En aquest article, em centraré en dos comptes populars de recomanació musical en xarxes socials que, de maneres diferents, i des del més profund de la nostra cultura algorítmica, recuperen el plaer de descobrir discos i d’escoltar amb una atenció plena. I ho fan amb una manera de crear contingut amb un accent intergeneracional, espontani i quotidià… «Què escoltarem avui?».

Durant els dies 8 i 9 d’aquest mes de maig, l’Aula Magna de la Facultat de Ciències Humanes i Socials de la Universitat Jaume I de Castelló es va convertir en un espai de reflexió i diàleg interdisciplinari amb la celebració del seminari Lliurar-se a la foscor. Ficcions neogòtiques en cinema, art, literatura i televisió. Aquesta trobada va reunir especialistes de diverses disciplines per explorar les múltiples manifestacions del gòtic en la cultura contemporània.

En temps de foscor i desesperança, el periodisme té l’obligació no només d’informar, sinó de ser un far que ajudi a comprendre una realitat cada vegada més complexa i infoxicada.

En diverses pel·lícules i sèries de ficció recents ens trobem amb una tendència a l’alça: els principals malvats de la funció són bilionaris o col·lectius de bilionaris que actuen com a simple extensió dels seus privilegis. Tot i que això no és nou, com sempre, la ficció ens ajuda a entendre els sentiments i les pors dels temps en què vivim: la concentració de poder, l’explotació de persones, el menysteniment del canvi climàtic davant el negoci que suposa l’explotació dels recursos naturals pel consum o l’emergència de formes de govern autoritàries basades en la plutocràcia o la cleptocràcia.

Claude Barras és una de les figures essencials de l’animació europea. Nascut a Sierre (Suïssa) el 19 de gener de 1973, va estudiar il·lustració a l’École Émile Cohl i antropologia a la Universitat Lumière, a Lió. El seu primer llargmetratge, La vida d’en Carbassó (Ma vie de Courgette, 2016), va ser aclamat per la crítica i el públic internacional, i va obtenir múltiples reconeixements, incloent-hi una nominació a l’Oscar. Ara presenta el seu segon llargmetratge: Salvatges.

El pròxim 11 de febrer (11F) se celebra el Dia Internacional de les Dones i les Nenes en la Ciència. Fa solament 10 anys que va ser proclamat per l’Assemblea General de les Nacions Unides; concretament, el 22 de desembre de 2015. L’objectiu d’aquesta celebració és el de promoure l’accés i la participació plena i equitativa de les dones i les nenes en els camps de la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques (les conegudes com a STEM) i recordar que la seva participació ha de ser enfortida a escala global.

Entre els dies 27 i 29 de novembre del recentment tancat 2024 es va celebrar a la Universitat Jaume I de Castelló el I Congreso Internacional de Creadoras en el Audiovisual: Una habitación propia: un nombre propio, dins del qual va tenir també lloc la V Jornada de Cine LGTBIQA+. A més de conferències i projeccions centrades en les representacions des de la perspectiva de gènere, els referents al cinema LGTBIQA+ i l’autoria femenina en l’audiovisual, van tenir lloc diàlegs molt suggeridors amb cineastes com Jaione Camborda, directora de O corno (2023), o productores com María Zamora, Premi Nacional de Cinematografia 2024.

A la passada edició del Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya la sostenibilitat i l’angoixa davant possibles futurs no desitjats relacionats amb el canvi climàtic per causes humanes a través del fantàstic van tenir una presència important en diferents seccions. En aquest article n’exposarem algunes tendències destacades.

L’estrena d’una pel·lícula honesta i plena de vigor com El 47 (Marcel Barrena, 2024), produïda per Mediapro Studios, ha disparat moltes discussions sobre la llengua i la immigració a Catalunya, però no tants debats sobre les lluites veïnals que es van succeir durant anys a diferents barris de Barcelona, com ara Torre Baró en el cas del film. Un autobús i un trajecte inimaginable fins al capdamunt d’un turó esdevenen el McGuffin per cosir emocionalment el vincle trencat entre ciutat i perifèries.

La sèrie de ficció de Ripley (Netflix) conviu en plataformes amb l’estrena de la sèrie documental El caso Sancho (HBO) i el seguiment en la premsa del judici a Tailàndia. Seure al sofà a veure la sèrie Ripley a Espanya, el maig de 2024, et fa pensar de manera inevitable en el cas Sancho: dos assassins joves i bells, seductors queer, oportunistes àvids de diners i riquesa que cometen els seus crims a escenaris idíl·lics, perifèries del plaer allunyades dels seus països d’origen, encarnats en identitats que van mutant segons les diferents circumstàncies i necessitats. Necessitats que es basen a obtenir el que volen a qualsevol preu.