 2023 van evidenciar la creixent utilització de tecnologies de vigilància social massiva disruptives, vinculades al big data i a la IAGen, per part dels poders públics d’almenys 97 dels 179 països del món. Aquests utilitzaven infraestructures de vigilància social massiva, com ara el monitoratge de plataformes digitals, el pirateig i l’espionatge governamental, les tecnologies de vigilància biomètrica o les tècniques policials intel·ligents. És important destacar que 52 dels 97 països que usaven instruments de vigilància social massiva eren democràcies liberals o electorals segons el Democracy Report 2022 del V-Dem Institute, entre els quals es trobava una gran quantitat de països de la Unió Europea.

 

Finalment, l’informe d’O’Connor et al. (2020), publicat per The Australian Strategic Policy Institute, subratlla que entre 2010 i 2020, 48 processos democràtics de 33 països diferents van sofrir ingerències de governs d’estats estrangers, procedents principalment de dos estats: Rússia (38 processos democràtics de 26 països diferents, dels quals 12 eren membres de la Unió Europea) i la Xina (10 processos democràtics de 7 països diferents).

 

En definitiva, la democràcia de la vigilància no representa la fi immediata de la democràcia, però sí la seva mutació més profunda des de la irrupció dels mitjans de comunicació de masses. A diferència de la postdemocracia buidada per elits corporatives i mediàtiques que va descriure Colin Crouch, la democràcia de la vigilància opera mitjançant arquitectures tècniques que condicionen la formació mateixa de les preferències polítiques abans que el ciutadà emeti el seu vot.

 

El seu principal perill no radica en la supressió de llibertats formals, sinó en l’erosió progressiva de l’autonomia que dona sentit a la sobirania popular. La llibertat política no pot reduir-se a l’absència de coerció directa, sinó que exigeix condicions estructurals que permetin a la ciutadania deliberar i decidir sense interferències que distorsionin el seu raonament. Defensar-la implica garantir que la ciutadania pugui pensar, deliberar i decidir sense estar permanentment sotmesa a arquitectures digitals de vigilància, persuasió i manipulació.

 

Per saber-ne més:

CALVO, Patrici; SAURA GARCÍA, Carlos (2024). «Democracia de la vigilancia: datos, activismo y contrapoder». Revista Internacional de Pensamiento Político, vol. 19, pàg. 395-417. DOI: https://doi.org/10.46661/revintpensampolit.9612

SÁENZ-LEANDRO, Ronald; SAURA GARCÍA, Carlos (2024). China’s Tech Surveillance Applications in Europe and Latin America: Analyzing the Impact on Democratic Governance. Policy Brief No. 17. STG Policy Papers. Florència: European University Institute. DOI: https://doi.org/10.2870/097533

SÁENZ-LEANDRO, Ronald; SAURA GARCÍA, Carlos (2025). «Surveillance Technologies in Ibero-America». A: Marta Cantero Gamito i Lucía Bosoer (eds.). REDemocracIA: Handbook for a Democratic Approach to Artificial Intelligence in Ibero-America. Florència: European University Institute. DOI: https://doi.org/10.2870/4080325

SAURA GARCÍA, Carlos (2026). Democracia de la vigilancia. Poder y contrapoder en la era de las grandes corporaciones tecnológicas. Granada: Editorial Comares.

 

Imatge de portada:

Il·lustració de la portada del llibre Democracia de la vigilancia. Poder y contrapoder en la era de las grandes corporaciones tecnológicas. Font: Editorial Comares.

 

Citació recomanada

SAURA GARCÍA, Carlos; SÁENZ-LEANDRO, Ronald. «Cap a una democràcia de la vigilància? Entre el capitalisme de dades i l’erosió de l’autonomia política». COMeIN [en línia], novembre 2026, no. 170. ISSN: 1696-3296. DOI: https://doi.org/10.7238/c.n170.2674

comunicació política;  intel·ligència artificial;  gestió de la informació;  recerca;  mitjans socials;  big data;  lifestyle;