L’auge de l’assaig audiovisual, una pràctica que permet reflexionar sobre la imatge des de la mateixa imatge, comença a tenir un impacte i una rellevància en les investigacions sobre l’audiovisual en el context digital molt estimulants. La seva heterogeneïtat, llibertat i voluntat d’experimentació el converteixen en un format alternatiu a l’anquilosament de les descripcions i anàlisis pròpies del paper i la crítica acadèmica.

Per què ben entrat el segle XXI es recuperen i s’activen tallers de letterpress (impressió amb tipus mòbils) quan imprimir en digital és molt més ràpid i còmode? Podríem fer un paral·lelisme amb el que també passa amb la recuperació dels vinils, en el món de la música, o de la fotografia analògica? És clar que es tracta d’una tendència. Però què ens hi porta?

L’any passat, el Festival Internacional de Cinema de Barcelona - Sant Jordi (BCN Film Fest) va ser un dels primers esdeveniments culturals que van tenir lloc a Espanya presencialment en el marc de la mal anomenada nova normalitat, si bé assumint com a peatge un ajornament que el va convertir en un esdeveniment estival. Aquest any se celebra a la primavera; com correspon, com en les tres primeres edicions i com a avantsala de la festivitat que li dona nom.

En l’àmbit de la comunicació de marca, concretament pel que fa a campanyes publicitàries del sector de la moda, el vitiligen ha irromput dràsticament, sobretot en els aspectes que es relacionen amb el pla visual i estètic, i no tant en el que té a veure amb la fase de desenvolupament creatiu i narratiu de la mateixa campanya. La qüestió de fons és: desestigmatitza o contribueix a la despersonalització?

En els últims mesos, alguns investigadors dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC ens hem proposat aportar el nostre gra de sorra al coneixement sobre l’impacte de l’activitat de Netflix en el panorama de la indústria i els continguts de l’audiovisual contemporani. En les línies que segueixen compendio les investigacions fetes pel claustre dels estudis sobre diversos aspectes relacionats amb el gegant de l’streaming.

Un dels esdeveniments televisius -i cinematogràfics- més esperats de 2021 és la sèrie Bruixa Escarlata i Visió (WandaVision, Disney+). Perquè, després d’un any de retards i incertesa a les sales de cinema, marca l’inici d’una nova fase d’aquesta locomotora que és el Marvel Cinematic Universe (MCU). Perquè se’ns ha anat suggerint que la sèrie planteja un experiment formal mai vist. I perquè s’està jugant amb la nostra capacitat per formular teories fins a extrems insospitats. En aquest article, escrit amb la sèrie en marxa, no hi trobareu revelacions (no?), sinó una mirada a per què Bruixa Escarlata i Visió és una contribució molt rellevant a la cultura popular contemporània. Hi pot haver spoilers, però…

La llista és llarga i variada: princeses a qui no van deixar regnar, guerreres injuriades, escriptores amb pseudònims masculins, científiques invisibles… Els historiadors i la societat, en general, no els van donar –ni els donen encara– el lloc corresponent. Els relats que ens han arribat sobre les seves vides disten molt de la realitat. Afortunadament, mogudes per la força del moviment feminista, les indústries culturals i de l’entreteniment estan reinterpretant la seva veritable història, atorgant a aquestes dones el lloc que els va ser arrabassat.

Podem entendre per narrativa procedimental o interactive storytelling una història creada o processada, totalment o en part, per un sistema (màquina) o procediment (regles o normes). També podem, de forma general, observar-ne dos tipus: la completament aleatòria, que pren formes de caire més artístic, o la que interacciona amb el lector, espectador o jugador per generar una història personalitzada basada en les opcions escollides. Tres exemples que veurem tot seguit són els llibres de Tria la teva aventura, el capítol interactiu Black Mirror: Bandersnatch i el videojoc Detroit: Become Human.

En aquest article m’agradaria continuar amb el tema desenvolupat per Cristina Pujol en un article publicat fa poc a COMeIN relacionat amb la desconstrucció dels anys 90. Més concretament, em centraré a aprofundir en la nostàlgia cultural que opera al cinema, la música, el disseny o les sèries de televisió.

El 2020, la pel·lícula de Robert Wiene El gabinet del doctor Caligari fa cent anys. I els aniversaris rodons –i més quan assoleixen les tres xifres– són una invitació a celebrar-los amb intensitat. No és estrany, doncs, que un festival de cinema fantàstic de referència mundial com és el Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya decidís dedicar la seva 53a edició a la influència i a la vigència del primer gran clàssic del cinema fantàstic i de terror.